De l'amor a l'odi diuen que hi ha un pas. Algunes definicions subratllen que enamorar-se té el significat d'"embolicar en amor", mentre que l'odi és etiquetat com un sentiment profund i intens de repulsa cap a algú que provoca el desig de fer-li mal, causar-li dolor o que li passi alguna desgràcia. En aquest context, sembla difícil que es pugui passar de sentir-se atret per algú i voler-hi compartir la vida, a voler-li mal o fins i tot desitjar-li la mort. Al llarg de la història, s'han fet grans coses per amor. Si bé és cert que no cal perdre's en llegendes per valorar-lo. Cada u té una història particular i única d'amor (i d'odi també). Si per amor es diu que es faria de tot, i aquestes frases fetes de "l'amor tot ho pot" o bé "en l'amor tot s'hi val", què passa amb l'odi? O què passa amb l'amor, l'enamorament i l'odi en les relacions internacionals? Si l'amor tot ho justifica, l'odi també?
El president rus, Vladímir Putin, ha justificat la guerra amb Ucraïna amb l'objectiu de desnazificar el país. Però també ha arribat a dir que Ucraïna no és un país per ell mateix, sinó que només una part de Rússia. Israel, per la seva banda, ha justificat la guerra a Gaza sota el pretext de recuperar els ostatges i també amb la voluntat d'acabar amb Hamàs. En aquest context, quin paper té l'amor en les relacions internacionals? Justifiquen els actes o els validen?
L'amor i el poder, units en les relacions internacionals
L'amor i el poder són conceptes intrínsecament vinculats a l'àmbit de les relacions internacionals, i entendre aquesta connexió pot donar llum sobre com s'estableix i manté l'ordre mundial. Així ho explica Liane Hartnett al seu article acadèmic How love orders: an engagement with disciplinary International Relations (Com ordena l'amor: un compromís amb les relacions internacionals disciplinàries). En considerar l'amor des de diverses perspectives, com l'eros (amor romàntic), la philia (amistat) i l'agape (amor desinteressat), es revela com l'amor pot tenir un paper tant a l'apoderament com a la desactivació en aquest context. Així, destaca que el filòsof Nietzsche va ser fonamental per formular una comprensió crítica de l'amor i el poder. Ell argumentava que l'amor podia ser tant una força d'unió com de dominació, depenent de com es manifestés.
Dit en altres paraules: Imagina que ets un líder d'un país i vols mantenir la pau i l'estabilitat. Podries fer-ho de diferents maneres: usant el teu poder per controlar altres països o treballant amb ells en lloc d'imposar la teva voluntat. Aquí és on entra en joc el filòsof Nietzsche. Ell deia que l'amor pot ser tant una força positiva com una negativa. D'una banda, ens pot inspirar a unir-nos i treballar junts per un bé comú. Però també pot portar al desig de dominar els altres.
A l'article destaca que aquest concepte va influenciar profundament el pensament de Hans Morgenthau, que, al seu torn, el va integrar en la seva anàlisi de les relacions internacionals. Per ell, l'amor tenia el potencial tant d'apoderar com de desempoderar, i entendre aquesta dinàmica era essencial per comprendre la política internacional. Tanmateix, Morgenthau també reconeixia que l'amor tenia un potencial redemptor. En un món amenaçat per la guerra nuclear, advocava per un enfocament ètic de l'amor com una força que podria contrarestar la tendència cap a la destrucció. Això implicava una crida a la comunitat global i a la solidaritat humana com a formes d'evitar la catàstrofe. Comprendre aquesta dinàmica pot oferir idees valuoses sobre com abordar els desafiaments contemporanis i construir un món més just i pacífic, segons destaca l'autora.
Així, Morgenthau, que es va inspirar en Nietzsche, constata, doncs, que l'amor i el poder estan entrellaçats de manera complexa. Ell pensava que per mantenir l'ordre mundial, els líders han d'entendre com l'amor pot influir en les decisions polítiques. Però hi ha un gir: Morgenthau creia que l'amor també podria ajudar a evitar desastres nuclears. Pensava que si les persones es preocupaven més pels altres i menys pel poder, podríem evitar tragèdies. En resum, l'amor i el poder són temes importants a les relacions internacionals. Entendre com s'entrellacen ens pot ajudar a construir un món més estable i pacífic per a tothom. En aquest sentit, potser l'amor i l'odi, no estan tan allunyats, com diuen les teories.
Els efectes de les emocions
Tal com diu l'article What’s love got to do with it?’ Ethics, emotions, and encounter in International Relations (‘Què hi té a veure l’amor?’ Ètica, emocions i trobada a les relacions internacionals), una manera d'entendre les emocions accepta que hi ha una diferència entre allò que sentim per dins i allò que mostrem per fora. Això ens porta a pensar que les emocions són una cosa privada i oculta, i que només nosaltres podem saber si són genuïnes o no. Aquesta manera de pensar també ens fa dubtar si els altres tenen emocions reals. L'escepticisme és quan dubtes i busques respostes, tot i que pot ser difícil trobar-les. Stanley Cavell, un filòsof, estudia com aquest dubte afecta les nostres relacions. Ell creu que l'escepticisme pot fer que evitem l'amor, el que és dolent.
Al "Rei Lear" de Shakespeare, el rei vol que les seves filles li demostren l'estima per donar-los el regne. Quan Cordelia, que l'estima de veritat, es nega, el rei la rebutja. Això mostra com la por de l'amor pot tenir conseqüències greus. Cavell ens diu que el desig de saber-ho tot pot allunyar-nos de l'amor autèntic. Ens fa amagar les emocions i no ser sincers. Això pot causar problemes a les nostres relacions. En resum, doncs, l'escepticisme pot fer que evitem l'amor, un fet que pot ser perjudicial. És important ser honest amb un mateix i amb els altres, fins i tot si vol dir mostrar les nostres emocions. Bàsicament, i en conclusió, el text ens ensenya que l'amor és important en totes les relacions i que cal acceptar i reconèixer els altres tal com són. A més, ens recorda que hem de ser honestos amb les nostres emocions i no deixar que l'escepticisme ens allunyi de l'amor veritable.
D'aquesta manera, sembla que no és tan fora de lloc buscar una relació entre l'amor i les relacions internacionals, l'amor i la política, l'amor amb un mateix i amb els altres. Potser amb una mica més d'amor, i qui diu amor, diu comprensió, acceptació, validació i uns quants adjectius més, la convivència seria un mica més fàcil (i més empàtica i bonica).