Quan entrevistem la Hadija, de 23 anys, la seva filla encara no té nom, ja que fa cinc dies que ha nascut i, per tradició, només els hi posen nom el setè dia. Va néixer la matinada del divendres 15, cap a les 00h, només 50 minuts després que terratrèmol esfondrés la seva casa a Asni, un dels principals municipis de l'Alt Atles del Marroc, província d'Al-Haouz, la més afectada pel sisme de magnitutd 7 i la que ha concentrat més morts, 1.600 d'un total de gairebé 3.000 víctimes fatals. "A l'hospital, malgrat que estava molt ple de ferits, em van poder atendre amb normalitat i va néixer bé, afortunadament", explica la Hadija, que no li treu els ulls de sobre ni deixa de fer-li carinyo.
El seu marit es troba veient als seus pares, també afectats pel terratrèmol en una localitat propera. Treballa una mica del que pot, a la construcció o a l'agricultura, per uns set euros al dia, mentre ella cuida de la casa i, sense casa i amb l'economia de la regió gairebé paralitzada, depenen ara de les ajudes per subsistir i criar els seus fills. Els bolquers, a més, tenen un preu prohibitiu. Dins la tenda blava del campament del govern que impregna amb el seu color i amb calor de plàstic els qui estan a dins, hi ha també la germana i la mare de la Hadija. Aviat cauran les primeres neus a les muntantes de l'Atles i la Hadija no sap on estarà. "Esperem tenir una solució de cara a l'hivern", diu.
El rei del Marroc, absent durant els primers dies després d'una primera resposta molt lenta de les autoritats, va anunciar el passat dijous les primeres ajudes de fins a 13.000 euros per a les famílies que haguessin perdut la seva casa, així com va calcular que existeixen 50.000 habitatges danyats i 300.000 persones afectades, moltes d'elles acampades. Mentre van arribant aquestes transferències, insuficients per comprar una casa fins i tot a les muntanyes, les famílies ocupen les valls i vessants de les muntanyes de l'Alt Atles, plenes de tendes oficials i cassolanes, on estan massa ocupats resolent el seu dia a dia com per trencar-se pels familiars perduts. "Donem gràcies a Alà per aquesta filla, donem gràcies per tot", repeteix una i altra vegada.
No cal anar molt lluny, de fet a la tenda del costat, per trobar un altre nad que acaba de néixer. Aquesta, també nena i que tampoc no té encara nom, ja ho va fer amb els pares acampats, el passat dimecres, també a l'hospital de Marràqueix i també sense problemes malgrat els ferits que encara entraven i sortien al centre mèdic. La Leila, de 17 anys, i l'Omar, de 28, son els pares de la criatura que tampoc no té nom i reconeixen que estan "espantats". "La nostra casa està totalment destruïda", expliquen, i ara els set que hi vivien, entre germanes i mares de la parella, conviuen a la tenda.
"Feliços i alhora espantats"
L'Omar treballava a la construcció a Amizmiz, un altre dels municipis afectadíssims pel terratrèmol, i la seva feina, per la qual percebia uns 10 euros al dia, s'ha frenat. "És estrany, estem molt molt feliços per aquesta nena i al mateix temps molt espantats pel futur", diu l'Omar. Ells van aconseguir sortir de la casa mentre tenia lloc el terratrèmol, però "deu segons després que sortíssim, s'ensorrava". D'altres no van poder. "Alguns van morir perquè no podien obrir la porta per sortir degut al terratrèmol", lamenta. El sacrifici del xai, que es fa com a cerimonia quan neix un nen, ha quedat posposat perquè no tenen diners per comprar la bèstia.
L'Abdul, que fa de traductor i també ha perdut la casa i viu al campament, ens acompanya a conéixer una altra família en la que el Sahad, de cinc anys, ja cuida de la seva germana petita, Awatif, de tres. De camí, però, conversa amb el Jamal, un jove estudiant d'infermeria i voluntari de la Creu Roja que demana més bolquers. "Acaba de néixer un altre nen, ja en van tres aquesta setmana"
Arribem a la tenda del Sahad. Mentre els seus pares estan a l'hospital amb fortes lesions a l'esquena i als braços, ella a l'espera que arribin plaques per poder dur a terme operacions, és l'àvia i les famílies veïnes de les tendes qui cuiden dels petits. Però durant una estona, els nens estan sols a la tenda. És una escena trista.
