Set dírhams, 70 cèntims d'euro, és el que van pagar tres persones per passar la nit en un bar-hostal d'Amizmiz que es va ensorrar la nit del terratrèmol que es va emportar la seva vida mentre dormien. Va ser un dels pitjors de la història del Marroc, es va emportar la vida de 2.946 persones a l'Alt Atles i Marràqueix i va deixar unes 300.000 persones sense llar i a la intempèrie, que ara viuen acampats. Ho explica Khalid, propietari juntament amb la seva família d'aquest bar i hostal, ara pasterada de ciment i metall. Com la immensa majoria de les desenes de persones entrevistades per ELNACIONAL.CAT a l'Alt Atles, Khalid continua sense percebre els ajuts promesos pel govern. Tres mesos després de les seves promeses, el rei del Marroc i el govern han abandonat als afectats entre les ruïnes i dormint en tendes de campanya on, amb el fred de l'hivern, als nens els costa horrors dormir.
"És molt, molt barat, sol dormir gent que baixa de les muntanyes a comprar i l'endemà tornen al seu llogarret, no és que ens donés gaires diners", prossegueix Khalid, amb una mirada perduda en l'horitzó que és en veritat una malaltia degenerativa que li ha fet perdre pràcticament tota la seva visió. Malgrat aquesta discapacitat, a l'ésser dels pocs que parla anglès en el seu municipi i gràcies al seu do de gents, Khalid aconseguia viure com a guia, un guia gairebé cec, de turistes de tot el món que volien conèixer els remots llogarrets de l'Atles.
Encara que el turisme amb prou feines s'ha ressentit a la regió pel terratrèmol, gairebé ha desaparegut en aquesta ciutat que és una de les més afectades i Khalid ja no té tampoc aquests ingressos. Ni els d'un comerç que llogava per 80 euros al mes i que també ha estat reduït a ruïnes en un carrer en el qual van morir 30 persones la nit del terratrèmol. A falta dels pagaments del govern, viu d'alguns ajuts que li envien turistes estrangers als que va guiar per la regió.
Malgrat haver-lo perdut tot, i malgrat patir per la seva filla, "cada dos per tres està refredada i amb febre i mocs pel fred que passem a la tenda a la nit" (Amizmiz està a 1.150 metres d'altitud), quan Khalid escull què explicar sobre les seves nits dormint a la tenda de campanya també troba les rialles de quan va pensar que li estaven robant i era només un gos que li tocava amb el morro a l'altre costat del teixit plàstic.
Quan ens presenta la seva família i ens ensenya la seva tenda, el teixit brut per la pluja i el fang se sosté precàriament per dues barres de metall i, dins, s'entreveu un desordre de roba de qui no té ni un armari. Abans d'entrar a la tenda, la seva filla de tres anys, amb restes de mocs ressecs per sota del nas, cau en ensopegar en una de les cordes que agafen les tendes a terra. Tothom hi ensopega constantment, però els nens, corrent, cauen a més a terra, i la majoria llueixen per això ferides a la cara i als braços de les caigudes. Ningú no té ni idea de quant temps hauran de viure així, però els més optimistes esperen que un any. No tenen llum i unes 450 persones comparteixen 6 banys i 6 dutxes precàries en estructures metàl·liques, tret que puguin i prefereixin pagar els 10 dírhams, un euro, que costa un hammam, bany públic.
El govern ha posat escoles públiques en barracons als principals municipis de l'Alt Atles, però una constant de vagues en les últimes setmanes que encara segueix per millors salaris (coben uns 600 euros) ha deixat als nens i nenes sense classe, obligats a passar el dia a les tendes.
