Totes les portades avui —excepte una: ja la sabràs trobar— obren amb una escletxa a l’esperança: Ucraïna i Rússia comencen a entendre's. La renúncia d’Ucraïna a incorporar-se a l’OTAN i acceptar la condició d’estat neutral ha fet que Putin parli d’afluixar l’agressió militar al front del Nord i els bombardeigs de Kíiv i Txerníhiv. Ucraïna demana garanties de seguretat i, a canvi, s’ofereix a parlar del Donbas i de Crimea, regions ocupades per Rússia des del 2014. Els títols d’aquest dimecres sobre aquests avenços són informatius. Presenten els fets pelats d’una transacció on els dos camps enfrontats han cedit. Si la dinàmica de les converses d’Estambul segueix aquest camí, arribarà el dia que es trobaran signant un acord. Tots hi hauran perdut perquè aquest és el procés i el resultat de qualsevol negociació normal. La gràcia és explicar-ho de manera que les cessions lògiques i naturals de qualsevol tracte quedin vestides de victòria tant a Ucraïna com a Rússia. Prepara’t, doncs, perquè els dies que venen assistirem a aquest fenomen contemporani de la construcció d’un relat al voltant dels fets, especialment des de la part agressora —la Rússia de Putin— que des de l'inici de la guerra no parla de guerra i prohibeix que se’n parli amb penes intimidatòries de fins a 15 anys de presó, a més que ja ha clausurat tots els mitjans independents o crítics.

El passat desembre, Chris Wallace, el veterà presentador del telenotícies nit de la cadena estatunidenca Fox News, va plegar per sorpresa. Aquest dimarts ha explicat per què. “Jo no tinc cap problema amb l'opinió, ni la conservadora ni la progre. Però quan es comença a qüestionar la veritat —Qui va guanyar les eleccions del 2020? El 6 de gener va ser una insurrecció?…— ho trobo insostenible”. Fa una setmana, el diari The New York Times va publicar un document anomenat “La nostra estratègia”, que arrenca així: “La nostra missió és buscar la veritat i ajudar la gent a entendre el món”. Això de la veritat ve a compte de que, d’ara endavant, pel que fa a la invasió d’Ucraïna, és clau recordar que hi ha un agressor i un agredit, un fort i un dèbil, un assetjador i un assetjat i saber qui és qui. Si no, les víctimes esdevindran els victimaris mentre es fabrica una realitat que ho justifiqui, ni que sigui excusant-se en que és “una opinió” legítima, una realitat alternativa —tan bona com la genuina i original— feta d’informes, testimonis, atestats, sentències i tot el que vulguis.

A Catalunya i Espanya estem ben entrenats en la matèria. Aquests últims anys no ha mancat pràctica en l’art de fer passar bou per bèstia grossa. Sort que arriba un dia —un dia com ahir, posem per cas— que es presenten a punxar el globus Amnistia Internacional (la llibertat d'expressió i el dret a la protesta segueixen amenaçats a l'Estat espanyol, amb al·lusions a la llei mordassa i també a Puigdemont, Cuixart i Sànchez), el Grup d’Estats contra la Corrupció del Consell d’Europa (de les 19 recomanacions fetes a l’Estat espanyol per millorar, cap s'ha complert), la Fiscalia Europea (ha decidit investigar el cas del germà d’Isabel Díaz Ayuso perquè la fiscalia espanyola arrossegava els peus) o la justícia britànica (farà seure Joan Carles I a la banqueta perquè no li reconeix la immunitat en què s’empara la justícia espanyola per no fer-li res). Per no esmentar el retrocés de la qualitat democràtica d’Espanya en els dos índexs de referència de la cosa, el de The Economist i el Varieties of Democracy. A les portades d’avui no trobaràs gairebé res de tot això. Per què hem de parlar de la degradació de la democràcia i dels drets civils i polítics de la gent si podem dir que la festa continua, que el govern espanyol bonifica el cost dels carburants i l’energia, que Barcelona ha estat nomenada seu de la Copa de l’Amèrica de vela i que els Jocs Olímpics d’Hivern què bé? Llàstima.

La Vanguardia

El Periódico

El Punt Avui

Ara

El Pais

El Mundo

ABC

La Razón