L'Open Arms Uno fa 8 mesos que espera els permisos per començar les seves missions de rescat i salvament al Mediterrani. Es tracta del nou vaixell insígnia de l'organització, un vaixell preparat per al rescat massiu al mar i que ajuda a rescatar amb seguretat a més persones i protegir vides dels més vulnerables, que va ser presentat en societat el juny de l'any passat. ElNacional.cat s'endinsa en aquest vaixell, ara a l'espera dels últims permisos al dic Sur del Port de Barcelona, per veure de primera mà quines són les passes que segueixen els refugiats des que són rescatats, fins que arriben al port més proper que els permet desembarcar.
"Un cop rebem l'avís, que pot ser per diferents mitjans, aeris, marítims o per Frontex, cerquem aquesta posició, mirem a quina distància està i quant trigarem a arribar. Fem els avisos pertinents i posem en marxa tot el dispositiu", explica el fundador i director d'Open Arms, Òscar Camps. "Al mar, les distàncies són molt grans i podem tardar 4, 8 i 10 hores en arribar al target. Quan estem a unes 25 o 30 milles (entre 40 i 48 quilòmetres) enviem les embarcacions llançadores". Unes embarcacions que van molt més ràpid i que van carregades amb socorristes i armilles salvavides. La funció d'aquestes llanxes és, tal com destaca, assegurar les persones una vegada les troben. "Quan s'ha fet una primera avaluació, es comunica quina és la situació, quantes persones hi ha, quants homes, quantes dones, quants nens, malalts, ferits i quants requereixen assistència sanitària".
Posteriorment, explica, es fa el rescat de les dones i els nens que són els més vulnerables, al mateix temps que el vaixell acaba d'arribar. "Una vegada ha arribat el vaixell a la zona, es fa el trànsit de totes aquestes persones fent viatges fins a la coberta principal, a la zona de rescat i allà els espera l'equip mèdic i sanitari i també logístic, que farà un petit triatge de les persones i s'avalua en quina situació es troben", detalla. "Separem en aquest moment els homes i joves de les dones i els nens, també els ferits de la resta i els anem atenent a tots. Joves i homes es queden a la coberta principal, els donem un kit de benvinguda on hi ha mantes, roba, sabatilles, neteja", constata.
Després hi ha la part dels ferits. Allà el personal sanitari atendrà els que requereixin, alguns tenen petites ferides, o símptomes de tortura i fins i tot ferides d'arma blanca. En aquest sentit, dins l'embarcació Open Arms Uno hi ha un petit hospital, des de la primera zona d'atenció fins a diversos llits i també un parell d'UCI. Explica també que s'informa les autoritats per si en alguns casos greus hi ha d'haver evacuacions mèdiques.
La separació entre homes i dones
Que homes i dones no estiguin junts té una explicació. Camps destaca que és per seguretat. "No sabem ni tenim garanties de qui són, qui és el marit, el pare o la mare. Per tant, intentem salvaguardar això per protecció, per protecció dels menors, per la protecció de les dones i de tothom. Ens podem trobar amb situacions de qualsevol mena", i destaca que "poden haver-hi dones que han estat forçades a anar de viatge amb algú, doncs, d'aquesta manera, tindran ocasió de poder-ho explicar".
Exposa que en les missions hi ha un mediador cultural que parla àrab i també un equip de psicòlegs que poden treballar aquests temes. Sobretot, amb la violència que aquestes persones poden haver viscut durant tot el seu viatge, del seu periple quan es troben amb el mar. Potser fa dies que són a l'aigua. "Les embarcacions són precàries, tots apinyats, amb gasolina per terra per sobre, fent-se també les seves necessitats a sobre... és una situació molt difícil. No ens ho podem imaginar si no ho veiem. Per això, anem amb periodistes, perquè se sàpiga".
Què passa quan s'ha fet el rescat?
Després d'avaluar la situació de les persones rescatades, cal buscar port. "Demanem desembarcament a les administracions corresponents, que són Malta i Itàlia. Evidentment, Malta mai no ens dona port perquè no van firmar el conveni sard, perquè és un país Estat i diu que no té cabuda per a les persones que pugui rescatar a la seva zona. Per tant, ens queda Itàlia, que és el país més proper i és qui ha de coordinar aquestes tasques. I, malgrat les protestes, ho fa. El que passa és que últimament el donen molt lluny, en conseqüència, tardem fins a 4 o 5 dies en arribar. Ens el donen lluny per dificultar encara més les tasques. Com podeu veure, res és fàcil. Aquí també estem a l'últim racó del port de Barcelona, on no hi ha ningú. I això que estem a casa, que és un vaixell matriculat a Barcelona, per tant, si ens tracten així aquí, imagineu com ens poden tractar en altres llocs on som encara més incòmodes.
La situació de l'Open Arms Uno a Barcelona
"Ha estat molt complicat. Ho hem hagut d'explicar. És un vaixell cedit, perquè és una donació. A Espanya sembla que ho han d'encaixar i de quina manera. En vuit mesos encara no han tingut ocasió. Ja hem assolit totes les etapes, hem donat totes les explicacions a tothom". El fet que sigui un vaixell de rescat privat, assegura Camps, és difícil d'encaixar. "Penso que ja queda poc. Aquest és un vaixell de recerca i rescat". Destaca que és un vaixell car de mantenir: "no ens ho pensàvem i canviar-lo de bandera holandesa a espanyola, encara ens ha gravat més". Detalla que al mar Nord podia treballar amb vuit persones, al Mediterrani ho ha de fer amb 11. "Entenem aquesta diferència, però això ho encareix tot". I afegeix: "La compra té un preu, però el manteniment és el doble". En aquest sentit, destaca que consumeix entre vuit o deu mil euros de combustible al dia. "El preu del petroli tampoc no és el mateix ara que quan vam comprar aquest vaixell, portem un any i mig", conclou, desitjant que l'Open Arms Uno pugui sortir a fer missions de rescat aviat.