En dies com aquest divendres, els títols són inútils. La majoria dels diaris britànics no en fan servir cap més que “La Reina” amb les dates de naixement i mort, cosa que fa efecte de làpida funerària, una condició poc desitjable per a la portada d’un diari. Alguns s’hi esforcen més, però, amb resultats desiguals. The Times potser ho encerta en remarcar “Una vida de servei”. També el Telegraph, que destaca una frase molt reveladora d’Elisabet II, morta aquest dijous: “El dol és el preu que paguem per l’amor”. No gaires monarques actuals ho poden dir, això. Els tabloides es decanten per protocols més suats i ensucrats, com ara “Gràcies”, “T’estimem”, “Se’ns trenca el cor”, etcètera, que sempre fan una flaire xarona, afectada i cursi. Se salva The Star, que titula: “Ha complert vostè el seu deure, senyora”. El seu deure. Per pensar-hi.
Amb un cadàver tan excel·lent com el de la reina Elisabet II, monarca global, les portades dels diaris impresos se la juguen a la fotografia. Pensa la feinada que suposa triar una sola imatge, una, que aplegui 70 anys de regnat —i quins 70— i la presència al cor i al cap d’una figura entre materna i llunyana a la que han retratat els millors fotògrafs i de la que tothom en té un catàleg sencer d’imatges a la memòria. És una tasca àrdua, costeruda i feixuga. Tenim un guanyador, però: Sir Cecil Walter Hardy Beaton (1904-1980), que signa cinc de les 17 fotografies que publiquen aquest divendres les portades dels principals diaris britànics, a més de les imatges de primera pàgina del diari francès Libèration i del setmanari nord-americà Time, les dues publicacions que millors funerals celebren a les seves portades.
Beaton és el vencedor perquè la imatge d’Elisabet II més repetida a les portades britàniques és una seva de la coronació, el 1952. No es podia saber. Els retrats reials de Cecil Beaton van donar forma a la imatge pública de la monarquia britànica des dels anys 1930 fins a finals dels seixanta. És clau. Les seves fotos, on aplica la tècnica i la inspiració de les celebrades sessions de moda per a la revista Vogue, van modelar la percepció que encara tenim avui d’Elisabet II, primer com a princesa i després com a reina i mare. A la imatge més impresa d’aquest divendres, una dona de 26 anys seu abillada amb la corona imperial, el ceptre reial a la mà dreta i l’orbe a l’esquerra, contra el fons de l'abadia de Westminster i els seus penons nobiliaris. Beaton, monàrquic romàntic, va aconseguir amb aquesta estampa de colors vivíssims, que una dona jove es presentés al món no ja com la sobirana d’un imperi ferit de mort sinó com la dipositària de l’ànima i els valors d’un país. La foto no representa la monarquia com un poder polític o militar reflectit en un senyor gran de posat seriós, passiu-agressiu, vestit amb un uniforme militar carregat de condecoracions. El poder de la monarquia és una dona jove, vestida de cerimònia, com una núvia, que et mira com qui et busca i necessita, amb actitud d’oferir-se a servir com a símbol viu d’una manera de ser i de fer que arrenca el 1066, any en què un militar normand, Guillem el Conqueridor, es corona rei d’Anglaterra a l’abadia de Westminster, escenari també de la imatge d’Elisabet II. La icònica foto senyoreja la portada externa del conservador The Times i les primeres dels progressistes The Guardian i The Independent (que només és digita), del seu germà petit I, i del tabloide més brut del país, el Daily Star. És una foto que aplega diaris de qualsevol color, caire i format. Inclusiva, si vols.
L’altra gran triomfadora del dia és Jane Bown (1925-2014), de qui són els retrats de portada del molt conservador The Daily Telegraph, on escrivia Boris Johnson; la portada interna de The Times, amb un marc negre de dol com es feia abans; i les primeres de The Sun, el tabloide sensacionalista i conservador líder en vendes, i del Daily Express, un tabloide cridaner i ultra, per aquest ordre. Altra vegada, la mort de la reina no distingeix entre diaris grocs com The Sun i els de referència com The Times. Bown va ser la triada per la Reina per a retratar-la en ocasió del seu 80é aniversari, el 2006. Bown, llavors també octogenària, és la típica fotoperiodista, professió que exerceix des de finals dels anys quaranta, sobretot al setmanari The Observer (ara edició domincal de The Guardian): la seva tècnica no té pretensions, treballa a gran velocitat a l’empara de la llum disponible i s’estima més el blanc i negre al color. Això: una fotoperiodista de vella escola.
Darrere de Beaton i Bown han quedat Yusuf Karsh (fotos de portada del Daily Mail, el tabloide conservador de classe mitjana, i de Metro, un gratuït), i Patrick Lichfield (al tabloide laborista Daily Mirror i al molt influent diari econòmic Financial Times). Karsh (1908-2002), un armeni que es va salvar pels pèls del genocidi turc del 1915, és l’autor dels retrats de mil famosos, entre altres de Churchill, Hemingway o Martha Graham. Semblava que acabaria de retratista permanent dels Windsor però Cecil Beaton el va guanyar per la mà. Lichfield (1939-2005) és un aristòcrata amb accés privilegiat a la família reial: era cosí d’Elisabet II. Va fotografiar el casament de Carles i Diana, per exemple. La imatge de Lichfield triada pel Financial Times és, potser, la millor síntesi d’Elisabet II. Combina una inusual actitud distesa i somriure obert d’una reina abillada amb la, diguem-ne corona dels dies feiners, i un vestit ceremonial modern. És la inauguració del curs parlamentari, el 1971. Acte de servei. La reina tenia 45 anys i se la veu amb les faccions i el posat jovenívols de la coronació alhora que ja se li endevinen els trets de la maduresa. És un retrat magnífic per a aquest divendres.
Val la pena remarcar les portades dels dos diaris escocesos favorables a la independència. La foto de The National és de la col·lecció Hulton-Deutsch. La del Herald, de Julian Calder i Mark Cator, que la presenten vestida com a Reina d’Escòcia en unes highlands. A les dues es veu Elisabet II a Escòcia, la nació del Regne Unit on ha triat morir. Aquests dos diaris li reten clar homenatge. L’independentisme escocès ja ha fet saber molts cops que no li feia res tenir-la com a cap d’Estat de l’Escòcia independent. Aquestes portades en són una demostració més. Dues portades perquè hi pensin en altres cases reials —si més no, a les cases reials que pensen.
[Avui el Quioscos & Pantalles només comenta les portades dels principals diaris britànics. Igualment, trobaràs les de la premsa impresa de Barcelona i Madrid aquí a sota, al fons de tot]