En el context d’amenaça bèl·lica que es troba el món, amb la guerra d’Ucraïna augmentant l’escalada dels atacs amb el llançament per part de Kíiv de míssils dels Estats Units i el Regne Unit, i la resposta de Rússia utilitzant un míssil balístic hipersònic intercontinental de nova generació contra el seu territori, s’ha incrementat el temor a un “conflicte global”, com el defineix Vladímir Putin, d’incalculables conseqüències. La tensió entre Rússia i l’OTAN s’ha elevat fins al punt que l’Aliança Atlàntica ha convocat una reunió amb Ucraïna dimarts vinent. Rússia ha volgut fer una demostració de la seva capacitat de resposta. Els recents canvis en la doctrina nuclear russa, a més, han augmentat els temors a una guerra nuclear, i l’increment de la tensió també augmenta el perill dels malentesos i les decisions precipitades d’un hipotètic atac que tindria una resposta immediata que portaria la humanitat a l’aniquilació. En aquest context, es recorda el sistema Perimeter de resposta que diuen que Rússia posseeix per llançar un atac massiu contra els seus enemics en cas de rebre un atac al seu territori.

Un mecanisme de dissuasió nuclear

El sistema Perimeter (Mertvaya Ruka, Система Периметр), també conegut com a Dead Hand (Mà Morta) és un mecanisme de dissuasió nuclear desenvolupat per la Unió Soviètica durant la Guerra Freda. Alguns consideraven que formava part de la guerra psicològica entre les dues potències, basada en el “o llances primer o convences  l’enemic que pots contraatacar encara que estiguis mort”, és a dir, que pots morir matant. Perquè el sistema va ser dissenyat per garantir una resposta en cas d'un atac nuclear destruís la cadena de comandament soviètica. Si bé hi ha algunes informacions que asseguren que és un sistema que s’activa de manera automàtica, sense necessitat de prémer un botó, els experts i alguns testimonis que han intervingut directament en la seva creació expliquen que això no és ben bé així, que es necessita una mínima intervenció humana.

El seu funcionament es basa en una sèrie de sensors que detecten senyals d'un atac nuclear, com ara moviments sísmics i radiació, i pot llançar míssils balístics intercontinentals sense necessitat que l'ordre vingui dels més alts comandaments. És a dir, si Vladímir Putin o el comandament militar rus morís en un hipotètic atac nuclear dels Estats Units o una altra potència, Rússia encara podria activar tot el seu arsenal nuclear i respondre a un atac de l’enemic. 

Una herència de la Guerra Freda

Aquest sistema és una herència de la Guerra Freda (període entre 1947 i 1991 marcat pel conflicte polític i ideològic entre els Estats Units i l’antiga URSS) però es creu que encara està actiu i que Rússia l’ha actualitzat periòdicament. La Unió Soviètica mai va reconèixer la seva existència oficialment, però alguns excomandaments soviètics implicats en la seva construcció si n’han parlat.  Els experts afirmen que es va construir aquesta màquina apocalíptica en 1984 com a resposta a l'anunci de Ronald Reagan en 1983 de què els Estats Units estava desenvolupant el sistema Star Wars, un escut de raigs làser i armes nuclears a l'espai formalment conegut com a Iniciativa de Defensa Estratègica (SDI). La SDI pretenia utilitzar satèl·lits i sistemes basats en l'espai per interceptar míssils balístics intercontinentals (ICBM) durant la fase de vol. Això incloïa l'ús de làsers i altres sistemes d'armes avançades que podrien destruir míssils abans que aconseguissin el seu objectiu. El sistema Perimeter hauria estat activat en 1985 i ha estat part integral de l’estratègia nuclear russa des de llavors, segons els experts.

