Un altre any complicat al Pròxim Orient. El 7 d'octubre del 2023, Hamàs va perpetrar el pitjor atac de la història d'Israel, deixant més de 1.200 morts i 251 segrestats. La resposta va ser contundent i de fet encara dura. L'objectiu era el retorn a casa dels segrestats i acabar amb Hamàs. Més d'un any després, els objectius s'han ampliat. Ja no es busca únicament acabar amb l'organització a Gaza, sinó neutralitzar també l'amenaça que representa Hezbollah al nord d'Israel, malgrat que s'ha aconseguit enguany un alto el foc. La meta última, amb la vista posada a l'Iran, és reconfigurar els equilibris de poder a l'Orient Mitjà. L'ús de la força desproporcionada, gairebé sense límits, és un dels pilars de l'estratègia israeliana. En aquest context, es fa difícil de predir què passarà l'any vinent. I per això, és important tenir present què ha passat enguany.
Continua la guerra a Gaza
A finals de novembre, Israel i el Líban van segellar un acord d'alto el foc per posar fi als combats entre l'exèrcit israelià i Hezbollah. Ho va anunciar el president dels Estats Units, Joe Biden, en una intervenció especial des de la Casa Blanca. "Els combats s'acabaran. Això està dissenyat per ser un cessament permanent de les hostilitats", va dir aleshores el dirigent nord-americà, i va assegurar que els civils desplaçats dels dos costats podran tornar aviat de manera segura a les seves comunitats. El govern dels EUA va participar en les negociacions per assolir l'acord.
L'acord constata que durant els següents 60 dies Israel retirarà gradualment les seves forces restants, mentre els EUA i els seus aliats es van comprometre a treballar amb els governs de tots dos països per assegurar l'aplicació plena de l'acord. Malgrat tot, per primera vegada en 50 anys, Israel va entrar a Síria. El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, hauria ordenat a l'exèrcit del país que romangui a la zona del Mont Hermon de Síria, almenys fins a finals del 2025. Ho hauria dit directament a la CNN. Israel va capturar la muntanya d'importància estratègica, el cim més alt de Síria, després de la caiguda del règim de Bashar al-Assad davant una coalició liderada pels rebels a principis d'aquest mes. Els funcionaris israelians, incloent-hi Netanyahu, havien caracteritzat inicialment l'avenç com a mesura de seguretat temporal.
Diferències entre la guerra al sud del Líban i Gaza
Hi ha marcades diferències en la manera com Israel ha enfrontat els seus dos principals adversaris regionals: Hamàs a Gaza i Hezbollah al Líban. Mentre Gaza forma part d'una entitat sota ocupació israeliana, el Líban és un Estat sobirà, encara que va estar ocupat per Israel fins que la resistència de Hezbollah i altres factors el van obligar a retirar-se. Tot i les seves enormes capacitats militars i la seva supremacia a l'aire, Israel ha patit en la seva operació terrestre al Líban. Després de gairebé dos mesos, no ha aconseguit controlar les ciutats del sud ni neutralitzar la capacitat de llançament de coets de Hezbollah al nord.
Hezbollah també ha estès els seus atacs cap a l'interior d'Israel, pertorbant la vida a les principals ciutats del país i causant víctimes. Això passa mentre l'exèrcit israelià pateix un nombre creixent de baixes al sud del Líban. Israel tampoc ha pogut crear les condicions per al retorn dels seus residents desplaçats al nord, cosa que podria haver jugat un paper important a l'hora de convèncer a Netanyahu d'acceptar un alto el foc amb Hezbollah.
A això cal afegir l'esgotament de l'exèrcit israelià i els efectes polítics i econòmics d'haver d'atreure cada cop més reservistes al conflicte. En aquest sentit, Israel no ha estat capaç d'eliminar completament l'amenaça de Hezbollah i assegurar, per mitjans militars, el retorn segur dels seus ciutadans al nord del país. Hezbollah, perjudicat pels nombrosos cops al seu lideratge, institucions i comandament militar, també sembla haver renunciat a la seva condició original de no aturar els atacs a les posicions israelianes abans del final de la guerra a Gaza.
Per altra banda, tal com assenyala un article de la BBC, la diferència clau entre l'acord d'alto el foc al Líban i la manca d'aquest a Gaza és que Hezbollah va deixar les negociacions en mans del govern libanès, mentre que Hamàs lidera les negociacions a Gaza i es nega a ser representat per l'Autoritat Palestina a Ramal·lah. Les divisions entre els palestins i la manca d'un estat unificat i oficialment reconegut que gestioni les converses amb Israel han tingut un paper important en la manca d'un acord d'alto el foc a Gaza. Alguns experts també esmenten que hi ha un buit al lideratge de Hamàs després de l'assassinat per part d'Israel d'importants figures de l'organització. Això vol dir que Hamàs no està en condicions de negociar eficaçment un alto el foc. Les dificultats de comunicació entre els dirigents de Hamàs dins i fora de Gaza fan que sigui encara més complicat.
