A les portades d’avui és un dia desagradable més que trist, tràgic més que agre, enutjós més que sinistre. Gran Bretanya ha marxat de la Unió Europea. El continent se’n sentirà molt. Se’n va una de les millors tradicions cíviques i polítiques de la història —potser la millor—, l’espai on durant vuit segles s’ha bastit la democràcia liberal que ha sabut acomodar les institucions, els ciutadans, els valors i els interessos de la manera més pràctica, sense la paperassa, en sentit planià (“La democràcia, el parlamentarisme, a Espanya, no ha produït més que una enorme paperassa”), que ha acompanyat a les democràcies sorgides de l’altra gran tradició política i cívica, la que arrela en la Revolució Francesa. 

Marxen els faedors de la revolució industrial, en que s’emmirallen totes les evolucions posteriors de l’empresa, les finances, el comerç i el treball. Marxen els creadors d’una constitució no escrita que es respecta. Marxen els inventors de la màquina de vapor, del futbol i de la televisió. Marxen els laboristes, fills del sindicalisme més benemèrit, artífexs de la seguretat social contemporània, imitada arreu. Marxen els creadors de la màquina de guanyar eleccions més reeixida de la història, el Partit Conservador. A ells ha tocat pilotar, més que a d’altres, aquest fenomen de país que va parir More, Gladstone i Churchill; Shakespeare, Dickens, Austen i Chesterton; Newton, Watt i Brunel; Locke, Berlin i Judt; Smith, Mill i Keynes; Cook, Livingston i Shackleton; Lennon, Jagger i Bowie; Bannister, Ferguson i Hamilton; Darwin, Fleming i Hawking; Chaplin, Andrews i Niven… 

La llista de noms i fites seria literalment inacabable. La vida d’aquests britànics, i molts més, ha fet millor les vides de tothom a tot arreu. La teva també. Tots els coneixem. Un monument de país amb un llegat mundial, universal, còsmic. Han donat molt i també s’hi han deixat la pell: només a la I Guerra Mundial, més d’un milió de joves britànics va morir al continent, lluny de casa. També se’ls hi poden fer molts retrets —d’entrada, el mateix Brexit—, però exhibeixen una història amb més llums que ombres.

L’historiador Timothy Garton-Ash, catedràtic d'estudis europeus a Oxford, insisteix, però, que “la Gran Bretanya no ha marxat d’Europa; només se n'ha anat a una altra habitació”. Potser sí.

Portades amargants

En aquest context —un xic anglòfil, d’acord— fa pena comprovar com tantes portades de la premsa de Madrid i Barcelona insisteixen en descriure la Gran Bretanya com un país dividit i en carregar-li els neulers de la situació (“cop de porta”, “arria la bandera”…). Es troba a faltar en moltes portades, i avui era el dia, una al·lusió a una qüestió clau: per què la Gran Bretanya abandona el projecte contemporani d’Europa que encarna la UE? Només El Periódico i l’Ara tenen prou magnanimitat per fer una portada a l’altura del moment, ni que sigui amb un deix sentimental. Tal vegada El Mundo, que parla “del dia més trist de la Unió Europea” (després, però, de dir que Gran Bretanya “deixa anar amarres”). Per què tot ha de ser sempre desunió, discòrdia i brega? És una manera amargant de veure la vida i el món.

Ahir, The Economist, favorable a que Gran Bretanya romangués a la UE, deia que “ara que el Brexit ja és definitiu, el país ha de treure el màxim partit d’aquesta oportunitat”. Avui és Garton-Ash, un altre remainer, qui fa el contrapunt: “Només l’exdefensor de la permanència més egoista i venjatiu desitjaria que els que van votar a favor del Brexit en pateixin les conseqüències. Els remainers som tan patriotes com qualsevol partidari del Brexit, i desitgem el millor tant per al nostre país com per al nostre continent”. El mateix Boris Johnson no para de repetir que cal “unir el país després del Brexit”.

Aquesta actitud contrasta força amb la de tants diaris i columnistes (i polítics, i intel·lectuals, i…) espanyols, que tot ho entenen en termes de vèncer o ser derrotat, triomfar o estimbar-se, arrasar o abrusar-se. Deu ser que vuit segles de diferència són molts —i les ganes mal dissimulades que els britànics marxin per fer un quítate tu pa’ ponerme yo.

BONUS TRACK. A sota de les portades de Barcelona i Madrid venen les dels principals diaris i revistes britàniques sobre la cosa.