Liz Truss s’ha estavellat per la seva tossuda negació del país que volia governar a còpia d’aplicar-li el catecisme liberal de Margaret Thatcher i d’oblidar-se del diagnòstic encara més antic, però etern, del teòric de la guerra Carl Von Clausewitz, un general prussià que va deixar escrit a seu tractat Vom Kriege (“De la guerra”) que, en el camp de batalla, la tradició és el pitjor enemic del comandant. Conèixer els límits és protegir la realitat i també protegir-se de les pròpies incapacitats. A la ja exlíder conservadora i aviat exprimera ministra britànica li queda el consol que no ha volgut —com Donald Trump— fabricar-se una realitat on la narrativa amb què imposes el teu univers alternatiu t’excusa d'acceptar la vida i la història concretes i actuals. La dimissió de Liz Truss és també la victòria del respecte als valors de la democràcia i el sentit pràctic britànics —o del que en queda, que no és poc—. L’ABC la retrata en negatiu i titula “La dama de fang” a la portada d’aquest divendres, per contrastar-la amb la seva mestra Thatcher, la Dama de Ferro. És un comiat escaient. El País es posa tabloide, apocalíptic i sensacionalista, i diu que la Gran Bretanya “s’enfonsa en el caos” —encara no, home—, mentre que La Vanguardia, sempre un pas endarrere per no xafar cap toll i també per copsar millor el panorama, ho descriu amb més precisió: la dimissió “agreuja la crisi britànica”, un judici més just de la dimissionària, que en 44 dies ha fet mal, però no n’hauria pogut fer tant si no fos per l’herència tòxica del Brèxit de l’any 2016, del que Truss no n’era partidària.
The Economist, potser la revista més influent del planeta, titula el seu editorial Welcome to Britaly (“benvinguts a Britàlia”) i amb això ja ho té tot explicat. Recorda la revista que el 2012, Truss i Kwasi Kwarteng, el seu exministre d’Hisenda, figuraven entre els autors del pamflet Britain Unchained (“Gran Bretanya desfermada”), on alertaven del perill que el país es transformés en una Itàlia insular: serveis públics inflats, creixement baix, poca productivitat i impostos elevats. “Deu anys més tard —sentencia la revista— en el seu intent fallit d'obrir un camí diferent, Truss i Kwarteng han ajudat a que la comparació sigui inevitable. El Regne Unit encara està afectat per un creixement decebedor i per la desigualtat regional. Però també està obstaculitzat per la inestabilitat política crònica i sota el polze dels mercats de bons”, on es trafica amb el deute públic. “Mentre que els nens indis aspiren a ser metges o empresaris, els britànics estan més interessats en el futbol i la música pop”, deia el llibre de Truss i els seus companys del Grup per la Lliure Empresa. En això, en les preferències de la canalla, no ha canviat res.
Tan liberal com el que més, The Economist demana eleccions: “El creixement no depèn de plans fantàstics i iniciatives sorolloses, sinó d'un govern estable, d’una política raonable i de la unitat política. En la seva encarnació actual, els conservadors no poden proporcionar [al país] res de tot això”. També les reclamen altres diaris britànics, encapçalats pel Daily Mirror, el potent tabloide laborista, mentre la premsa alineada amb els conservadors especula amb el retorn de Boris Johnson. Si es convoquen eleccions, els tories ho tenen molt magre. Fa tres setmanes, l’enquesta de YouGov donava als seus rivals laboristes una intenció de vot del 54% i la d’Omnisis el 55%. La mateixa casa de sondeigs, aquest dijous 20, els hi atorgava un 57%. Al sistema electoral britànic, aquests percentatges apunten a una pallissa històrica per als conservadors, la màquina de guanyar eleccions més eficient de la història. Les portades mostren una Liz Truss moixa, fúnebre i alacaiguda. No ho sap prou.