El paper de l'Iran
L'Iran no va iniciar el 7 d'octubre, però sense l'Iran no hauria passat. Això és el que explicava una exagent del servei secret d'Israel, a un grup de periodistes, entre els quals hi havia ElNacional.cat. En aquest sentit, destacava que no és només perquè l'Iran està equipat amb armes, sinó per motius econòmics, ideològics i de formació. Constatava que el 2021 i el 2023 hi va haver proves que Hamàs rebia suports d'altres costats, quan es van disparar míssils des del Líban i Alts del Golan. Haurien trobat també documents a Gaza que demostren reunions. El 8 d'octubre, segons destaca, Hezbollah va preguntar a l'Iran si unir-se i van dir que sí, però sense provocar una guerra a gran escala. Hezbollah, insistia, és molt important per a l'Iran.
Israel creu que l'Iran opera en el context de les seves relacions amb Rússia i Síria. El Líban, Iraq, Iemen i Síria són zones d'influència de l'Iran, i per tant hi té influència política. Així, constatava que el Líban fa més de dos anys que no hi ha president, i diu que no n'hi ha perquè precisament Hezbollah i els altres partits no podien arribar a un acord sobre qui seria el pròxim president del país. Per a aquesta exagent dels serveis secrets del país, Iran hauria atacat Israel per diversos motius. La segona vegada que Israel va prendre represàlies va ser d'una manera molt petita i simbòlica. En aquest sentit, hi va haver un gran debat a Israel, una gran crítica. Ara bé, insistia, que calia fer alguna cosa perquè l'Iran tingués clares les conseqüències d'un possible atac.
Els iranians, relatava, no van fer servir drons a l'octubre perquè tarden nou hores a arribar. Per tant, van fer servir míssils balístics, que són uns 15 minuts des de l'Iran a Israel, en fan servir uns 200. Recordava que Israel és petit, i els objectius militars estan a prop dels civils. D'aquesta manera, exposa que és difícil no tocar llocs civils. La resposta d'Israel, segons deia, va ser molt calculada i detallada i es va estendre a diferents llocs. Especialment, es van tocar sistemes i míssils. La majoria, comentava, eren S 300. Per tant, l'Iran ara s'ha quedat sense, no en té. Rússia tampoc en pot subministrar perquè els necessita per la guerra amb Ucraïna.
Els EUA i Israel estan darrere la caiguda d'Assad?
El líder suprem de l'Iran, l'aiatol·là Ali Khamenei, hauria dit aquestes últimes setmanes que els Estats Units i Israel estaven darrere de la caiguda del règim de Bashar al-Assad a Síria i també semblava assenyalar amb el dit la culpa en direcció a Turquia. En els comentaris recollits per l'agència de notícies iraniana Tasnim, Khamenei exposava: "No hi ha cap dubte que el que va passar a Síria és producte d'un pla conjunt nord-americà i sionista. Sí, un govern veí de Síria juga, ha jugat i està jugant un paper evident en aquest sentit —tothom ho veu—, però el principal conspirador, cervell i centre de comandament es troben a Amèrica i al règim sionista. Tenim proves. Aquesta evidència no deixa lloc a dubtes". Després de la caiguda d'Assad i el nomenament com a primer ministre en funcions de Mohammed al-Bashir per part dels rebels, el món mira Síria. Rússia i l'Iran s'esforcen per forjar nous vincles amb els rebels sirians, mentre Israel busca aprofitar les oportunitats i Turquia emergeix com la "principal guanyadora".
Molts conflictes i guerres de la regió de l’Orient Mitjà tenen el seu origen precisament en la divisió entre sunnites i xiïtes. L’enfrontament entre aquestes dues branques de l’islam ha provocat guerres civils a països com Síria, l’Iraq, el Iemen i el Líban. A això s’afegeix l’escalada de tensió entre les dues grans potències que lideren els dos blocs de l’islam: l’Aràbia Saudita, la monarquia de la qual és sunnita, i l’Iran, governat per líders xiïtes.
Per definició, el grup Tahrir al-Xam és una organització gihadista i salafista que participa en la guerra civil siriana. Al seu temps, el salafisme és un moviment sunnita i islamista, catalogat com a extremista, de caràcter reformista i ultraconservador que va sorgir a la península aràbiga durant la primera meitat del segle XIX, i que ha anat evolucionant al llarg dels anys.
Imatge principal: nens refugiats palestins s'amunteguen per rebre racions de menjar calent preparat en una cuina benèfica a Khan Yunis / Efe