L'independentisme escocès ha topat aquest 2022 amb la decisió històrica del Tribunal Suprem britànic, que confirma que la seva pertinença al Regne Unit no és voluntària, sinó que està subjecte a la supervisió de Londres. Per a molts escocesos, el veredicte els ha reafirmat en les seves conviccions independentistes, mentre que el moviment també ha arreplegat suport davant les fragilitats de l'Estat britànic, com la crisi econòmica, la successió de tres governs i la desfeta al Partit Conservador. La primera ministra d'Escòcia, Nicola Sturgeon, ha acceptat el resultat del Suprem i ha engegat una campanya fer tornar les generals de 2024 en unes plebiscitàries, un pla que encara s'ha de perfilar en la conferència extraordinària del partit aquesta primavera. Es tracta d'un referèndum de facto que cada vegada més independentistes creuen que s'hauria de fer a Holyrood, després de dissoldre el Parlament.

A fi d'analitzar totes aquestes possibilitats, ElNacional.cat parla amb Chris Bambery, periodista escocès i autor d'A People's History of Scotland i coautor de Catalonia Reborn​, sobre els principals reptes que afrontarà l'independentisme enguany. Bambery sospita de la manca de planificació de l'Scottish National Party (SNP), i de com pensa convocar el segon referèndum sense l'aprovació de Londres. A parer seu, el problema més gran per al moviment és que no compta amb l'organització per part de la societat civil escocesa, amb una oposició política real ni cap associació amb cara i ulls que es planti, reti comptes i exigeixi la independència al govern escocès. És per això que tem un estancament i deflació del moviment a la vegada que els líders independentistes s'entesten a seguir la 'via legal', cosa que Bambery també compara amb la situació a Catalunya.

Quines són les sensacions al moviment independentista després de tot el que ha passat aquest 2022?

Crec que arreu d'Escòcia la majoria de la població es va indignar molt per la decisió del Tribunal Suprem del Regne Unit de rebutjar el dret del govern escocès a convocar un segon referèndum. Es tracta d'un organisme del Regne Unit que va ignorar el fet que a Escòcia la sobirania nacional no roman al Parlament, com a Anglaterra, sinó que resideix en el poble. Aquesta decisió ha acabat augmentat el suport a la independència. No obstant això, entre molts activistes independentistes hi ha la frustració que, mentre el govern escocès ha dit que se celebrarà un referèndum l'octubre de 2023, no hi ha plans per fer-ho, ni campanya ni proves que això hagi de passar.

No hi ha cap pla. L'únic que s'està estudiant és que les pròximes eleccions a Westminster s'emprin com un referèndum de facto. Al meu entendre, aquesta és una estratègia bastant perillosa. En les generals, el guanyador s'ho emporta tot, no hi ha representació proporcional. Per tant, és molt difícil que una petita part insisteixi que l'atenció s'ha de centrar en la independència d'Escòcia. Sobretot en un moment com aquest, en el qual el canvi climàtic, la guerra a Ucraïna i la crisi del cost de la vida dicten l'enfocament de les eleccions. D'altra banda, si el Partit Laborista guanya a Anglaterra, això podria tenir un impacte a Escòcia. Només necessiten un augment del 3% per poder influir en el vot independentista. Tinc molts dubtes que això pugui convertir-se en el referèndum de facto i, de la mateixa manera, seria molt difícil aconseguir un suport superior al 51%.

A Escòcia no hi ha res que es pugui comparar amb l'Assemblea

Llavors, hi ha la por real que les plebiscitàries necessitin el vistiplau de Londres i que tot plegat no porti enlloc...

Sí. És habitual sentir parlar d'aquestes similituds entre Escòcia i Catalunya. Sovint es considera que la diferència és que el 2014 Escòcia va poder votar, mentre que l'Estat espanyol li nega el dret a Catalunya. No obstant això, la consulta es va poder fer perquè, en aquell moment, el govern del Regne Unit estava convençut que perdria el 'sí'. Preveien que el referèndum tanqués la qüestió d'una vegada per totes i que la guanyarien de manera convincent. Això no és el que va acabar passant. No és probable que el Partit Conservador accedeixi a la independència d'Escòcia encara que aquesta opció s'imposi en el referèndum de facto. Keir Starmer, líder del Partit Laborista, ha deixat clar que no ho farà i ha posat l'accent en les seves conviccions unionistes. És com una repetició de Tony Blair en el sentit que està intentant posar el menys espai possible amb els seus oponents conservadors.

I ara, per què se us nega un segon referèndum?