"Si ens n'anem d'aquí, temem quedar-nos sense ajuts", reconeix Khalid, com molts altres dels entrevistats, que s'aferren a les ruïnes i els campaments com l'única manera de percebre els ajuts d'entre 8.000 i 13.000 euros (en funció de si has de reconstruir o construir casa nova) en quatre pagaments, més 250 euros al mes que han de dedicar a la reconstrucció de les seves cases. "No serà suficient per als qui tenien cases de dues plantes o grans famílies", diu Khalid, i repeteixen d'altres diversos habitants de la regió. Ell, per no rebre, ni tan sols no va rebre la tenda, que se la va donar una veïna, i el inar que reparteixen els militars destacats a la ciutat van deixar de donar-se-la als qui no eren al campament exacte on hi són ells. "No sabem per què, com tampoc no sabem per què uns quants reben els ajuts i molts d'altres no", diu Khalid.
Encara que ni Khalid ni cap dels entrevistats no culpa el rei per l'abandonament, Mohammed VI té a la fi poders plens i va ser ell qui va prometre els ajuts, i controla, quan li interessa, tot el que succeeix al país. Com el que es diu d'ell. Potser per això, el missatge que es repeteix permanentment entre els veïns és calcat: "El rei no té la culpa. Ell li dona els diners al govern, però és el govern qui no el distribuye...o se'l queda". La limitada llibertat d'expressió permet criticar el govern, però no el rei.
Un dels tres homes que va morir esclafat pel terratrèmol mentre dormia el bar-hotel de la família de Khalid va ser justament el que va gravar ELNACIONAL.CAT quan els cossos de bombers treien el seu cos sense vida. Tres mesos després, aquest carrer, on van morir 30 persones la nit del terratrèmol, pot ser que el carrer amb més morts de tota la regió colpejada, segueix en ruïnes. I a pocs metres, els bars i comerços que continuen drets estan oberts. És en un d'ells en els quals Khalid, davant d'un cafè, explica la seva història de pèrdues.
Amizmiz és, amb 11.000 habitants i juntament ambAsni (21.000), un dels municipis més poblats de la província rural i muntanyosa d'Al Haouz, que va ser la més castigada per l'històric sisme. En un sol carrer, la de l'hostal de la família de Khalid, van morir 30 persones. És un dels punts amb més activitat comercial, ja que la majoria de la resta de la població viu a petits llogarrets amb pocs serveis que estan esquitxades per tota la serralada amb poblacions de desenes de persones, totes minvades per les morts i algunes fugides provocades pel terratrèmol.
La dificultat d'accés i la falta de diligència de les autoritats va fer que en la nit del terratrèmol i en els dies posteriors fossin els veïns els qui, majoritàriament, van rescatar cossos, amb i sense vida, d'entre les ruïnes del terratrèmol, i la llunyania dels hospitals, el més important a Marràqueix, a gairebé dues hores i cotxe, va dificultar salvar moltes de les vides. Ells mateixos van comptar els morts, els van enterrar i van crear nous cementiris.
Ara, sense excusa per falta de temps per actuar, les autoritats també estan fallant en donar una alternativa residencial a les famílies mentre comencen a construir (ni tan sols l'han plantejat) i ni tan sols han fet arribar els ajuts econòmics que van prometre fa ja tres mesos.
Im'n Tala, ruïnes contra l'oblit
En Imn'Tala, a 40 minuts d'Amizmiz, el poble que va ser totalment destruït per la pròpia muntanya les roques de la qual van caure per la tremolor, la situació és idèntica quant a la mancada d'ajuts però desoladora per la desaparició del municipi. Vestides de blanc per la tradició musulmana, dues vídues que van perdre els seus marits al terratrèmol, expliquen que elles sí que han rebut els ajuts, no volen abandonar Imn'Tala i esperen instruccions del govern perquè els digui on és segur construir.
