El 7 d'octubre, tot just aquest dilluns fa un any, l'atac de Hamàs a Israel i la resposta de l'Estat hebreu sobre Gaza ha estat el detonant d'una nova escalada a la regió que ha arribat al punt d'una nova guerra oberta que podria resultar devastadora. Des d'aleshores, Gaza ja suma més de 41.000 assassinats, la majoria dones i nens, després de 12 mesos de genocidi israelià. Fa un any, el conflicte armat entre l'Estat d'Israel i el conjunt de grups milicians dirigits per Hamàs, va escalar-se el 7 d'octubre de 2023 amb una ofensiva sorpresa coordinada contra Israel.
L'atac, doncs, va començar al matí del 7 d'octubre amb el llançament d'un mínim de 3.000 coets dirigits cap a territori israelià des de la Franja de Gaza. Simultàniament, uns 2.500 militants del braç armat de Hamàs, van traspassar diversos punts del mur, van assaltar posicions militars frontereres. En aquest context, van assaltar, matar i capturar civils a 22 localitats israelianes veïnes, sent els kibbutz els més afectats. En total, els atacs van matar 1.139 persones, entre israelians (civils i militars) i persones d'altres nacionalitats. També persones que assistien al festival de música Nova. Així mateix, es van registrar 251 ostatges tant civils com soldats israelians, que van ser traslladats a la Franja de Gaza. Des d'ElNacional.cat, hem pogut parlar amb una supervivent del festival de música i el fill d'una dona segrestada. Segons el govern d'Israel, queden encara 101 segrestats a Gaza.
Carmel, 29 anys, mare soltera d'una nena de 7 anys
Carmel Efron treballava a la producció del festival Nova, donava la benvinguda a la gent, comprovant els tiquets, les edats i que tot estigués bé. Explica en conversa amb aquest diari que treballava des de les 10 de la nit i que acabaria a les 7. Destaca que aquest festival és un esdeveniment més que organitza la comunitat Nova. Fan activitats diverses i es tracta d'un festival de pau. Hi havia musulmans, cristians, jueus, estava tothom convidat. "S'hi respira amor a l'aire, ningú et critica ni per on vens, ni per la religió, ningú se sent malament, hi ha molt d'amor. Tothom sap que la vida a Israel tampoc no era fàcil abans del dia 7 d'octubre, però en aquestes festes i festivals ens oblidem dels problemes i estem junts, ballem per la pau". Insisteix en el fet que l'energia que es respirava en aquest festival era "molt alta". "I el que va acabar passant en aquesta festa és tot el contrari, és odi, és difícil de digerir...".
Detalla que cap a les 6 del matí ella i una altra companya es van relaxar una mica. Cap a les 6:30 hores, es va acabar la música i veia gent corrent. "Hi havia molts coets al cel, mai havia vist això. Tothom estava en pànic, i vaig decidir ajudar als del meu costat. Però tampoc sabia massa què fer. Volia trobar els meus amics, però vaig pujar al cotxe sola perquè tinc una filla, hi havia molta cua. Allà vaig veure molts soldats amb armes, fusells i vaig veure que hi havia molts terroristes. Creia que eren pocs i no em vaig espantar gaire. Van tirotejar la noia de davant del meu cotxe, va obrir la porta, plena de sang. Després una altra noia. Quan vaig veure això, vaig pensar que estava deshidratada, és que no vaig entendre res fins que no va cridar que l'havien disparat. Vaig sortir del cotxe, histèrica, vaig deixar la porta oberta, no sabia què fer, no soc metge. Vaig córrer per salvar la vida perquè pensava que seria la següent".
