“Avui, a Londres, a un home li han posat un barret”. Així arrencava aquest dissabte la crònica de la coronació de Carles III de The Economist, potser la revista més influent del món i tan o més típicament britànica que el rugby, el te de la tarda o no dir el que penses. “La coronació de Carles III amb prou feines és notícia i, curiosament, fascina tothom”, segueix la crònica, que ho explica així: “És probable que qualsevol cerimònia que involucri persones amb títols com Rouge Dragon Pursuivant [Mantenidor del Dragó Vermell] i exigeixi accessoris com la Pedra del Destí desperti l'interès de tothom excepte entre els republicans més seriosos”.
La sornegueria d’aquesta peça contrasta amb la llagoteria melosa i pedant de les portades de Barcelona i Madrid. La Vanguardia i La Razón fins i tot parlen d’una “nova era”, que ja és parlar —Carles té 74 anys i la seva dona, Camila, 75—. L’ABC titula “Un regnat amb nous desafiaments”, que consisteixen en “adaptar la institució als temps nous”. Vaja. El Mundo pinta Carles III com a “rei de la prudència i la misericòrdia”. Són expressions buides que no volen dir res. Pura cortesia. Aire calent. L’Ara, en canvi, ho escriu amb ganivet en un subtítol (“una cerimònia medieval [que] es converteix en un espectacle global”) i en la crònica del seu corresponsal (“Carles III mostra al món que el Regne Unit és un gran decorat”).
En fi. Malgrat la llarga preparació de l’hereu, que ha disposat d’una mestra tan aplicada com Elisabet II, la seva mare, ningú sap realment què significarà el regnat de Carles III. En alguns capítols de la sèrie The Crown es fa esment de La Constitució anglesa, un text de Walter Bagehot (per cert, director de The Economist entre 1861 i 1877) que és el que més s’acosta a un manual de monarques. Aconsella als reis que siguin decoratius, que protegeixin la seva intimitat i que mai abandonin la seva posició de neutralitat constitucional. Ara mateix, Carles potser suspendria un examen dels dos últims punts (tampoc no seria l'únic rei en aquesta situació). Dellà dels oripells i els lluentons del xou medieval de la cerimònia de Westminster, la situació de la corona és més aviat d’incertesa. No és això el que transmeten els diaris d’aquest diumenge. Manllevant la idea al Quim Aranda, també les portades demostren que són un gran decorat.
N de l’A. Rouge Dragon Pursuivant of Arms in Ordinary és un dels dotze oficials d'armes del Rei que li fan de guàrdia d’honor en alguns actes oficials, com la coronació o la cerimònia anual d’apertura del Parlament. La seva feina és caminar uns quants metres davant del monarca. El Drac Vermell és el símbol de Gal·les. Des del 2019, el Pursuivant és Adam Tuck, un publicitari de 39 anys. La Pedra del Destí o Pedra de Scone (en gaèlic escocès clach-na-cinneamhain, clach Sgàin o Lia Fàil), és una llosa de 150 kilos de color gris sobre la qual eren coronats els reis d'Escòcia a l'abadia de Scone. El 1296, Eduard I d'Anglaterra se l'emportà a Londres com a botí de guerra i va posar-la a l'abadia de Westminster, en una cadira especial de fusta sobre la qual, des de llavors, han estat coronats tots els reis anglesos i britànics, excepte Maria II. Als escocesos no es fa gens de gràcia, esclar. L’últim intent de recuperar la pedra el va protagonitzar el 1950 una colla d’estudiants encapçalats pel nacionalista Ian Hamilton. Van aconseguir amagar-la uns mesos. Hamilton va morir l’octubre del 2022. The Economist li va dedicar el seu Obituary, a l’última pàgina de la revista.
