Han mort la mare i fill protagonistes de les portades de dijous passat. Te’n recordes? Una dona embarassada i malferida, portada en llitera pel mig del pati arrasat de la maternitat de Mariúpol, al sud-est d’Ucraïna, que Vladímir Putin va fer bombardejar dimecres. La dona es protegia l'abdomen ensangonat. No en sabem el nom. Tenia la cara esblanqueïda, encara sorpresa pel que acabava de passar. Potser sospitava el que passaria. Els metges d’un altre hospital van provar de salvar-la. No hi havia res a fer, ha dit Timur Marin, un dels que la va atendre. En adonar-se que perdia el fill, cridava: “Mateu-me ara mateix!”. La pelvis de la dona estava aixafada i el maluc esquerre fora de lloc. Li van fer la cesària, però el nadó “no mostrava signes de vida”, segons Marin. La mare va morir 30 minuts després. La notícia l’ha confirmat Associated Press, l’agència estatunidenca per la que treballa Evgeni Maloletka, el fotògraf que era a l’hospital atacat per l’aviació de Putin i va obtenir les imatges de l’horror. Aquí es va dir llavors que cal publicar aquestes fotos, moltes i ben grans, perquè són un crit que eixorda les consciències i també el dit que assenyala i acusa als assassins. Dues embarassades més del mateix hospital localitzades per AP han sobreviscut. Las seves filles, acabades de néixer, també. De moment.
Els diaris d’aquest dimarts es divideixen en dos grups. Un és el dels que obren la portada amb l’advertiment dels Estats Units a la Xina perquè no faciliti armes ni cap altre subministrament a l’exèrcit de Putin. Entre l'ajuda que Rússia ha demanat hi figuren kits d'aliments envasats, àpats llestos per menjar, segons dues fonts familiaritzades amb la cosa que ho han explicat aquesta nit a la cadena estatunidenca CNN. Aquesta demanda parla per sí sola sobre la incompetència logística i la mala preparació de l'exèrcit rus, segurament —com diuen molts experts— perquè pensaven que seria una guerra breu, de tres o quatre dies, que Ucraïna cauria d’una bufada com un castell de cartes.
Aquesta història s’ha sabut fora del teatre de guerra, lluny del front, com moltes altres que expliquen quin és l’estat real de la guerra. Els corresponsals de guerra i els periodistes al front no poden, naturalment, esbrinar aquests detalls. Són, però, testimonis de càrrec dels comportaments extrems d’aquest fracàs total que és la guerra. Atrocitats i heroïcitats com les que relata Evgeni Maloletka, el fotògraf de Mariúpol.
Un altre grup de diaris destaca que les tropes de Putin estrenyen el setge sobre les ciutats (Kíiv, Kharkov, Mariúpol, Mikolaivsk…) mentre la diplomàcia negocia i negocia un alto el foc, una aturada de les hostilitats, alguna cosa. Aquí el testimoni dels periodistes que treballen en primera línia val pel que val, perquè les converses per aturar la guerra no es tenen al front i, menys encara, a la vista dels periodistes. Altra vegada, però, les cròniques d’aquests enviats especials ens fan tocar de peus a terra. Els tractes i negocis que es facin —els de pau o els de guerra— són cosa decisiva i freda. Els morts i la devastació que viuen i expliquen els periodistes en primera línia és el que ens arriba amb més força.