La franja de Gaza no és només un problema israelià, sinó també un problema del món àrab i de la comunitat internacional. No és casual que dies després de les atrocitats comeses pel grup islamista Hamàs en territori israelià hagi començat un pont aeri de dirigents nord-americans (els secretaris d'Estat i de Defensa) i europeus, entre ells els ministres d'Afers Exteriors d'Alemanya, Itàlia, el Regne Unit i enviats de la UE. En el cas alemany fins i tot han ofert armes a Israel.
Les imatges de nadons assassinats i mutilats han causat un xoc profund a dirigents de tot el món, fins i tot de països àrabs, que per motius de sensibilitat davant la seva opinió pública no sempre ho expressen públicament.
Hamàs no és només un moviment, és una idea
Sam Harris, filòsof i neurocientífic americà, va escriure: "La veritat és que tots vivim a Israel, l'únic és que alguns de nosaltres no ho entenem". Ahir, mentre em trobava a la frontera amb Gaza sentint el so de la guerra, un alt càrrec dels Emirats Àrabs Units em va trucar per expressar la seva solidaritat i em va dir: "Mentre no talleu el cap de la serp, això passarà una vegada i una altra". Li vaig contestar que no és tan fàcil, perquè Hamàs no és només un moviment polític, terrorista o militar. Es tracta d'una idea, i una idea és difícil de matar. Tanmateix, li vaig dir que estic d'acord en el fet que Israel no té cap altra alternativa. Ha de fer tot el possible per impedir que un fet així pugui tornar a ocórrer algun dia.
Des de l'Aràbia Saudita em va escriure una interlocutora que fa anys que manté un diàleg secret amb Israel. "Ho sento tant, habibi, no puc imaginar el que tots vosaltres esteu passant. No puc creure que una cosa així estigui passant. Els efectes seran percebuts en les pròximes dècades, si és que tenim dècades al davant. Tu i la teva família esteu en les meves oracions".
El precedent de la coalició contra l'Estat Islàmic
L'any 2017 vaig entrar a Mosul, Iraq, el dia en què milers d'homes de Daesh van fugir del lloc després d'anys d'atrocitats. Jo acompanyava les forces Peshmerga kurdes, però al voltant hi havia una "torre de babel" de soldats, que parlaven en diversos idiomes i que tots ells eren part d'una coalició internacional de 75 països i organitzacions contra l'Estat Islàmic. Entre ells hi havia deu països àrabs, els pilots dels quals bombardejaven dia i nit les bases de l'Estat Islàmic, que s'havia apoderat de gairebé la meitat de Síria i l'Iraq. El general nord-americà Terry Wolf, que encapçalava la coalició, va reconèixer que va ser el president Barack Obama qui va adoptar l'estratègia d'atacar amb drons, avions de combat i helicòpters els objectius de Daesh les 24 hores al dia, set dies a la setmana. Segons ell, van matar més de 50.000 militants de Daesh.
Ahir, un dels oficials kurds que vaig acompanyar en aquell moment històric, em va escriure: "Henrique, digues si us plau a les autoritats israelianes que si volen ajuda dels nostres homes per fer fora de Gaza aquests maleïts líders de Hamàs, estem disposats a organitzar una brigada i viatjar-hi immediatament".
Li vaig contestar que mai en la història d'Israel forces militars estrangeres organitzades van participar en combats. Sí que hi va haver en la guerra d'independència d'Israel de 1948 voluntaris estrangers, però no exèrcits. Encara que és veritat que avui els Estats Units no s'han limitat a paraules de suport, o a llàgrimes del seu secretari d'Estat, Anthony Blinken, quan va descriure els vídeos de la matança que tant ell com el president Biden van veure. Washington va enviar una autèntica màquina de guerra, una petita Esparta flotant, el portaavions Gerald Ford, que es troba ara al Mediterrani oriental, a prop de Haifa. Ahir, juntament amb el ministre de Defensa a Jerusalem, el seu homòleg nord-americà Lloyd Austin, que també es va desplaçar especialment a Israel hores després del secretari Blinken, va dir: "Jo conec bé Daesh. Hamàs és pitjor que ells. Estem a punt per enviar més reforços si són necessaris". I va agregar al·ludint clarament a l'Iran i Hezbollah: "Advertim a qualsevol país o organització que vulguin aprofitar-se d'aquesta situació: no s'atreveixin".
