El número de la revista Nature publicat aquest dimecres ha posat llum a la foscor en un dels misteris antropològics relacionats amb els rapanui, els habitants de l'Illa de Pasqua, coneguda també per altres noms com Rapa Nui en l’idioma tahitià, o com a Te Pito o te Henua, en l'idioma autòcton, que significa el melic de la Terra. Per què es van extingir els rapanui? L’estudi basat en l’anàlisi de l’ADN de 15 natius de Rapa Nui que van viure entre 1670 i 1950, i que es conserven en el Musée de l'Homme, a París, ha refutat la teoria fins ara més estesa de l’ecocidi o suïcidi ecològic, que culpava als indígenes d’haver causat un col·lapse de la seva pròpia civilització per sobreexplotació dels recursos naturals.
El context de Rapa Nui
L'Illa de Pasqua és un dels indrets més aïllats del món civilitzat. Està ubicada a l’oceà Pacífic, i geogràficament forma part de la Polinèsia, en el continent d’Oceania. El tros de terra més proper a l'Illa de Pasqua és l'illot deshabitat de Sales i Gómez, situat a 415 quilòmetres a l'est, mentre que l'illa habitada més propera és Illa Pitcairn, a 2,080 quilòmetres al nord-oest, i la massa continental més propera es troba a 3.700 quilòmetres a l’oest de la costa de Xile, a l’Amèrica del Sud. Tot i ser una de les illes més remotes i el seu aïllament, Rapa Nui ha atret a viatgers de tot el món pel seu interès cultural i històric.
L'illa és famosa pels moais, les monumentals estàtues de pedra (fan entre 4,5 i 22 metres d’altura), que van ser creades pels seus antics habitants. Hi ha aproximadament unes 900 estàtues i es creu que representen figures mitològiques o ancestres de la cultura rapanui, figures humanes de mig cos amb caps desproporcionadament grans en relació amb el cos, i es creu que van ser construïdes possiblement entre els anys 1200 i 1500, quan la cultura rapanui va aconseguir el seu màxim desenvolupament. Actualment, l'illa està habitada amb una població d’aproximadament 7.750 persones, segons dades del 2017. La majoria dels residents són d’origen rapanui i es concentren majoritàriament a la capital de l’illa, Hanga Roa, on hi ha la major part de l’activitat econòmica i social.
Qui ha fet l’estudi?
L’estudi ha estat realitzat per un equip internacional de científics encapçalat pel professor adjunt Víctor Moreno-Mayar del Globe Institute de la Universitat de Copenhaguen (Dinamarca), l'estudiant de doctorat Bárbara Sousa da Mota i la professora associada Anna-Sapfo Malaspinas de la Facultat de Biologia i Medicina de la Universitat de Lausana (Suïssa), en estreta col·laboració amb col·legues de Rapa Nui, així com científics d'Àustria, França, Xile, Austràlia i Estats Units.
Què deia la teoria més estesa?
L’estudi publicat per Nature desmenteix algunes de les teories més esteses, com la teoria de l’ecocidi o suïcidi ecològic, popularitzada pel científic Jared Diamond, que proposava una explicació dramàtica sobre el suposat col·lapse de la civilització a l'Illa de Pasqua. Segons la teoria, els habitants de Rapa Nui van esgotar els recursos naturals de l'illa, principalment a través de la desforestació massiva i un creixement poblacional insostenible que, segons es creia, va arribar als 15.000 habitants, un número massa alt pels recursos limitats de l'illa. A conseqüència de la sobreexplotació, la teoria sostenia que es va produir un col·lapse poblacional dramàtic al voltant de l'any 1600. La teoria suggeria que l'esgotament de recursos va portar fam, violència i fins i tot canibalisme entre els habitants de l'illa. El relat del suïcidi ecològic era que els rapanui havien causat la seva pròpia destrucció perquè no van gestionar adequadament els seus recursos limitats.
Què ha descobert l’estudi genètic?
Però aquesta teoria ha estat desmentida pel recent estudi genètic publicat a Nature, que demostra que no hi va haver un col·lapse demogràfic abans de l'arribada dels europeus i que la població va créixer de manera sostinguda des de la colonització inicial de l'illa fins al contacte amb Occident. Els investigadors argumenten que la idea de l'ecocidi forma part d'una narrativa colonial que subestimava la capacitat dels rapanui per gestionar els seus recursos. El primer europeu que va arribar a Rapa Nui va ser l’explorador holandès Jacob Roggerveen el 5 d’abril de 1722, que era Diumenge de Pascua de Resurrecció, i per aquest motiu, va batejar l'illa com a Paasch Eyland, que en holandès significa Illa de Pasqua.
Estabilitat i resiliència
L’anàlisi de l’ADN dels 15 individus rapanuis del museu parisenc mostren que la població de l'illa va créixer de manera sostinguda des de l’arribada dels primers habitants, cap a l’any 1200, fins al contacte amb els europeus en 1722. L’estudi defensa que la població rapanui va trobar formes de fer front a les limitades condicions de l'illa i van mantenir la població petita i estable durant segles. "La nostra anàlisi genètica mostra un creixement estable de la població des del segle XIII fins al contacte europeu al segle XVIII. Aquesta estabilitat és fonamental perquè contradiu directament la idea d'un col·lapse dramàtic de la població abans del contacte", afirma Bárbara Sousa da Mota. A través de la seva anàlisi genètica, no només van aportar evidència contra la teoria del col·lapse, sinó que també van destacar la resiliència de la població rapanui davant dels desafiaments ambientals durant diversos segles fins a les pertorbacions colonials que va portar amb si el contacte europeu després de 1722. L'anàlisi no va trobar indicis de "colls d'ampolla" a la diversitat genètica dels rapanui, cosa que demostra la resiliència d'aquesta ètnia fins i tot en circumstàncies ambientals adverses. Per contra, la investigació sosté que els europeus van tenir un impacte devastador a la població de Rapa Nui, introduint patògens mortals i participant en la captura d'esclaus, el que contradiu la narrativa colonial que presentava els europeus com a salvadors.
Van arribar a Amèrica abans que Colón?
Un altre dels descobriments de l’estudi afecta el debat sobre si els polinesis van arribar a Amèrica abans que ho fessin els europeus. La investigació revela que va haver-hi un encreuament entre les poblacions de Rapa Nui i Amèrica del Sud cap el segle XIV, en un rang de dates entre 1250 i 1430. Això suggereix que els rapanui, sent navegants experimentats, probablement van travessar els 3.700 quilòmetres que els separaven d'Amèrica. "Hem estudiat com es distribuïa l'ADN dels indígenes americans al rerefons genètic polinesi dels rapanui. Aquesta distribució és coherent amb un contacte que es va produir entre els segles XIII i XV", afirma el primer autor de l'estudi, Víctor Moreno-Mayar, professor de l'Institut Globe de la Universitat de Copenhaguen. “Si bé el nostre estudi no ens pot dir on va passar aquest contacte, això podria significar que els ancestres rapanui van arribar a Amèrica abans que Cristòfor Colom” (l'any 1492), afegeix la professora Anna-Sapfo Malaspinas.