Totes les portades obren amb l’atemptat terrorista a l’auditori d’un centre comercial de la ciutat de Krasnogorsk, un suburbi de Moscou. En el moment de publicar aquesta peça hi ha almenys 40 morts i 115 ferits, dels quals 60 greus. Estat Islàmic s’ha atribuït l’atac. A l’auditori s’hi havia de celebrar un concert de rock del qual s’havien esgotat les entrades: es calcula que els assistents rondaven les 6.200 persones. Un mínim de tres atacants han disparat amb armes automàtiques contra el públic. Tot seguit s'ha produït una explosió i l’incendi posterior ha cremat un terç de l’edifici. Els Estats Units ja havien avisat el 7 de març que Estat Islàmic-Khorasan (Isis-K), la branca amb seu a l'Afganistan, preparava un atac a Moscou, segons The New York Times. El grup terrorista acusa el Kremlin de tenir sang musulmana a les mans, en al·lusió a les intervencions militars de Moscou a l'Afganistan, Txetxènia i Síria. El govern ucraïnès —que combat la invasió russa des de febrer del 2022— ja ha dit que no hi té res a veure. És l’atemptat més greu comès en territori rus des de fa vint anys. No s’equivoquen les portades, doncs, en valorar-ho com a notícia principal. Desafinen les de La Razón i El Punt Avui. El diari del Grupo Planeta obre amb Puigdemont —no se’l poden treure del cap—. El diari gironí amb un reportatge sobre la manca de llei electoral pròpia a Catalunya. Vinga.
La Vanguardia i El Mundo són els únics diaris que publiquen —i ben gran— una foto d’almenys dos terroristes assassinant a trets un grup de persones en un espai que sembla l’accés a l’auditori. Són imatges d’una càmera de seguretat. Són terrorífiques i la seva publicació també, perquè és el que els terroristes busquen: escampar la por, apalancar la seva capacitat de xantatge. L’Ara i El País ofereixen imatges de l’incendi al centre comercial. És la mateixa foto de l’agència britànica Reuters. L’única diferència és que el diari madrileny la dona tota i el català tanca el pla una mica. No s’hi veu als terroristes ni als cadàvers, només flames i ambulàncies. L’ABC ha jugat la foto que navega entre la primera i la segona, com la que il·lustra aquesta peça: s’hi veuen, de lluny i mig a les fosques, els cadàvers d’algunes de les víctimes, voltades de civils i d’uniformats entre un camió militar i una ambulància. És menys espantosa que el fotograma de la càmera de seguretat, però més agressiva que la imatge dels edificis en flames.
Té algun sentit triar la fotografia dels terroristes en el moment de matar? Què afegeix a la informació sobre l’atemptat? Moltes vegades s’oblida que les fotos tenen el pes afegit que són un cop de puny, que no es poden assuaujar. No pots esborrar els cadàvers ni els terroristes de la imatge capturada dels vídeos de seguretat. Tampoc pots esborrar-la del cervell, en el sentit que no pots “desveure” la foto ja vista, encara que la ferida que deixa en la memòria es tanqui. En un text es poden fer servir unes paraules o altres, se li pot donar un to més visceral o més fred. Es pot matisar. El text deixa espai per tenir més cura, més precisió. Permet oferir més context. La foto no, la foto és tal qual. La publiques o no la publiques, no hi ha terme mitjà. És un dels debats que ens deixen les portades d’aquest dissabte.
