Els símbols importen. Churchill, 1945, amb el cigar als llavis i la V de victòria als dits: “Ens vam quedar sols. Algú volia cedir? [La multitud: No!] Estàvem desanimats? [No!’]". Kennedy, 1963, al mur de Berlín: “Jo sóc un berlinès!”. Reagan, 1987, també al mur de Berlín: “Senyor Gorbachev: Tombi aquest mur!”. Zelenski, fa un any, de verd militar, engegant als que li proposaven marxar d’Ucraïna: “Necessito armes, no un passeig!”. Joe Biden, aquest dilluns, palplantat davant del palau Mariyinski de Kíiv, les Ray-Ban d’aviador alumbrando toa la avenida: “Putin va pensar que Ucraïna era feble i que Occident estava dividit. Pensava que podia resistir més que nosaltres. Anava ben errat!”.
És un error qualsevol portada que aquest dimarts no destaqui ben destacada la imatge de la trobada Biden-Zelenski, que no és una acrobàcia sinó una acció d’Estat històrica, èpica, estratègica. “És un cop de puny [a Putin]”, diu Eliot Cohen a The Atlantic. El seu raonament sembla una bajanada i no ho és. La Casa Blanca va informar al Kremlin del viatge, presumiblement amb l'amenaça, declarada o insinuada, que si Rússia provava d’interferir rebria una resposta violenta i aclaparadora. Per a un líder obsessionat amb la força com Putin —raona Cohen— tot això és humiliant. Els russos —totes les teles del país s’han fet ressò del viatge de Biden— es preguntaran obertament o en silenci: ‘Per què no ho hem evitat, això?’. La resposta no pot ser més que una: ‘Perquè teníem por’”. The New York Times pensa semblant. La visita de Biden a Kíiv és l'avançament d’un enfrontament cada cop més directe entre Biden i Putin. Només La Razón ho planteja així en portada.
L’altre tema que figura a gairebé totes les portades és la dimissió, induïda o no, de la secretària d’Estat de Transports, Isabel Pardo de Vera, i del president de Renfe, Isasías Táboas, pel fiasco dels trens que no cabien als túnels d’Astúries i de Cantàbria. La Vanguardia i La Razón fan d’aquest tema el títol principal de portada. La resta ho té a una columna o no ho publica en primera pàgina.
Tot plegat és una mica desesperant. D’una banda perquè són insòlites i estranyes les dimissions de càrrecs públics d’aquesta categoria per feina mal feta. Mereixen més espai. Ha costat una setmana i l’enredada de fer plegar dos funcionaris que igualment s’havien de jubilar aviat. Paradoxalment, ara quedarà pel registre de la història que alguns diaris van informar de les destitucions d’aquests dos pobres bocs expiatoris en títols més grans que les dimissions de la número dos del ministeri i el president de Renfe. Els historiadors del futur quedaran garratibats i colltorçats. Sort en tindran del Quioscos & Pantalles.
També és desesperant perquè el desori de Rodalies a Catalunya no ha acabat amb la carrera de ningú, ni tan sols arran del xoc de dos trens carregats de passatgers a l’estació de Montcada, ni de les 475 incidències de més de 90 minuts entre el gener i l'octubre del 2022. Per paga, la ministra de la cosa, Raquel Sánchez, filla de Gavà, parlant de Rodalies, va esbroncar els catalans dissabte passat en una entrevista a l'Ara: “Prou ja de victimisme, i més ara quan s’està invertint i el que volem és que Catalunya sigui un motor d’Espanya”. Ai buenu.
