Game over per a Boris Johnson. Acorralat per tots els cantons, els membres del Partit Conservador, fins i tot alguns dels més fidels a ell, han forçat la seva dimissió com a líder dels tories i, quan es trobi un substitut, també com a primer ministre del Regne Unit. Per als moviments sobiranistes, aquest punt de flaquesa en el govern de Londres suposa una oportunitat per avançar en els seus interessos. En el cas dels escocesos que volen la independència, ja preparen un segon referèndum d'autodeterminació per al 2023, el qual Johnson ha rebutjat, però que tenen la intenció de tirar endavant, fins i tot sense l'aval del govern central. Per la seva banda, els partidaris de la reunificació d'Irlanda han guanyat per primer cop en la història les eleccions d'Irlanda del Nord, fet que planteja un futur incert per aquest país.

No hi ha cap dubte que l'auge en el suport pel sobiranisme deriva, en gran part, de les conseqüències de l'acord del Brexit que Johnson va signar. Aquests són els fronts que Johnson ha obert en la seva curta carrera al capdavant de l'Executiu britànic i que deixa sense resoldre amb la seva eixida. L'aventura a la qual es va endinsar i va abanderar amb el Brexit, i que li va assegurar la majoria parlamentària en prometre enllestir-ho d'una vegada per totes, ha reobert velles ferides en els països que conformen el Regne Unit. Ferides que el seu substitut haurà de suturar davant el risc d'una ruptura irreversible.

Brexit significa Brexit

Els escàndols polítics s'han anat amuntegant per a Johnson. A banda de les habituals sortides de to del mandatari, la llista inacabable inclou fets greus com ara condemnes per pedofília, festes alcoholitzades en plena pandèmia, mentides a la cambra dels comuns, porno en ple parlamentari, cocaïna, corrupció, una moció de confiança, masclisme i assetjament a diputades. Finalment, però, la gota que ha fet vessar el got de la legislatura més escandalosa dels tories ha estat el destapament d'un cas d'assetjament sexual d'un membre del partit, Chris Pincher, contra dos diputats, acusacions de les quals Johnson suposadament n'estava al cas quan el va nomenar vicecap de la bancada conservadora. Escàndols a banda, Johnson es trobava amb l'aigua fins al coll arran d'una profunda insatisfacció de la societat britànica amb el seu mandat, més concretament per la crisi del cost de la vida. Aquelles parts de la Unió que ja renegaven del Brexit, com ara Escòcia i Irlanda del Nord, es veuen més engrescats que mai per fer realitat els seus objectius.

L'heroi inesperat de la reunificació

El primer repte pel successor de Johnson serà tractar el problema del Brexit des de l'arrel. Aquesta setmana, fonts de la UE han declarat a The Guardian que la relació amb el Regne Unit en aquests moments és insostenible: "És molt difícil veure com les coses podrien ser pitjors que les que tenien amb Boris Johnson. La confiança s'ha erosionat gairebé fins al punt que és inexistent". A Europa, tenien la sensació que Johnson "està disposat a cremar totes les relacions internacionals per obtenir un benefici polític a curt termini". Això és el que es desprèn de la pugna entre Londres i Brussel·les pel protocol del Brexit sobre Irlanda del Nord, segons la qual els unionistes reclamen que se'ls tracti de la mateixa manera que la resta dels britànics, mentre que els partidaris de la reunificació exigeixen que es respecti l'acord de pau de Divendres Sant i no s'imposin fronteres físiques que divideixin l'illa. Per la seva banda, i davant la reiterada negativa de la Brussel·les a renegociar el tractat que ell mateix va signar, Johnson ha decidit no aplicar el protocol de manera unilateral, exposant-se als processos sancionadors de la UE.

De totes les maneres, aquesta decisió deixa molt descontenta l'altra meitat de la població, i segueix sense posar solució a un problema que, es miri com es miri, semblava relativament superat abans del Brexit. Les discrepàncies pel Brexit entre Londres i els unionistes nord-irlandesos han arribat fins a tal extrem que ha provocat la caiguda del govern, i la subseqüent victòria històrica del Sinn Féin. La seva presidenta, Mary Lou McDonald, ha titllat la legislatura de Johnson ha estat "totalment negativa" per al país, i l'ha acomiadat dient-li que "no se'l trobarà a faltar". Malgrat aquests avenços en el nacionalisme irlandès, els unionistes es neguen a formar govern fins que Londres no resolguin el protocol del Brexit, enrocant-los tots plegats en una situació insostenible.

Escòcia ho tornarà a fer

En un dels seus darrers actes al capdavant del Partit Conservador, Johnson va rebutjar la celebració d'un segon referèndum d'autodeterminació a Escòcia a finals del 2023, tal com la seva homòloga escocesa, Nicola Sturgeon, li havia exigit. Per carta, el primer ministre va argumentar que ara "no és el moment" de consultes, tot fent-se ressò de les paraules de la seva predecessora, Theresa May. Malgrat l'“alleujament” que ha suposat la dimissió de Johnson, Sturgeon ha argumentat en un missatge en Twitter que “el dèficit democràtic inherent a Westminster no se soluciona amb un canvi de primer ministre. Els problemes van molt més enllà d'un sol individu. El sistema de Westminster està trencat", ha conclòs. Quant al referèndum, Sturgeon ha defensat que tirarà endavant, encara que sigui sense el consentiment de Londres, i encara que sigui de manera "consultiva". "La democràcia escocesa no serà presonera d'aquest ni de cap altre primer ministre", va reblar.