Itzik Horn és el pare d'en Yair i Eitan, té 72 anys, i explica que els seus dos fills van ser segrestats el dia 7 d'octubre del kibbutz Nir Oz, a 1,6 quilòmetres de la Franja de Gaza. "Van començar a sonar les alarmes el dia 7 d'octubre. Amb en Yair tenim una rutina, perquè després de 20 anys, ja hi estem acostumats. Li vaig enviar un WhatsApp per preguntar com estava. Allà és a prop de la Franja i quan sonen les alarmes tens 15 segons per entrar al refugi. Jo visc a Ascaló, a 12 quilòmetres, i tinc 30 segons. Em va dir que estava ja vell, i que casa seva està tan a prop que els míssils passen per dalt. Que qui s'havia de cuidar era jo. Això va ser a les 10 del matí. Al llarg del dia, però era tot molt intens, no tinc habitació de seguretat, per tant, em tapava i esperava que passés", descriu. "A la televisió no paraven de sortir alertes i avisos, no paraven. A les 11 li vaig tornar a escriure de nou, i ja em va saltar el contestador. Després vaig veure, també per la tele, que hi havia terroristes a Nir Oz, a les sis de la tarda van dir que l'exèrcit havia recuperat Nir Oz i que els habitants havien estat rescatats. Continuava intentant contactar i no hi havia resposta. Vaig pensar, que l'endemà hi podria contactar, que les comunicacions havien caigut. És quelcom que passa, no és tan estrany. Dissabte no es parlava de segrestats a escala massiva ni de res. L'endemà vaig veure imatges de Hamàs cometent assassinats i segrestant gent".
El seu relat continua. "Em va dir el pare d'un amic del meu fill que no hi era. Que no els trobaven. Vaig entendre perfectament el que em deien, però no ho volia assumir. 'Els estem buscant des d'ahir', em deia. 'No apareixen enlloc, tampoc hi ha els seus cossos'. Així que vaig entendre que els havien segrestat. No hi havia signes de violència a casa seva, vol dir que no la van cremar, no hi havia sang, no es veien a les imatges ni a les fotos. A finals d'octubre, es van comunicar amb mi des de l'exèrcit. Cada família té un oficial d'enllaç amb l'exèrcit, que és l'encarregat de comunicar-te coses bones o les que no ho són. Em van venir a veure i em van notificar que estaven en condició de desapareguts. I, clar, vaig preguntar què volia dir això. I em van contestar que volia dir que no estan morts i que no apareixen en cap document. Des de l'endemà del 7 d'octubre ja demanaven no donar de baixa els telèfons, per les possibilitats de trobar-los per satèl·lit i anar a donar mostres d'ADN, perquè arribaven cossos que eren pràcticament irreconeixibles. Per a mi, que em diguessin que estaven en condició de desapareguts va ser com una punyalada al cor. Em va fer tornar als dies negres de la dictadura militar a Argentina, on hi va haver 30.000 desapareguts i gairebé ningú va tornar en vida. És una sensació que no desitjo a ningú, no saps si els teus fills estan vius o morts o si estan tirats en algun lloc".
El 7 d'octubre ja demanaven no donar de baixa els telèfons
"Al cap de dues setmanes, em truca l'oficial d'enllaç i em diu que han de parlar amb mi. Un assistent social i un representant del govern. I és clar, no pot ser bo quan et diuen això. Però em van dir que eren 'bones notícies' i vaig pensar que me'ls tornaven. I tampoc. Resulta que em confirmaven que estaven segrestats. Encara que pugui sonar absurd, vaig sentir-me alleugerit perquè encara que no estiguessin presos de l'exèrcit noruec, estaven vius i tenia una confirmació. I penses, que si hi ha segrestats, hi haurà intercanvi de presos. Que em diguessin que no hi havia sang a la casa o trets a l'habitació de seguretat em va donar tranquil·litat". Des de fa més d'un any, no ha rebut més informació dels seus fills que durant l'únic intercanvi de presoners que hi va haver el mes de novembre de l'any passat. "Em van dir que els havien vist als túnels i que no estaven ferits. Però és que ja no en sé res més".
Què s'ha fet per aconseguir l'alliberament dels ostatges?
"La societat civil va reaccionar de pressa. Al govern li va costar més". "Fa més d'un any que dura tot això, jo no sé què seria de mi sense aquest fòrum no existís. Cap de nosaltres treballa, perquè és impossible tenir el cap per treballar. L'única ajuda econòmica la rebíem d'aquest fòrum, sense com pagaríem els lloguers o els deutes? La nostra vida va canviar des del 7 d'octubre. Vaig tardar dos dies per parlar de plorar i dos dies més d'intentar entendre què va passar i per què. I encara no ho tinc clar. Des d'aquell dia em dedico a reportatges, em trobo amb grups, dono xerrades... si m'hagués d'entrevistar amb Satanàs per aconseguir l'alliberament dels ostatges ho faria. Satanàs encara no m'ha trucat, però sí el primer ministre d'Israel".
En aquest sentit, destaca que hi ha gent que s'hi oposa a pagar un preu i constaten que primer s'ha d'acabar amb Hamàs. "Penso que són dues coses diferents que no van de bracet". "Als qui s'oposen els proposo que pensin què farien si fossin els seus fills. Res dels que ens han explicat o hem llegit ens prepara per sentir-nos com ens sentim ara. És una barreja de sentir-se enfadat, desesperació, sentir-se que s'acaben les forces, frustració".
Satanàs encara no m'ha trucat, però sí el primer ministre d'Israel
Explica que ell només s'ha reunit una sola vegada amb Benjamin Netanyahu i que altres familiars s'hi troben més sovint. Comenta que li va preguntar que si els terroristes de Hamàs no matarien els ostatges si se sentien pressionats. "La resposta la vam tenir fa uns mesos, quan els terroristes van sentir que l'exèrcit s'aproximava, van matar ostatges. Alguns que van sortir alliberats van explicar que Hamàs tenia l'ordre de matar si sabien que Israel s'estava aproximant".
Insisteix que estan molestos amb la Creu Roja. Detalla que van preparar una llista de medicaments i no els va voler rebre. "Però sí que visiten els terroristes que estan empresonats, a veure què mengen o com estan. A la Franja els organismes internacionals no van fer res". "Jo no vaig votar Netanyahu, però ell és el meu primer ministre. És responsable del que va passar i és culpable. És responsable d'alliberar-los. Em sento abandonat pel govern. Sento que tot plegat és una excusa per continuar".
Em sento abandonat pel govern. Sento que tot plegat és una excusa per continuar
"No entenc com no surten al carrer milions de persones per exigir l'alliberament dels ostatges. Hi ha divisió a la societat. A mi m'és d'una vegada m'han insultat pel carrer. Crec que la gran majoria de la gent està a favor que alliberin els segrestats. No hi ha dubte que han de tornar al preu que sigui. La polèmica rau en discussions. Hi ha gent d'extrema dreta que diu que s'ha d'acabar amb Hamàs. No es pot acabar quan hi ha una ideologia, per terrible que sigui. No hi ha forma. Ho han intentat els americans a tot arreu, és impossible. Es poden treure les capacitats militars de Hamàs, però no eliminar-los. El govern d'Israel hauria hagut de fer molt més per a l'alliberament". Itzik recorda que tot i les projeccions, no se sap del cert qui està viu o qui està mort. Se sap, comenta, que hi ha 35 o 36 que ja no estan vius, però no se'n sap res més i també van segrestar cadàvers.