Neveres, matalassos, cotxes aixafats, una escala que acaba al cel, portes doblegades o ferros de l'estructura dels edificis sobresurten encara entre la runa d'Imn'Tala, tan clavada en la nit del terratrèmol que fins i tot algú ha pintat en una paret la data: "08-09-2023". Si en punts com Amizmiz les ruïnes sense recollir mostren de nou inacció del govern, en Imn'Tala estan com a reivindicació. "Van venir a treure les ruïnes, però tot el poble es va plantar davant dels tractors i el parem. Vam dir: primer, "doneu-nos els diners". És l'única forma que no ens oblidin", relata Yasser, un veí d'Imn'Tala que va perdre la seva germana al terratrèmol i que tampoc no ha rebut diners per a la reconstrucció de casa seva.
Els supervivents del terratrèmol estan escrits en un full de dues cares, amb el nombre de familiars. En uns mesos, esperen poder reallotjar-se en unes estructures metàl·liques que el govern de Qatar ha donat. Aquestes estructures, esperança d'una vida millor en algunes de les localitats que visitem, tan sols són visibles en Imn'Tala, posades en fila a l'entrada del poble en espera que les autoritats decideixin on instal·lar-les, encara que és difícil trobar un huco entre les ruïnes, sobre les quals són també les tendes d'acampada en el pendent d'Im'n Tala.
A l'hora de menjar, els 5 homes que comparteixen un tajin de pollastre i un cuscús en una de les tendes no accepten un "no" per resposta del periodista. Cap d'ells, no confirmen mentre mengen, ha rebut els ajuts. Un dels comensals va perdre la seva dona al terratrèmol. Tan sols fa que sí amb el cap quan l'explica un altre d'ells, se li queden els ulls vidriosos i no dirà ni una paraula a tot el dinar. Viu sol en una petita tenda.
Carreteres buides i ferides obertes
Les carreteres entre els llogarrets de l'Alt Atles, plens de cotxes de tots els punts del país al setembre i de camions d'ajuda humanitària, són ara buides. "Ens sentim oblidats", en reconeixen alguns dels entrevistats a les tendes. La mostra més clara del, en ocasions, absurd de l'ajuda està en Imn'Tala, on una muntanya de roba s'enreda amb les pedres de les ruïnes. "Va arribar massa roba, no ens feia falta tanta", diu Yasser.
Les ferides pel terratrèmol segueixen obertes allà on vas, a poc que et acerces a les milers de tendes d'acampar que es cronifiquen a l'Alt Atles. Els problemes sorgits pel terratrèmol n'agreugen d'altres. Abdul, a Asni, no només va perdre la seva casa, sinó també el taller de fusteria en el qual treballava. Cobrava uns 5.000 euros al mes, 500 euros, amb els quals en tenia prou per passar el mes i ara cobra la meitat ajudant un ferroveller que ven els ferros que recullen de la runa del terratrèmol.
Amb aquesta precària situació econòmica, per a Abdul resultava molt cara l'operació de circumcisió del seu fill Abdelhak, d'1 any d'edat. Va decidir pagar una persona dels llogarrets que ho feia de forma irregular i ara té una ferida. "Quan va al bany, plora de dolor. I a la nit, els nens no dormen per culpa del fred. Jo no puc dormir, no puc parar de plorar per les nits, he perdut la meva vida", compte Abdul a la seva tenda, acompanyat també de la seva dona i les seves filles de 14 i 4 anys.
Com la majoria de la població de l'Alt Atles, ha passat de tenir una vida normal, pobra però digna, cobrant al dia el just per menjar i afrontar un parell de despeses, a viure entre plàstics i terra en espera desesperant de rebre uns diners que seran insuficients per recuperar la normalitat o una alternativa d'habitatge que ni s'ha esmentat. Tampoc el ministre d'Exteriors, José Luis Albares, no va esmentar el terratrèmol públicament en la seva recent visita a Marrruecos.
Com el rei, com els mitjans marroquís i com la resta del país i del planeta, semblen haver oblidat una tragèdia que està lluny de tancar-se per als afectats. I això que no ha nevat ni a penes plogut a l'Alt Atles aquest hivern, una cosa que tots temen i podria convertir els camps en fangars inundats.