Mentre la majoria juguen per les muntanyes com si no hagués passat res, el Sahad no pot, perquè té la cama enguixada, i a més fa cara de preocupat. Uns minuts després, arriba l'àvia, Batul, de 64 anys, amb mantes a una bossa que porta a la mà i moltíssims quilos d'arròs a una altra que porta sobre el cap. Ha aconseguit recuperar-ho de la casa en runes, després d'haver-ho guardat durant la pandèmia.
La situació dels nens i nenes és la principal de les preocupacions de les famílies i les autoritats estan a començant a prendre algunes mesures. Després que moltes escoles quedessin destruïdes, el govern ha començat a fer carpes que faran d'escola. Ahir, es va prendre la decisió que milers de nens dels poblats de l'Alt Atles marxarien a internats de Marràqueix per tal de reprendre l'activitat escolar.
El risc dels nens i sobretot nenes orfes
Enmig d'un dels poblats de l'Alt Atles, la fundació Raíces-Wasata treballa sobre el terreny en acompanyar els nens. "Miirem que tinguin joguines, que tinguin bolquers, que estiguin entretinguts. Molts pares estan molt ocupats fent-se amb l'ajuda i resolent els problemes del dia a dia i no poden estar-se pels nens, i és important que algú ajudi", afegeix. A més, "als nens orfes els acostumen a cuidar tietes i àvies, però son els més vulnerables".
El rei va concedir els orfes l'estatus de "apadrinats de la nació" i va reconéixer els riscos que afronten. Entre ells, la pedofilia i els matrimonis forçosos, pràctiques que ja s'estan incentivant i també censurant des de les xarxes socials fins al punt que hi va haver un detingut per promulgar anar a les muntanyes a assetjar sexualment les nenes orfes.
L'activista feminista Betty Lachgar, que treballa sobre el terreny, explica que es tracta d'un "risc real" i en reprodueix les causes. "Si l'article 20 del Codi de Família (2004) fixa la capacitat conjugal en 18 anys, les excepcions son habituals i l'any 2022 es van registrar més sol·licituds d'autorització de matrimoni i 13.652 van ser concedides per un jutge. Això és cultura de pedocriminalitat. I sense comptar amb els matrimonis segellats per la simple lectura d'una sura de l'Alcorà (La Fatiha), que no estan reconeguts per la llei", denuncia.
"En context de crisi humanitària, les violències contra dones i noies d'explotació sexual augmenten, reduïdes a objectes sexuals", afegeix Lachgar. "Educar i desenvolupar l'autonomia de les dones i noies en el món rural són dos pilars en la lluita contra el "matrimoni" de les filles menors (el 99% són nenes). El sistema patriarcal i masclista fa que les nenes no vagin a l'escola i, segons ens reconeixia ahir un mestre de la regió, l'edat mitjana d'abandonament escolar de les nenes és els 12 anys.
Poblats empobrits
Els poblats de majoria bereber de l'Alt Atles son dels més empobrits de l'entorn de Marràqueix. La majoria de gent viu amb economies de subsistència basades en l'agricultura, el comerç, la construcció i la mineria. Molts d'ells, especialment a Amizmiz, viuen en aquestes localitats però treballen a Marràqueix, ja que son més barates. Amb una realitat financera basada en el dia a dia, el feble filferro d'estabilitat que permetia a aquestes famílies no caure en la pobresa pot haver-se trencat amb el terratrèmol, a no ser que les autoritats els hi donin una alternativa d'habitatge eficient.
La lentitud de les autoritats, que van arribar a les localitats en moltes ocasions quan els veïns i veïnes ja havien tret els cossos, va costar segurament unes quantes vides durant els primers dies. A les localitats més aïllades, els veïns asseguren que les primeres ambulàncies no van arribar fins dimecres. Amb l'esperança de trobar persones vives gairebé desapareguda amb l'excepció d'algun miracle passat, encara retiren cossos de morts en alguns municipis aillats.
Aquest aillament té a veure amb l'abandonament de les autoritats d'aquests municipis i amb la manca de cura amb el tipus de construcció que s'hi fan, no només perquè algunes siguin d'adobe, ja que moltes de les destruïdes son també de maons i formigó, sinó per la manca de control de la qualitat de les mateixes, en molts casos d'autoconstrucció.
A més, l'estat de les carreteres, sobre les quals han caigut tones i tones de pedres de les muntanyes, dificulta la distribució d'ajuda tant als municipis principals com, encara més, a les douars, que son aldees petites vinculades amb els centres dels municipis però que poden arribar a estar a vuit quilòmetres dels centres i comunicades amb camins de terra que, en ocasions, han quedat bloquejats.