Suècia ha entrat definitivament a l'OTAN, després de finalitzar tots els tràmits per a la seva integració a l'organització militar un cop Hongria ha dipositat el protocol d'adhesió a Washington (EUA). S'acaba així un procés que es preveia exprés, però que s'ha allargat finalment 22 mesos per les reticències tant dels hongaresos com dels turcs. El Departament d'Estat ha confirmat que aquest dijous "s'han complit les condicions de l'entrada en vigor" de l'adhesió del país escandinau a l'Aliança Atlàntica.
Un cop els membres de l'OTAN ratifiquen els protocols d'adhesió, els documents són enviats als Estats Units i dipositats en el Departament d'Estat. El país aspirant només es converteix en membre de l'organització quan Washington compta amb tots els documents de tots els aliats. Aquesta última passa ha tingut lloc aquest dijous, quan Hongria finalment ha dipositat el protocol i Suècia s'ha integrat formalment com a 32è aliat de l'Aliança Atlàntica. La previsió és que dilluns tingui lloc una cerimònia a Brussel·les per hissar la bandera sueca, acte amb el qual els aliats tradicionalment donen la benvinguda a nous membres.
Es culmina el gir de Suècia i Finlàndia
Sigui com sigui, Suècia s'ha unit així a Finlàndia, que va ingressar a l'OTAN fa onze mesos. Tots dos països nòrdics van presentar la sol·licitud d'adhesió el maig del 2022, poc després de l'inici de la invasió russa d'Ucraïna, i van iniciar un gir inèdit en la seva política de neutralitat dels últims segles. Així, aquest dijous s'ha culminat la resposta directa a la creixent amenaça que representa Rússia en l'escenari de seguretat internacional després de l'atac contra els seus veïns ucraïnesos.
Al maig s'esperava que l'adhesió de Suècia i Finlàndia a l'organització militar seria exprés, que es culminaria en tan sols uns mesos (a finals del 2022 o a principis del 2023). Però el procés s'ha allargat finalment 22 mesos, ja que tots dos candidats nòrdics han hagut de fer front a les reticències del president turc, Recep Tayyip Erdogan, i del president hongarès, Viktor Orbán. En el cas d'Erdogan, el principal argument en contra era la suposada manca de cooperació en matèria antiterrorista i la suposada connivència amb el Partit de Treballadors del Kurdistan (PKK). En el cas d'Orbán, un dels motius eren les crítiques rebudes per part de polítics d'ambdós països per la deriva autoritària del seu govern i del seu partit.