Narra, amb una veu trencada, que tothom corria. "Era un camp obert, no sabíem què passava, sentíem trets, bombes, però no sabíem d'on venia. Vaig trobar una noia i vam córrer juntes, estic contenta d'haver-la trobat. Aleshores vam topar-nos amb dels meus amics, un fotògraf, que em va dir que el material fotogràfic se l'havia deixat al cotxe, prop de l'escenari. I vam tornar cap a la festa, va ser una decisió dura en aquell moment, però crec que em va salvar la vida. Els cotxes estaven plens de gent de Hamàs i va ser aleshores que vaig sentir que passava alguna cosa dolenta". Relata que va treure's les sabates perquè passava per un lloc que relliscava molt i es van trobar. Cinc terroristes que estaven darrere seu van començar a disparar. "Vam entendre que érem un objectiu fàcil perquè estàvem a camp obert i sabíem que teníem poques possibilitats de sortir vius, i ens vam estirar a terra, no podíem aixecar-nos perquè no podíem més". Exposa que en aquell moment demanava ajuda a déu. "No volia deixar a la meva filla sola". "En aquell moment la meva amiga em va dir que venia un cotxe i em va demanar que aixequés la mà perquè ens veiés". D'aquesta manera, constata que van acabar sent 15 persones en un cotxe petit i cinc fora, però que passaven pel costat de gent i no els volien deixar. "Vaig veure amics meus i la meva amiga, ens estaven disparant a ells també... mai oblidaré la cara sense esperança de la meva amiga. Va ser molt dur per a mi".
"Vam entendre que érem un objectiu fàcil perquè estàvem a camp obert i sabíem que teníem poques possibilitats de sortir vius"
"Volíem amagar-nos en un refugi, però quan hi vam arribar vam veure uns terroristes venint cap a nosaltres, el conductor del cotxe va marxar i estàvem atrapats. Ens vam amagar en un camp de taronges i vam resar perquè no ens veiessin". En aquest sentit, destaca que s'hi van passar hores, només se sentien bombes. La gent vomitava dels nervis i l'estrès i assegura que la situació era molt dura. "De sobte, vam sentir una persona cridant, ens pensàvem que era l'exèrcit, però era una persona sola. Vam quedar-nos al seu kibbutz amb altres persones, però és que tot allò semblava com si fos l'holocaust, quan els nazis venien a prendre-ho tot, com una pel·lícula que vaig veure". Ressalta també en aquell moment que no tenien connexió amb el món i que no podien sortir d'allà. De les 8 persones que treballaven a la producció, com ella, se'n van salvar 4. "Vaig tornar a casa a veure la meva filla i va començar un mes de molts funerals", i conclou: "Només hi havia morts".
Uri Rawitz, fill d'una dona de 88 anys segrestada
El dia 7 d'octubre també van segrestar a la mare d'Uri Rawitz, de 88 anys. Vivia en un kibbutz a un quilòmetre de la Franja de Gaza. Ell era a Tel-Aviv, i explica que a les 6:30 del matí va sonar una alarma que ell no va sentir. Però sí que va sentir la que va sonar una hora després. Es va aixecar nerviós i va concloure que si passava a la ciutat, també passaria on viu la seva mare. En agafar el telèfon, explica en conversa amb aquest diari, va veure les 5 trucades perdudes. La seva mare li va explicar que al seu kibbutz també hi havia terroristes. No aconseguien contactar amb el seu germà, que viva al mateix lloc, però en una altra casa. Mentre era al telèfon, van trucar a la porta de casa de la seva mare i va penjar per anar a obrir. "Una estona més tard, em va trucar la meva germana perquè no aconseguia contactar amb la meva mare, no contestava a res, ni telèfon ni trucades... i amb el meu germà. Jo no ho sabia, però hi havia 200 terroristes allà en aquell moment". Insisteix que la gent va estar amagada a les cases durant 10 o 11 hores. "Quan van arribar els soldats, van entrar a casa de la meva mare amb el meu germà i van veure que la casa estava oberta i ella no estava allà. I, és clar, vaig saber que alguna cosa havia passat. El dia 8 d'octubre vaig anar a donar ADN. Vaig veure que van publicar una foto seva, que estava en una moto entre dos terroristes i que l'estaven apuntant. Havien arribat a Gaza i la meva mare havia estat segrestada".
Relata que no sabia si estava viva o morta i van passar fins tres setmanes d'angoixa abans que rebessin alguna informació sobre on era. Durant set setmanes va estar sense medicaments i té diverses malalties. En el primer i únic acord que hi ha hagut fins ara va sortir entre la llista dels que alliberaven. Al tercer dia. Dimarts 26 de novembre. "No sabíem en quina condició estaven, però la van traslladar a un altre hospital, no al que en teoria de ser perquè la seva condició de salut era molt crítica". Primer va passar per urgències, després a l'UCI. Va estar sis mesos ingressada. "El metge ja ens havia preparat per al pitjor, no podia parlar, no caminava, no sabia on era, tot el seu cos estava ple de cicatrius. El seu cos estava dèbil, però la seva ànima no".