El perill d'un món encapçalat per l'Iran
Israel és un punt de trobada entre la Jihad mundial i el món lliure. Ni Occident ni molt menys Israel estan eximits d'errors comesos en la guerra contra l'eix del mal, a partir de l'11-S, en la guerra contra Daesh a Síria i l'Iraq, o en les diferents operacions israelianes contra Hamàs i la Jihad Islàmica a Gaza. Però tot el que els occidentals i els israelians van fer és un joc de nens comparat amb l'amenaça que tots els braços de la Jihad mundial suposen per al món lliure. El món encapçalat per l'Iran i els seus socis pretén tornar-nos a la dictadura i a la repressió de Hamàs a Daesh, de Hezbollah a Boko Haram. Tot aquell que creu en l'ésser humà i en els valors de la llibertat i la igualtat hauria d'entendre la realitat. Si Israel envaeix el territori de Gaza, hi haurà víctimes innocents i danys col·laterals pels motius que tots coneixen: la densitat de població i que Hamàs hagi instal·lat tots els seus centres estratègics al cor de la població civil, de vegades en mig de grans edificis al barri de Rimal, per exemple. I això és terrible i dolorós.
Al reixat de separació al voltant de Melilla vaig trobar fa mesos un jove advocat de Gaza, que havia fugit del territori amb els seus amics perquè Hamàs s'havia instal·lat a la sala d'estar de casa seva dues vegades. Israel havia destruït el seu pis en dues ocasions. "Nosaltres som víctimes de Hamàs", em va dir Muhammad, que avui és un refugiat a Alemanya.
Els estereotips estan fets per facilitar de vegades la comprensió de fets molt complicats. El món lliure no pot acceptar la propaganda segons la qual Israel és l'"agressor" i Hamàs la "víctima". Això seria la derrota del món lliure. En una caricatura publicada aquesta setmana es veu un milicià de Hamàs amb les mans ensangonades lamentant-se: "Ens han deixat sense aigua".
La necessitat del suport de la comunitat internacional
Si realment el govern de Hamàs és enderrocat com a resultat de la guerra que ja està en curs, penso que caldria el suport de la comunitat internacional per ajudar la població civil palestina de Gaza i reconstruir les seves infraestructures amb el suport àrab i internacional. També aquí farà falta una coalició internacional. Des del 2007, quan Hamàs es va apoderar de la franja palestina en un cop d'estat violent en el qual va llançar des del vuitè pis d'un edifici funcionaris i oficials del grup rival Al Fatah i l'Autoritat Nacional Palestina, i va crivellar les cames a funcionaris de l'ANP perquè quedessin marcats com a traïdors, alguna cosa va canviar. Gaza es va convertir en un factor constant d'inestabilitat regional i mundial en el qual milions de palestins continuen sent ostatges de Hamàs, una espècie de Daesh 2.0.
Pel bé de la població de més de dos milions de palestins de Gaza, que fa 16 anys que pateixen un dels governs més foscos del planeta. Pel bé dels habitants israelians de Sderot i dels habitants dels kibutzim de primera línia, en els quals regna encara l'olor de la mort, i que van ser totalment destruïts i massacrats pels terroristes de Hamàs, que van violar, van robar, van cremar, van segrestar i van crivellar persones innocents (prop de 1.500), el 80% d'ells civils: ha arribat el moment que el món entengui que aquesta regió del món és l'epicentre d'un terratrèmol les ones del qual arriben a milers de quilòmetres de distància. Igual com contra Daesh, es requereix una coalició internacional a favor de Gaza.