Quin cor més negre han de tenir a La Razón per seguir amb la matraca contra el govern espanyol de coalició el dia que toca parlar a tot drap del terratrèmol a Turquia i Síria. Que són gairebé quatre mil morts i més de tretze mil ferits quan això s’escriu i molts més ara que ho llegeixes. S’han ensorrat prop de sis mil edificis només a Turquia. En una regió devastada per totes les crisis imaginables: la pobresa, els refugiats, la repressió contra els kurds que hi viuen, la guerra. El de dilluns era un consell de redacció fàcil, de cinc o deu minuts per decidir quins racons de la primera pàgina quedarien per la resta de fets rellevants del dia i deixar la sala buida per a que els especialistes en fotografia triessin la imatge de la tragèdia. Però no. A La Razón, la dèria partidista ha passat per sobre de la realitat del dia i aquí tens al diari del Grupo Planeta obrint portada amb la picabaralla entre ministres del PSOE i de Podemos per com es reforma la llei del “només sí és sí”. Quina gent tan obtusa i toixa.
La foto més utilitzada és la del rescat de la nena atrapada entre la runa d’un edifici a la ciutat de Jandaris. El País ha triat una sèrie de tres imatges on es veu el plantejament, nus i desenllaç del salvament de la noia. El Periódico i La Razón en donen només una. El diari barceloní obre a tota plana, el de Madrid ho dona per sota. La Vanguardia, El Mundo i l’ABC també opten per la fotografia d’un rescat. Darrere d’aquesta selecció s’hi amaga potser un afany inconscient de recordar l’empenta de les persones quan es posen a treballar per salvar-se i salvar-ne d’altres, i l’esperança gairebé invencible de la gent en recuperar la seva vida, propòsits impossibles si no s'hi sumen els esforços de tothom. Les fotos que només mostren la destrucció salvatge deixen molt mal cos, no tant per la desgràcia i les pèrdues sinó també perquè l’absència de persones o la il·lustració de la seva petitesa desanimen i desarboren els esperits més trempats i eixerits.
Els títols són demolidors. És difícil que sigui d’una altra manera, esclar. N’hi ha un, però, que obre una escletxa en la foscor de la calamitat. És el de l’ABC: “Horror i esperança entre la runa”. Està bé. Perquè parlar d’horror, d’estat de xoc, devastació, masacre i tragèdia no és cap engany, naturalment, però tampoc ho explica tot. La vida no s’acaba en el terratrèmol, sota els edificis ensorrats i les piles de runa. Al costat de la sang i el dolor, la destrucció i la pèrdua, hi ha també els incomptables heroismes petits —com els que es veuen a les fotos dels rescats i a les cares dels rescatats— que són el preludi de la represa.