Si arriba l’apocalipsi…

La revista Wired va publicar en el  2009 un article titulat: “Dins la màquina del dia de judici final soviètic apocalíptic”, en el que explicava que si el sistema confirmava que una arma nuclear havia colpejat sòl soviètic i “la línia de l'Estat Major s'apagava, Perímeter interpretaria que l'apocalipsi havia arribat. Immediatament, transferiria l'autoritat de llançament a qui estigués gestionant el sistema en aquell moment a l'interior d'un búnquer protegit, sense passar capes i capes d'autoritat de comandament normal”, explicava la revista, que va entrevistar a l’excoronel soviètic Valery Yarynich, considerat un dels dissenyadors del sistema Perimeter. Yarynich explicava que l’objectiu del sistema era “garantir una resposta automàtica soviètica a un atac nuclear nord-americà”. No importaria si els Estats Units feien volar el Kremlin o eliminaven el ministeri de defensa, tallessin la xarxa de comunicacions i acabessin amb tota la cúpula militar soviètica, els sensors terrestres detectarien que s’havia donat un cop devastador i es llançaria un contraatac. El búnker, segons informes d’intel·ligència dels Estats Units, podria trobar-se sota terra en les muntanyes dels Urals, en un complex militar antinuclear protegit per 200 metres de granit, anomenat Kosvinsky Kamen. Però, en realitat, la ubicació és una gran incògnita. 

No és un sistema del tot autònom

Els sensors haurien de detectar una combinació específica de factors que confirmarien un atac nuclear, com ones generades per explosions nuclears. Encara que es considera un sistema automatitzat, Yarynch assegura que no és completament autònom.  De fet, explicava a Wired que abans de 1985, els soviètics van dissenyar diversos sistemes automàtics que podien llençar contraatacs sense cap intervenció humana. Però tots aquests dispositius van ser rebutjats per l'alt comandament. El Perimeter, assenyala, mai no va ser un dispositiu del dia del judici final veritablement autònom. "Si hi ha explosions i totes les comunicacions estan trencades, aleshores la gent d'aquesta instal·lació pot, m'agradaria subratllar, pot llençar", explicava.

El militar, que va morir a Moscou en el 2012, inicialment va elogiar aquest sistema, perquè assegurava que treia responsabilitats als polítics i als comandaments militars. Però va canviar la seva perspectiva sobre el sistema al llarg dels anys, especialment després de la fi de la Guerra Freda.  Al principi defensava el Perimeter com un mecanisme que podria prevenir decisions precipitades durant crisis nuclears, argumentant que el seu disseny permetia als líders soviètics “guanyar temps” durant moments de tensió, cosa que permetia "refredar" situacions tenses i evitar un llançament erroni en moments de pànic. El sistema estava destinat a garantir una represàlia fins i tot si la cadena de comandament era destruïda, cosa que, segons ell, ajudava a dissuadir atacs. Però amb el temps, Yarynich va arribar a lamentar la seva participació en el desenvolupament del Perimeter. En les reflexions posteriors, va expressar la seva preocupació i va arribar a concloure que els éssers humans no són "una espècie per confiar-li armes nuclears", reconeixent que el potencial per a un error catastròfic sempre existia.

Com funciona?

El sistema està equipa amb múltiples sensors que monitoren diverses variables ambientals, com l’activitat sísmica (detecta les ones generades per les explosions nuclears), mesura els nivells de radiació en l’aire i el terra i avalua canvis en la pressió i la lluminositat de l’atmosfera, que podrien indicar un impacte nuclear. Un cop activat, el sistema llença un míssil balístic intercontinental (ICBM) que activaria la resta de míssils de projectils atòmics, tant els situats en territori soviètic, com en altres emplaçaments, i també els dels submarins. El míssil es col·locaria en una sitja que pot suportar un impacte nuclear directe, amb coordenades de vol preinstal·lades i senyals de ràdio que enviaria als míssils durant el seu vol. Rússia és el país que té més ogives nuclears, al voltant de les 5.580, seguit dels Estats Units (unes 5.328) i entre els dos països tenen el 92% del total de l'arsenal mundial (12.500) armes.

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!