Què és l'orgull soviètic? Existeix? Pot ser que la por de reconèixer davant el món un error tan dramàtic com el de l'accident nuclear de Txernòbil frenés a les autoritats soviètiques d'informar des del principi del que havia passat? I el que està passant ara a Severodvinsk? S'arribaran a aclarir els fets? No totes les preguntes tenen respostes però l'autora bielorussa Alena KH fa una reflexió interessant a través de Twitter.
A partir d'una fotografia on hi apareix ella amb un gorro explica: "Acabo de trobar aquesta foto del 1986. Va fer-se el dia 1 de maig, a Ucraïna, cinc dies després de l'explosió de Txernòbil. La meva mare, el meu pare i jo, la del gorro blanc (que em van posar pensant en el cel rar d'aquell dia, per si era alguna cosa greu. Per si així em protegien", detalla i exposa que "ningú sabia què estava passant".
Acabo de encontrar esta foto del 1986. Fue tomada el 1 de mayo, en Ucrania, cinco días después de la explosión de Chernobyl. Mi madre, mi padre y yo, la del gorrito blanco (que me pusieron pensando en los cielos raros de aquel día, por si era algo grave. Por si así me protegían.) pic.twitter.com/WmbSgGq90M
— Alena KH (@alenakh) August 17, 2019
"Uns dies després, els rumors, tot i que molt indecisos, es van expandir en forma de rumors espantats. Es deia que el vi anul·lava aquella petita radiació sense importància. Em van donar mig gotet de vi negre diluït. Per 'salvar-me'".
Unos días después, los rumores, aunque muy indecisos, se expandieron en forma de susurros asustados. Se decía que el vino anulaba esa pequeña radiación sin importancia. Me dieron medio vasito de vino tinto diluido. Para “salvarme”.
— Alena KH (@alenakh) August 17, 2019
I explica que "una setmana més tard tornàvem a casa en tren. Els bitllets estaven esgotats des de feia temps, el tren anava ple, no paraven d'entrar moltes famílies amb nens petits".
Mi madre habla muy a menudo del terror que se vivió en aquel tren. Habla y llora, 33 años después. «Les pedimos a los revisores que dejasen a entrar a la gente, que les cedíamos nuestros asientos, que viajaríamos 20 horas de pie.» Y eso hicieron.
— Alena KH (@alenakh) August 17, 2019
"La meva mare parla, molt sovint, del terror que es va viure en aquell tren. Parla i plora, 33 anys després. 'Els vam demanar als revisors que deixessin entrar a la gent, que els cedíem els nostres seients, que viatjaríem 20 hores dempeus'. I això van fer", subratlla.
I recorda que Mikhaïl Gorbatxov, vint dies més tard, va "haver de fer un comunicat". "Un comunicat optimista i molt allunyat de la realitat", assenyala.
Veinte días después, Mijaíl Gorbachov tuvo que hacer un comunicado. Un comunicado optimista y muy alejado de la realidad.
— Alena KH (@alenakh) August 17, 2019
"Em pregunto quanta gent podria haver sobreviscut si no fos per aquell orgull soviètic. Em pregunto, molt sovint, si totes aquelles famílies del tren Kíev-Sant Petersburg segueixen vives", conclou.
Me pregunto cuánta gente podría haber sobrevivido si no fuera por aquel orgullo soviético. Me pregunto, muy a menudo, si todas aquellas familias del tren «Kiev- San Petersburgo» siguen con vida.
— Alena KH (@alenakh) August 17, 2019