Segons l'exèrcit israelià, Hezbollah ha estat atacant Israel des del 8 d'octubre i ho han fet durant 13 mesos. Fins aquest dimecres que ha entrat en vigor l'alto el foc aconseguit entre Israel i el Líban. Tal com informava un comandant de les Forces de Defensa a un grup de periodistes, entre els quals a aquest diari, Hezbollah hauria llençat més de 16.100 míssils des del Líban que han creuat cap al nord d'Israel, incloent-hi coets, vehicles aeris no tripulats i morters. Israel, per ara, ha eliminat 2.250 terroristes de Hezbollah i uns 42 soldats de les FDI han mort al Líban. Més de 60.000 civils continuen evacuats de casa seva, al nord, des de fa més d'un any. Amb aquestes dades sobre la taula, l'alto el foc era un desig per a les dues parts. Tal com exposaven des de l'exèrcit d'Israel, l'objectiu principal és que la gent pugui tornar a casa. En aquest sentit, Mijail, Suzi i la parella Asher i Janit ens reben a l'hotel Leonardo Plaza Haifa per explicar-nos com és viure en un hotel durant més de 365 dies.
Mijail explica que es troba enmig de la Shiv'ah, un període de dol de set dies que es produeix en el judaisme després de l'enterrament. "Em van portar aquí fa un any, i l'hotel ens dona tot el que necessitem, són molt amables, és clar, però volem tornar a casa. Casa nostra està completament destrossada. Visc a la frontera amb el Líban, veig des de casa meva la muntanya. Estem bé, però volem tornar a casa, hem construït una rutina d'emergència, vivim en la incertesa". Així, destaca que passa un mes darrere un altre i no hi ha perspectives de tornar, per a ara, a casa seva, a Xelomí. Mijail és professora i justament donava classes en una aula improvitzada dins l'hotel. Un hotel que va arribar a acollir unes 700 persones i on ara n'hi resten unes 100. "Molts nens van marxar de l'hotel, perquè els pares van decidir fer-ho". Posar límits en un hotel, coincideixen les famílies, és complicat. D'aquesta manera, alguns han decidit llogar apartaments per poder fer la realitat una mica més propera.
"Incertesa", la paraula més usada pels desplaçats
Descriu el dia que els van evacuar amb la paraula "incertesa". "No sabíem què passaria. Cada dia ens allargaven més l'estada a l'hotel, vam comprar roba d'hivern, d'estiu. Alguns ens hem arriscat i hem anat fins a la frontera. Una vegada vaig entrar a casa i vaig veure que hi havia caigut un míssil", i sospirava: "Imagino que quan torni, necessitaré molt temps per recuperar casa meva i retornar-la a una situació perquè sigui habitable". Insisteix que pot comptar amb els dits d'una mà o potser dues, les vegades que en aquests mesos ha anat a casa seva.
"La municipalitat ens va desplaçar a alguns aquí, altres a Jerusalem... estem escampats en diferents llocs. Nosaltres vivíem a dos quilòmetres de la frontera. Així que primer ens van desplaçar a nosaltres, després els que vivien a cinc quilòmetres, etc", explicava la Suzi, una altra refugiada de la mateixa zona. El seu marit ha tornat i destaca que el visita una vegada a la setmana. "Quan hi vaig és molt trist, les cases estan malmeses, es veuen els danys del voltant. És molt trist arribar allà i veure el panorama". "Entro corrents i agafo el que necessito per no estar allà". La Suzi era secretària de la municipalitat. Allà no hi treballa, però a l'hotel sí que explica que fa tasques relacionades amb la seva feina. Organització dels desplaçats a l'hotel, els ajuda a aconseguir el que necessiten, etc".
Els atacs s'intensifiquen a Haifa
Malgrat la situació, constata que hi ha coses positives, com per exemple, que coneix molt millor ara la comunitat que abans, d'una manera més profunda. Preguntada pel dia a dia, descriu que s'aixeca al matí i comença amb les activitats o clubs per a gent de la tercera edat, exercicis o art. Argumenta que l'adaptació ha estat difícil perquè la incertesa afecta a tothom. "Als més grans, sobretot, perquè els costa molt desconnectar-se i sortir d'allò que coneixen". A més, detalla que algunes famílies s'han comprat uns fogonets per cuinar al mateix hotel. Cal tenir en compte que, la cultura israeliana, dona molta importància a la cuina i al fet de cuinar. A la ciutat de Haifa, al nord d'Israel, els atacs s'han intensificat. En aquest sentit, Suzi explica que hi ha refugis en cada planta i que quan sones les alarmes, evidentment, és un moment tens. "Alguns tenen pànic, por, angoixa...", diu. Ara bé, encara que hagin passat 13 mesos, parlar de reconstrucció es fa una muntanya. "Encara és massa aviat per parlar d'això, cal restablir-se també en l'àmbit personal".
Asher i Janit, una parella de 41 i 38 anys, tenen tres fills, de 14, 12 i 8 anys, i també viuen a l'hotel des de fa més d'un any. "Vam arribar aquí en un any de molts canvis per als nostres fills, canviaven d'escola i van arribar sense amics". "No ha estat gens fàcil, però és cert que nosaltres tenim una habitació amb menjador i cuina, així que és una mica més fàcil". Sobre el fet de gestionar els límits dels nens i adolescents en un hotel, constata que els afecta "perquè els nens no estan al seu lloc, no hi ha una rutina normal". L'escola la segueixen a través de Zoom perquè es van registrar bombardejos poc temps després de començar el curs escolar.
Ell té un negoci de panells solars i no ha notat gairebé la guerra perquè treballa en tot el país. Ella, però, sí que s'ha vist afectada. Va obrir, just abans de l'esclat de la guerra, una botiga de roba. "No sé quan podré tornar a obrir, penso que la situació econòmica del país serà molt difícil quan això passi". Ell insisteix que vol tornar al nord, a casa seva. Ella té més por, i no en té tantes ganes. Expliquen tots dos que el seu fill gran es va acostumar de pressa a la situació. Per a la nena no ha estat tan fàcil. I el petit, detallen, té por i no surt de l'habitació, ni va als restaurants amb la resta de la família. Tot i la situació, també destaquen algunes coses positives, com per exemple, conèixer molt millor el centre de Haifa i estar a casa amb la família pendent dels fills. Després de l'alto el foc acordat, caldrà veure si els refugiats podran començar a tornar a casa i en quines condicions.
El so de les alarmes
La “Cúpula de Ferro”, el sistema antimíssils de l'exèrcit, intercepta la majoria dels projectils, però si falla, cal posar-se a cobert. En aquest sentit, cal mencionar que Haifa és a només quaranta quilòmetres de la frontera amb el Líban, i per tant, cal moure's molt de pressa. Tzeva Adom (color vermell, en hebreu), és un sistema de radar que alerta de la caiguda d'aquests projectils, drons o interrupcions a l'espai aeri. En aquest sentit, cada vegada que sona l'alarma a Haifa, tinguis o no tinguis l'aplicació instal·lada al mòbil, els ciutadans tenen un minut exacte per córrer al refugi més proper. Normalment, és l'anomenada habitació segura, que tenen la majoria d'habitatges, però en cas que no n'hi hagi, cal anar a les escales d'emergència que actuen com a tal. Una vegada allà, cal estar-s'hi 10 minuts per assegurar-se que no hi ha perill.