El viatge del president dels EUA, Joe Biden, a Israel ha deixat dos títols. Un és que ha obligat o convençut el govern israelià d’obrir un corredor humanitari a la Franja de Gaza des d’Egipte. L’altre és el consell a Benjamin Netanyahu, el primer ministre israelià, de no caure en la mateixa ràbia que els EUA després de l’atemptat contra el Pentàgon i les torres bessones de Nova York, l’11 de setembre del 2001. El primer afer sembla més important perquè estan en joc les vides humanes de gairebé dos milions de gazians, que s’amunteguen —gairebé literalment— en 180 quilòmetres quadrats, una superfície un xic inferior a dues Barcelones, sense llum, gas, aigua i aliments i sotmesos a bombardeigs.
En canvi, el segon —controlar la ira, més o menys justa, després de l’assalt terrorista de Hamàs— sembla més aviat un reny de l’avi, un avís pietós. Ho és? Potser el president Joe Biden reconeix indirectament, ho proclama sense cridar, que els Estats Units —en concret un altre president, George W. Bush— es van equivocar en llançar la Guerra contra el Terror el mateix any 2001, una operació antiterrorista global que ha aplegat més fracassos que èxits, amb un final desgraciat, fa dos anys, a l’Afganistan, amb l’exèrcit nord-americà tornant a casa amb la cua entre cames i deixant el país com se’l van trobar: amb els talibans al capdavant.
Només l’ABC i El Mundo han triat obrir la portada per aquest enfocament de la visita de Biden. Potser és el bo. Si la repressió militar que està a punt d’engegar Israel es complica —no és baixa la probabilitat que així sigui—, ells i els seus aliats occidentals es veuran embolicats en un sidral de proporcions bíbliques, mai millor dit. Per seguir en la línia de Biden, val a recordar que, segons el Costs of War Project, les guerres posteriors a l'11 de setembre del 2001 han costat més de 8.000 milions de dòlars als EUA, han forçat el desplaçament de 38 milions de persones —el segon nombre més gran des del 1900— i han causat almenys 4,5 milions de morts (directes i indirectes) a l'Afganistan, l’Iraq, Líbia, Filipines, Pakistan, Somàlia, Síria i el Iemen. Aquests tres últims països encara estan en guerra. La ràbia sense control i l’afany de venjança sense un pla clar van tenir aquestes conseqüències de llarg abast. Encara les patim. D’això parla Biden.
Nils Gilman és un historiador que fa de director adjunt de Noema, la revista del Berggruen Institute, un think tank. Ha escrit Mandarins of the Future: Modernization Theory in Cold War America, sobre una de les teories dominants en ciències socials a la segona meitat del segle XX. Potser et sona Francis Fukuyama. Doncs la “teoria de la modernització” corre per sota de la seva tesi sobre la caiguda del mur de Berlín i la fi de la història. És a dir, que Gilman no és un xitxarel·lo ni un tertulià. En una piulada a X, ha dit que “Israel no té bones opcions: l'ocupació [de Gaza] és insostenible; un govern de Hamàs és inacceptable; el govern del rival, Fatah, és indefensable; una força àrab de manteniment de la pau és inassolible i un govern titella [a Gaza] és inimaginable”. Els acadèmics i els influencers s’equivoquen, esclar, i la història té tombants que ningú no havia previst i girs de guió contra tota lògica i precedent. Potser Gilman s’errarà. De moment, el que diu a la piulada sembla lògic i recte. No tenim més realitat disponible per especular amb altres sortides a la crisi. El missatge de Biden a Netanyahu va per aquí. Bé valia la portada.
