El resultat de les eleccions alemanyes, amb l’ascens del partit ultra AfD al segon lloc i convertit en la principal força de l’oposició, ho canvia tot. Tindrà profundes repercussions en un país on s’ha enfonsat la històrica socialdemocràcia, i també a la Unió Europea. Fins i tot influirà a Catalunya per les relacions econòmiques catalano-alemanyes.
La ‘grossen Koalition’ ja no és gran
El líder democristià, Friedrich Merz, serà el nou canceller alemany, però no serà com la cancellera Angela Merkel. És partidari d’endurir el control de les fronteres, fer deportacions d'immigrants il·legals, i liberalitzar l’economia. Aquestes propostes l’han dut a la victòria. I a més estarà pressionat cap a la dreta, per més que tingui com a primera opció governar amb l’SPD, un partit que les urnes han ensorrat amb els pitjors resultats de la història, perquè a partir d’ara l’Executiu haurà de governar mirant el retrovisor. No és un detall menor, el nou govern no podrà perdre de vista el fulgurant ascens d’Alice Weidel, que qüestiona el model polític que es va instaurar després de la Segona Guerra Mundial i l’ha esquerdat. El futur canceller en serà l’últim dic.
Fi del model de la postguerra
Apadrinat pels EUA des del pla Marshall, el model alemany s’ha fonamentat fins ara en el lideratge de l’eix occidental del país, el més proper a França, donant també un paper a Berlín com a capital i a Baviera com a fàbrica amb valor afegit. És el que feia rutllar el país fins fa poc, fins a la Guerra d’Ucraïna. Però ara aquest repartiment junyit de rols ha quedat en entredit en les eleccions, amb la gens negligible interferència de l’administració Trump. Un escenari que no té precedents.
Si anem de nord a sud, l’eix occidental ha estat format per aquestes ciutats: Berlín és la capital política des del 1999 després de la reunificació del país nou anys abans, però amb un pes econòmic relatiu. Frankfurt (land de Hessen) és, en canvi, el centre financer d’Alemanya, i allotja el Bundesbank i també les dues grans entitats financeres, el Deutsche Bank i el Commerzbank. Des d’aquesta ciutat s’han decidit moltes de les polítiques econòmiques europees. Recordem que l’euro en gran part és el marc alemany.
Seguim amb Renània del Nord-Westfàlia, que és on hi ha el motor de la potent indústria alemanya, amb les ciutats de Düsseldorf i Colònia. És el land més poblat i a Colònia hi ha a més la seu de la televisió pública WDR i els principals grups editorials. Aquest land inclou la famosa conca del Ruhr, el rovell de l’ou de la indústria i la mineria alemanya des del segle XIX, i un dels feus històrics de l’SPD. Al land veí, Renània-Palatinat, és on va néixer Karl Marx.
Finalment, com ja hem apuntat, aquest eix dominant s’ha complementat amb Baviera, on hi ha les empreses amb valor afegit, grans marques com BMW, Audi, Allianz i Siemens. Tradicionalment és el land amb menys atur.
El triple paradigma de Merkel
Alemanya va funcionar durant dècades sobre la base d’un triple paradigma: rebia energia a baix cost de Rússia, la seguretat estava garantida pels nord-americans i tenia un mercat segur a la Xina. Però tot això va esclatar pels aires amb la invasió russa d’Ucraïna el 2022. I des de llavors la situació no ha parat d’empitjorar, fins al punt que fa dos anys que el país germànic està en recessió.
Ara els EUA ja no consideren el president rus, Vladimir Putin, un agressor i no garanteixen a la UE la seva defensa. Per tant, obliguen a curt termini el continent a incrementar les partides militars. A Alemanya se li han acabat destenyint els mapes que usava Angela Merkel i el govern tripartit d’esquerres d’Olaf Scholz ha fracassat en l’intent de trobar el rumb.
La manera de funcionar germànica era exitosa però tenia una pega. I és que en realitat mai ha acabat d’integrar els cinc lands de l’Est en el circuit econòmic líder. Són els que pertanyien a l’antiga Alemanya comunista, l'RDA. Parlem, especialment, de Turíngia i Saxònia. La capital d’aquesta segona és Dresden, ciutat que va ser destruïda en gran part el 1945 per l’aviació britànica i nord-americana, quan faltaven només 3 mesos per al final de la guerra a Europa. A Saxònia també hi ha la històrica Leipzig, la ciutat que va veure néixer Richard Wagner.
