A Israel els nervis són a flor de pell. Tant, que dimecres al vespre el Comandament de Protecció Civil va enviar al refugi dos milions d'israelians que viuen entre la ciutat de Haifa i la frontera amb el Líban. Temien que terroristes de Hezbollah, el grup libanès proiranià, s'haguessin infiltrat a Israel de forma similar als 1.500 homes del braç armat de Hamàs dissabte passat. D'altra banda, hi havia rumors sobre un dron llançat per Hezbollah, que hauria penetrat en l'espai aeri israelià. Poc després, el portaveu de l'exèrcit israelià va anunciar que no havia passat ni una cosa ni l'altra, i que es tractava d'un error en el sistema d'alarmes. Tothom va sortir dels refugis, menys els que van decidir dormir-hi. Per si de cas.
Molts dels que viuen en la primera línia, al costat del reixat fronterer entre Israel i el Líban, tenen encara vives en la memòria les imatges de la guerra del 2006. El consell municipal regional va recomanar a les famílies evacuar la zona, i tots van acatar. En aquests moments només es veuen unitats militars a la zona, incloent-hi tancs.
El nou govern d'emergència
Mentre a la franja de Gaza la força aèria israeliana continua bombardejant sense precedents el que defineix com a objectius militars de Hamàs, s'espera la decisió del nou govern d'emergència nacional, un gabinet de guerra de facto que reuneix el primer ministre Netanyahu, el ministre de Defensa Yoav Gallant, i el ministre d'Assumptes Estratègics Ron Dermer, els tres del Likud, amb dos destacats exgenerals amb gran experiència de combat i en l'actualitat dirigents de l'oposició centrista. Són l'exministre de Defensa Benny Gantz i l'ex cap d'estat major de l'Exèrcit Gadi Eizenkot. En les pròximes hores s'espera que també s'hi incorpori l'ex primer ministre centrista Yair Lapid, a qui van decidir reservar-li un lloc. Els sectors més radicals del govern de Netanyahu van quedar fora del gabinet de guerra.
El debat en el gabinet del govern sobre la possibilitat d'una guerra a dos fronts, o sigui també amb Hezbollah al nord del país, és vista com d'alt risc, ja que el grup islamista libanès proiranià compta amb almenys 150.000 míssils d'alta exactitud que poden cobrir tot el territori israelià. El debat en el nou gabinet confronta la concepció oposada de dues guerres passades.
La guerra dels Sis Dies
El 1967, abans de la guerra dels Sis Dies, Israel va viure tres setmanes de gran temor davant les amenaces d'extermini sirianes i egípcies, expressades llavors a través de l'emissora de ràdio La veu del Caire en hebreu, creada pel govern egipci per a la guerra psicològica: "Tel-Aviv serà totalment destruïda, les nostres bombes colpejaran els objectius sionistes. Cap a on correran? No podran resistir ni tan sols dues hores... President Nasser, estem amb vostè! Els destruirem, els cremarem, els farem miques".
En la segona meitat de maig del 67 i la primera setmana de juny, era tal l'atmosfera de por a Israel a perdre la independència, que es van preparar cementiris en parcs i jardins de les grans ciutats, i alguns reservistes, entre ells professors universitaris, van lliurar a les seves famílies pastilles de cianur per si els exèrcits enemics arribaven a les seves cases. Israel va decidir iniciar la batalla bombardejant les forces aèries egípcies i sirianes abans que aquestes es poguessin enlairar, obtenint així la seva victòria militar més gran contra tot pronòstic. D'Egipte, Israel va ocupar el desert de Sinaí, amb una àrea tres vegades més gran que tot el territori original israelià, i la Franja de Gaza; de Jordània van prendre Jerusalem oriental, incloent-hi el Mur de les Lamentacions, el lloc més sagrat per al judaisme, i Cisjordània; i de Síria els alts del Golan.
La guerra del Yom Kippur
Sis anys després, el 1973, durant els dies anteriors al Yom Kippur (Dia del Perdó), el més important del calendari jueu, van començar a arribar informacions sobre una possible ofensiva egípcia i siriana. L'administració nord-americana va advertir Israel que no ataqués primer si volia tenir el suport dels Estats Units. El resultat va ser un atac sorpresa a les 14:00 hores del 6 d'octubre, Dia del Perdó, en el qual molts israelians es trobaven resant i dejunant. La independència d'Israel va estar en perill durant diversos dies. La desesperació inicial de les forces israelianes, molt limitades sense reforços al canal de Suez i els alts del Golan, amb els soldats cridant a través del sistema de comunicació militar implorant ajuda i socors, tenen eco en l'estat jueu fins avui dia. Malgrat els 2.500 morts, després de 19 dies de guerra i amb l'ajuda de l'armament enviat des dels Estats Units, Israel va aconseguir sobreviure i guanyar la guerra.
El debat sobre el model de guerra
En el gabinet de guerra israeliana debaten ara entre el model de la guerra dels Sis Dies, i la guerra de Yom Kippur. El govern de Jerusalem no vol ser sorprès pel seu arxienemic Hezbollah. La pregunta és si Israel podria actuar abans en un atac preventiu. Ara per ara, les dues parts s'observen amb microscopi, intentant endevinar més ràpidament les intencions de l'enemic. Aquesta és una situació d'altíssima volatilitat en la qual hi pot haver un error de càlcul, la qual cosa representa un escenari de gran perill. El discurs del president Joe Biden és com un xec en blanc per a Israel a Gaza, però sobretot és un advertiment molt seriós tant a Hezbollah com a l'Iran, que no es fiquin en la guerra. Biden no es va quedar en les paraules, sinó que també va passar als fets en enviar el portaavions Gerald Ford a la zona est del Mediterrani.
Un dels fundadors de Hamàs el 1987, Khaled Mashal, que viu a Doha, Qatar, va llançar una crida a tot el món musulmà perquè s'uneixi a la Guerra Santa contra els israelians. El dia D és el divendres 13, dia en què els musulmans van a les mesquites. Una jornada en què els nervis de tots estaran en el seu punt més àlgid.