Crec que és perquè les enquestes mostren de manera convincent que es podria imposar la independència, i per això la classe política britànica no en vol fer un altre. Johnson i Sunak l'han vetat i han estat secundats per l'oposició d'Starmer. Així que ara Escòcia es troba en una posició similar a la de Catalunya. Pot ser que el govern català vulgui un referèndum, però Aragonès vol un referèndum 'legal', com Nicola Sturgeon. L'Estat espanyol mai els hi donaran. L'Estat britànic és més sòlid que l'estat espanyol i la classe governant té més experiència, no tenen tant de pànic, estan acostumats a aquestes coses. Però només els cal mirar les enquestes d'opinió per negar-s'hi. No seran tan estúpids per fer algunes de les coses que l'Estat espanyol ha fet i de moment no prendran una política de repressió obertament. Vull dir, tot és possible, però no són tan ximples. Amb tot, catalans i escocesos ens trobem la mateixa situació: ens diuen que no, com Sánchez, que diu que no des de Madrid, i no hi ha estratègia alternativa dels partits polítics independentistes. Vosaltres teniu la sort que hi hagi un moviment massiu, que estigui preparat per prendre els carrers, per continuar la lluita.

La situació a Escòcia i Catalunya és prou similar: dos governs que diuen que l'única manera d'avançar és un referèndum 'legal', sabent que no els hi concediran i sense una estratègia sobre què fer en la seva absència

No hi ha un moviment de masses a Escòcia?

Una de les principals febleses del moviment és que hem vist algunes manifestacions molt grans a favor de la independència (encara que no tant com a Catalunya), però a Escòcia no hi ha res que es pugui comparar amb l'Assemblea, l'ANC. A Catalunya, al meu entendre, el moviment de masses ha estat capaç d'intervenir en diversos moments i fins i tot substituir els partits polítics, com va ser el cas l'octubre de 2017. També a la Diada van ser capaços de disciplinar d'alguna manera els partits polítics. No hi ha res semblant a Escòcia. I, de fet, el nivell de debat polític ha caigut, en part a causa de l'hegemonia de l'SNP. No existeix una oposició real i gran part dels mitjans de comunicació i la societat civil es troba en la seva òrbita.

Hi ha molt poc debat. Hi ha una secció de l'SNP que va presentar el que van anomenar 'pla B', i que està guanyant influència. Implica que el govern escocès es dissolgui, dimiteixi i forci unes eleccions escoceses que podrien convertir-se en un referèndum d'independència de facto. Crec que hi ha més possibilitats en aquest pla que en les plebiscitàries a Westminster: tenen més control de l'agenda, la campanya i la cobertura dels mitjans de comunicació. Ara per ara, però, Sturgeon es nega a sumar-s'hi. Per tant, crec que és prou similar la situació a Escòcia i Catalunya: dos governs que diuen que l'única manera d'avançar és un referèndum 'legal', sabent que no els hi concediran i sense una estratègia sobre què fer en la seva absència.

El que cal és fer una estratègia basada en la mobilització popular. Hem de dir que si l'Estat britànic no participa, el desafiarem i, si és necessari, farem que Escòcia sigui ingovernable

Què podem esperar de la conferència de l'SNP aquest 2023? Hi ha el risc que el conflicte s'acabi diluint massa en el temps?

Aquest és un dels perills. Haig de dir que al setembre esperava ansiosament la Diada i estava realment preocupat per la salut del moviment. Em va complaure molt el to que va acabar prenent la manifestació. Crec que això és perquè, finalment, la gent va entendre que si no sortien només s'interpretaria com una gran derrota. Quant a Escòcia, espero amb gran expectació el que passarà, però les conferències de l'SNP són essencialment manifestacions. Hi ha molt poc debat formal i molt poques mocions que realment es posin a debat. Hem celebrat moltes conferències d'aquest tipus, i se'ns ha dit que posem en marxa més campanyes de mobilització per a la independència, i això és el que acaba desmotivant la gent. És una mica com aquella cançó infantil, 'El vell duc de York', que «va fer marxar la gent fins a dalt del turó i després els va fer tornar a baixar». Existeix el perill que passi el mateix a Escòcia, amb la diferència que no tenim aquest moviment massiu que pugui fer el que vàreu fer a la Diada. Això és el que realment necessitem, treure lliçons de Catalunya, hem de tornar a la nostra pròpia experiència de l'any 2014.

Hi ha cap altra via per a la independència d'Escòcia?

Sí. No és dissimilar a la de Catalunya. El que cal és fer una estratègia basada en la mobilització popular. Hem de dir que si l'Estat britànic no participa, el desafiarem i, si és necessari, farem que Escòcia sigui ingovernable. Al mateix temps, ens trobem en una situació en la qual se suposa que hem d'avançar cap a un referèndum, però també necessitem un debat sobre què és el que volem. Bàsicament, se'ns diu que esperem fins que obtinguem una votació sobre la independència i després discutirem el que Escòcia necessita. Però això no funcionarà. Els principals reptes de l'any que ve són l'impacte de la crisi del cost de la vida i les vagues. També hem vist pressió sobre el Servei Nacional de Salut i les accions industrials dels seus treballadors. El 2014 vam fer una bona feina en vincular l'agenda econòmica i social i la independència, i la gran majoria del vot independentista va venir de la classe treballadora. Em preocupa que separem una cosa de l'altra, com l'SNP, que ha pres una direcció més neoliberal.