Revolta dels que se senten perdedors
Trump, Elon Musk i el vicepresident J.D. Vance no han parat de furgar en aquest subconscient. L’Alemanya oriental deprimida, amb un cert ressentiment històric, és des de fa anys el feu de l’AfD. I el que ha passat en aquestes eleccions és que amb els problemes econòmics que ha causat la Guerra d’Ucraïna —que ha encarit el preu de l’energia en un país que va arribar a tancar les centrals nuclears— i amb l’arribada d’1,2 milions de refugiats, s’ha covat un sentiment de revolta que finalment ha contagiat altres parts del país. El malestar ha unit, en gran part, els alemanys de diferents sensibilitats que se senten perdedors del sistema.
Si fem la comparació, veurem que és semblant al que ha passat als Estats Units, amb la revolta del centre del país —els perdedors de la globalització— contra els pols econòmics dinàmics de les costes atlàntica i pacífica. Però a Alemanya tot plegat és més dramàtic perquè aquesta topada interna ha arribat enmig de l’estancament econòmic.
L’escenari enrarit ha provocat que l’onada electoral de l’AfD hagi arribat avui per primera vegada a bastament a la potent conca del Ruhr, des de fa anys en crisi, que també té els seus propis perdedors crispats. La localitat de Gelsenkirchen, en aquesta conca, té l’atur més alt de tota Alemanya. La batllessa, Karin Welge, és socialdemòcrata, i en les eleccions d’avui l’AfD hi ha obtingut un bon resultat. Alguns coneixereu la ciutat perquè és la de l’equip de futbol Schalke 04.
Merz, com dèiem, haurà de governar mirant el retrovisor per l’ascens dels ultres, i amb la necessitat imperiosa d’abordar una gran i urgent reforma econòmica. Una operació complexíssima que necessita que l’altre soci del govern ho accepti. La previsible dimissió d’Olaf Scholz ho facilitarà.
La UE davant l’abisme
Un govern alemany amb una majoria feble, a la defensiva i amb un soci coix, és també una mala notícia per a la Unió Europea, perquè a mitjà termini impedeix aprofundir en la integració de la UE més del que s’ha fet fins ara. Una debilitat que sembla del tot inconvenient sobretot quan els EUA estan col·lidint de forma conscient amb Brussel·les.
Aquesta és l’altra mala notícia d’aquestes eleccions alemanyes, i és que la UE ja no anirà a més, i fins i tot podria patir més aviat un retrocés. Alguns especulen que en el futur en quedarà la carcassa. No hi ha perill per a l’euro ni per a l’espai econòmic comú, però els Estats hi guanyaran pes. La presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, en canvi va de baixa. Els moviments del president francès, Emmanuel Macron, respecte d’Ucraïna ja ho apunten, mentre Alemanya —que és el país de la UE més gran i l’economia més gran— perd pistonada com a motor d’Europa. La UE sempre ha depès de l’estabilitat de l’eix francoalemany, i Trump li ha posat la diana interferint en la campanya electoral a favor de l’AfD, que és rotundament euroescèptica. En el futur veurem Merz intentant liderar els Estats europeus, cosa que Macron també pretén. No ho farà en cap cas la Comissió Europea.
I què passa amb Catalunya?
Les eleccions alemanyes acabaran impactant tard o d’hora d’alguna manera a Catalunya, també econòmicament, perquè en aquest aspecte el país està dins l’àrea d’influència germànica. L’expert en geopolítica Dario Fabbri, que té un gran predicament a Itàlia, assegura que Catalunya forma part d’una mena de “pseudoimperi econòmic alemany”, del qual també en participen el nord d’Itàlia, Bèlgica, Dinamarca, Suècia i Finlàndia. Alemanya irradia el que li passa.
Fabbri fa referència a la important presència d’empreses alemanyes a Catalunya, des de l’automobilística Volkswagen, a les químiques Basf i Henkel, la tecnològica Siemens, i les farmacèutiques Bayer i Boehringer Ingelheim, a més dels supermercats Lidl. Si es reordena Europa, sembla evident que tot això pesarà en una direcció no del tot coincident amb la majoria de l’economia espanyola, i pot crear tensions.
L’únic avantatge és que a Alemanya els partits són menys tacticistes que els dels països llatins. Però l’escenari és especialment dur, perquè calen grans reformes i de forma urgent. Això passa quan Trump ha agafat la iniciativa en defensa dels seus interessos nacionals i la UE s’ha quedat a mig camí de fer una unió política. Ja no n’hi haurà prou garanties ni amb la grossen Koalition, ara empetitida.