L’únic diari que no obre portada amb la cimera del Món Lliure (sic) és El Punt Avui, que titula amb punteria, aquest cop sí: “Castellà, per llei”. Quin verb s’amaga darrere l’elisió marcada per la coma? Imposar? Cedir? Empassar? Tria’l tu. Ahir al matí, Junts, Esquerra, socialistes i comuns van presentar un acord en què volien deixar clar que les polítiques lingüístiques i educatives no les imposen els tribunals i que els jutges no poden ignorar ni bandejar l’antic i extens consens polític i social sobre la llengua a Catalunya. En poques hores, però, tot havia saltat pels aires. Junts, mancat d’entesa —sembla tres o quatre partits en un— va demanar refer l’acord, que havia aixecat molta polseguera interna i entre les entitats de defensa i promoció de la llengua (no totes) pel llenguatge vague sobre el català com a llengua vehicular de l’ensenyament i l’elevació del castellà a aquesta categoria per la porta del darrere. De fet, a les portades rep més Junts pels seus vaivens que l’acord en si, que deixa en mans de cada escola fer el que li sembli amb la llengua a les aules. Ja ho deia ahir El Punt Avui: ni per la llengua es posa d’acord l’independentisme. Sense acord polític i una decisió concreta, als jutges —un dels que s’ocupa del tema du la polsereta amb la bandera espanyola— els faltarà temps per imposar la seva, sigui el 25%, el 50% o vés a saber. Perquè avui divendres acaba el termini per donar compliment a la sentència que imposa el 25% de castellà a l’escola i se'n podrà demanar l'execució forçosa.

La resta de portades obren com la fotografia —fotograma de Bienvenido Mister Marshall, la comèdia satírica de Luis García Berlanga del 1952— en ocasió de l’arribada a Europa del president dels Estats Units, Joe Biden, protagonista principal de la cimera insòlita que aplegava l’OTAN, la UE i el G-7, per fer palès a l’autòcrata de Rússia, Vladímir Putin, que està sol en l’agressió militar a Ucraïna. La trobada és la demostració d’unitat més clara de, diguem-ne Occident, des de sempre. Fins i tot es pot dir que ahir van tancar-se ferides obertes entre “aliats” per la segona guerra del Golf, l’ensorrada de Gadafi a Líbia i els conflictes que sacsegen l’Orient Pròxim. Certament, la majoria de la ciutadania occidental haurà gaudit de la unitat de les democràcies liberals —més o menys democràcies i més o menys liberals— contra la guerra de Putin. També ha tornat a quedar clar que Míster Marshall comanda mentre la resta balla al ritme de Renato Carosone a Tu vuo' fa' l’americano:

Tu vols fer l’americà
americà, americà...
però, escolta’m, qui t’ho demana?
Tu vols viure a la moda,
però si beus whisky and soda
després et trobes marejat...
Tu balles rock and roll
tu jugues al bèisbol...
però els diners per als Camel
qui te'ls dóna? La bossa de la mamà!

El Mundo —i una mica l’Ara— toquen un dels afers més remarcables de la trobada de líders: què fer amb la Xina. Qui ho ha explicat millor, ara per ara, és Larry Fink, el CEO de BlackRock, l’empresa de gestió d’inversions més gran del món (administra 9.082 bilions d’euros), en la carta anual als accionistes. No esmenta la Xina però se li entén tot. La invasió d'Ucraïna ha acabat a la globalització tal com l’hem experimentat fins ara. Empreses i governs examinaran les seves dependències d'altres estats i, segurament, decidiran produir més dins les pròpies fronteres, retirar-se d’alguns països i reorientar a gran escala les cadenes de subministrament, encara que això suposi augment de preus. D’aquesta reorientació se’n poden beneficiar Mèxic, Brasil, els EUA o el sud-est asiàtic, conclou Fink. Parlant en plata: la Xina podria ser substituïda com a fàbrica del món per aquests països, que no tenen pretensions de dominar el món ni s’enreden amb tirans com Putin. Menys maldecaps a canvi d’una mica d’inflació. Follow the money, com els paisans de la pel·li de Berlanga. Esperem que no acabi igual, amb els diners passant de llarg.

El gran tema que queda amagat per la cimera del Món Lliure (sic) és que la justícia anglesa ha enviat Joan Carles I al judici que li promou “la seva exparella” (com en diu El País) perquè no li reconeix la immunitat. El jutge considera que el títol “rei emèrit” no té cap pes jurídic ni s’associa al privilegi constitucional atorgat al cap de l’Estat. Ja veus, un jutge d’un “tribunal regional” anglès explicant a Espanya la mateixa Constitució espanyola —i mira que ells no en tenen cap d’escrita. La pèrfida Albion.

EPA