Fa molt bé l’Ara en editar el títol principal en caixa alta —anglicisme amb què els periodistes anomenem les majúscules (o les anomenàvem)—. La Unió Europea es rearma i Putin deixa caure bombes i míssils a 90 quilòmetres de la seva frontera. Gairebé totes les portades remarquen aquest fet, com volent dir que la guerra personal del president rus és a punt de desbordar-se, com va passar amb les dues guerres mundials del segle XX. Els diaris més sensats segueixen fent servir “Putin” com a subjecte d’aquesta atrocitat. A La Razón i a El Periódico ja escriuen “Rússia”, però. No perdeu la concentració. La fotografia de portada més colpidora és la d’El País. S’hi veu Mariana Vishegirskaya, la jove embarassada que aquest dijous apareixia a gairebé totes les portades com a supervivent del bombardeig de l'hospital materno-infantil de Mariúpol. Mariana ha donat a llum a la seva filla, la Veronika. El País diu que “la vida s’obre pas”. Un xic cursi. Aquesta història fa un contrast fortíssim amb la imatge que ha triat La Vanguardia: la vetlla del cadàver del sergent de policia ucraïnès Roman Rusxixin, de qui s’acomiada la família en una escena molt intensa. El detall d’aquesta foto: al dol només s’hi veuen dones. Fa pensar.

Aquestes imatges de mort, dolor, destrucció i ruïnes mostren només el costat ucraïnès. És l’únic que ho permet. A l'altra banda no hi ha mort, ni dolor, ni destrucció ni ruïnes. Es pot dir ara mateix que Putin mai guanyarà la batalla del relat fora de Rússia. Ni l’aparell censor de l’estat, ni les fàbriques de fake news, ni l’aparell mediàtic que bombardegen als ciutadans russos amb mentides esterilitzades no pot competir amb els milions de relats individuals dels ciutadans ucraïnesos que cada dia nodreixen les xarxes socials amb microhistòries com les de la Mariana i la seva filla Veronika. És una comunicació directa, visceral, individual, immediata, entre iguals, que supera l’ofensiva de manipulació institucionalitzada de Rússia, de qui tothom desconfia, inclosos els mateixos russos.

El gran exemple de tot plegat és d’ahir mateix. L'ambaixador d’Ucraïna a l’ONU, Sergiy Kyslytsya, va posar l’espardenya a la boca a Vasili Nebenya, representant rus al Consell de Seguretat, que acusava “una jove bloguera embarassada” de “mostrar una imatge falsa”, etcètera. L’ambaixador ucraïnès n’ha tingut prou brandant les fotos de la nounada: “Mariana va tenir una nena molt sana anit, es diu Veronika, aquí està amb el seu pare”, ha dit  Kyslytsya. El representant rus ha quedat ben mocat. Ucraïna no pot perdre la seva posició de país agredit i Putin i l’exèrcit rus no deixaran mai d’aparèixer com uns agressors. No poden bastir una narrativa diferent. Se sap tot el que passa minut a minut i es veu en directe. Ningú no pot controlar-ne la informació, la difusió. La guerra informativa, la batalla pel relat, es disputa en milions de trinxeres inabastables que són els telèfons mòbils de cada ucraïnès —i el teu—.

El País

La Vanguardia

Ara

ABC

El Mundo

El Periódico

El Punt Avui

La Razón