El conservador Michel Barnier, exministre i excomissari europeu, ha estat nomenat aquest dijous primer ministre de França pel president Emmanuel Macron, ha anunciat l'Elisi. Un tema que ja ha provocat les primeres reaccions, i no pas positives. El líder esquerrà Jean-Luc Mélenchon, fundador de La França Insubmisa (LFI), ha carregat durament contra el president francès, per nomenar primer ministre, el conservador Michel Barnier i el va acusar de robar les eleccions. "Les eleccions han estat robades", ha destacat Mélenchon, després d'haver recordat que Barnier surt d'un partit, Els Republicans, que va quedar l'últim entre les grans formacions polítiques franceses a les legislatives del juliol, en què aquesta formació de dretes va aconseguir 47 diputats del total de 577 de l'Assemblea Nacional. Tot plegat, just aquest mateix dijous i abans de saber-se la notícia, sortien informacions sobre el fet que l'esquerra francesa i la ultradreta es queixaven de la indecisió de Macron a l'hora de formar un nou govern.
Llarga experiència en política francesa i europea
Barnier, de 73 anys, serà el primer ministre de més edat de la V República i substituirà el més jove a ocupar el lloc, Gabriel Attal, que va arribar al càrrec el gener passat amb 34 anys. El nomenament arriba després de dues setmanes d'intenses consultes polítiques de Macron i a punt que dissabte es compleixin dos mesos des de la segona volta de les eleccions legislatives, que ha deixat una Assemblea Nacional sense majoria clara i enormement dividida, recorda Efe. Barnier ha estat seleccionat per Macron després que altres figures que havia estudiat anteriorment s'havien topat amb els vetos de l'esquerra i de la ultradreta, que són dos dels tres grans blocs a l'actual Assemblea Nacional.
El nou primer ministre té una àmplia experiència política a França i a les institucions de la Unió Europea. El seu darrer càrrec va ser el de negociador europeu per al Brexit entre el 2016 i el 2021, després d'haver estat comissari europeu en dues ocasions: Mercat Interior (2010-14) i Política Regional (1999-2004). A més, va ser ministre d'Exteriors entre el 2004-05 durant la presidència de Jacques Chirac, i d'Agricultura entre el 2007-09 amb Nicolas Sarkozy a l'Elisi, i abans ho havia estat de Medi Ambient i d'Afers Europeus. En una llarga carrera política que va començar el 1973, també ha estat membre del Parlament Europeu i diputat i senador a França.
Barnier, que és originari de Savoia (va néixer prop de Grenoble), va començar la seva activitat política allà mateix. Cal mencionar que durant els últims anys ha estat en un segon pla, sobretot des que el 2021 va quedar eliminat a la primera volta de les primàries del seu partit, Els Republicans (LR), per designar al que havia de ser candidat a l'Elisi a l'any següent. Fins aleshores i durant cinc anys va ser el negociador nomenat per la Comissió Europea per discutir amb el Regne Unit sobre les condicions de la seva sortida de la Unió Europea. En aquest sentit, se'l coneixia com a 'senyor Brexit', va ser designat per a aquest lloc que requeria una gran mà dreta, i a més, havia de congeniar els interessos dels Vint-i-set en un pols sovint dur amb Londres, i aprofitant el seu coneixement de les institucions europees.
No en va, va ser diputat europeu, vicepresident del Partit Popular Europeu (PPE) a què pertany, entre altres, el Partit Popular espanyol i, sobretot, dues vegades comissari europeu.
Gairebé dos mesos d'indecisió
La presa de possessió de Barnier tindrà lloc aquesta tarda a les 16.00 hores al Palau de Matignon, residència oficial de la prefectura del govern. Però arribar fins aquí no ha estat fàcil. La seqüència política que ha portat a l'elecció del nou cap de govern va començar amb la dissolució de l'Assemblea Nacional i la convocatòria d'eleccions decidida pel president Emmanuel Macron, uns quants dies després dels comicis europeus que van donar la victòria a l'extrema dreta. Suposadament, Macron va prendre aquesta decisió amb la intenció de "clarificar" el panorama polític. Ara bé, el panorama polític va quedar fragmentat. Un fet que ha obligat als polítics francesos a seure i parlar. Ara bé, la capacitat dialèctica no és prèvia com a punt fort dels polítics del país.
La campanya va ser ràpida, les legislatives van situar la coalició d'esquerres Nou Front Popular (NFP) com a principal força política de l'Assemblea (193 escons), davant de la coalició centrista de Macron (166) i de l'extrema dreta de Marine Le Pen (142). La particularitat del resultat de les eleccions legislatives és que cap dels tres grans blocs s'acostava a la majoria absoluta de 289 diputats (d'un total de 577), una fragmentació parlamentària inèdita a l'actual sistema polític francès acostumat a grans majories. Un fet que ha posat a prova la capacitat dialèctica dels polítics francesos, tal com s'esperava.
Barnier, doncs, compleix, les dues condicions que Macron s'havia fixat per nomenar un primer ministre. La primera, poder aguantar almenys un temps davant d'eventuals mocions de censura, i no desmuntar les principals polítiques que el cap de l'Estat ha dut a terme des que va arribar a l'Elisi el 2017, en particular la reforma de les pensions o la rebaixa dels impostos al capital i a les empreses.