Zelenski guanya la guerra a les portades

La informació que arriba de Moscou i de Kiív és, en general, contradictòria. És normal. És la guerra. Aquest mateix diumenge, el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, declarava a Meduza que està disposat a parlar del Donbas, de Crimea i del estatut de neutralitat d’Ucraïna, se sobreentén que amb el seu homòleg i homònim Vladímir Putin. (Meduza és un diari digital nascut a Rússia que fa uns mesos es va traslladar a Letònia per evitar el tancament i coses pitjors després de ser declarat “agent estranger”. Així són les coses a la Rússia de Putin). Tornem als missatges contradictoris, però. El cap de la delegació de negociadors de Rússia, Vladímir Medinski —el Vladímir que fa tres—, diu que no ho veu. Que fins ara, de tot això que esmenta Zelenski, els ucraïnesos no n’han volgut parlar. Que ja veurem si a les converses d’aquesta setmana s’avança alguna cosa. Que ell és escèptic. El negociador ucraïnès David Arajamia, en canvi, diu que les converses aniran molt bé. Que començaran aquest dilluns a Turquia. Que primer cal acordar un alto el foc abans de parlar del que importa. Per paga, el govern de Zelenski fa córrer que Putin vol partir Ucraïna en dos “com Corea del Sud i del Nord”, evocació que fa venir esgarrifances a qualsevol en imaginar el destí dels que quedin a la banda nordcoreana de la la Ucraïna dividida. El Kremlin ho nega, etcètera.

Avui, a les portades que aquí es comenten s’endú els titulars aquesta narrativa de la partició, que es basa en un judici d’intencions fet per un dels contendents i que alguns diaris accepten com a bo. En una situació ordinària, títols així no es publicarien sense verificar-ne més a fons el contingut. Però aquí no hi ha manera de comprovar res i és fàcil deixar-se endur pel cop de cor. Aquí és on Zelenski és imbatible. Ho fa molt bé, des del discurs fins a les aparences, cert. Però també ens cau bé perquè defensa principis que estimem. Putin, en canvi, és un autòcrata que ha iniciat una guerra d’agressió per devastar un país que no li feia cap mal. Zelenski podria se un pocatraça i ens el creuríem igual. Entre David i Goliat, David sempre s’emportarà el favor de la premsa i del poble. Entre el dèbil i el fort, sempre al costat del dèbil. Diuen els experts militars que Putin ja no pot guanyar aquesta guerra. Tant de bo. Però és segur que ja ha perdut l’altra, la guerra dels cors i les ments de què parlaven els manuals de contrainsurgència del segle passat. En aquesta guerra ni en cap altra es pot exercir el periodisme com cal —no perquè els periodistes no ho vulguin, compte— i, en conseqüència, no és difícil que les coses acabin així, a cop de cor.

A què ve aquesta xapa? Doncs a que avui, malgrat tot, tens diaris que no entren en el joc de publicar la realitat fabricada pels bàndols en conflicte, ni tan sols dels que ens cauen bé o fins i tot dels que tenen més raó. Són diaris que donen notícies —fets que no sabies—, com La Vanguardia. Publiquen reportatges que expliquen i et situen, com El Periódico. Atribueixen bé les declaracions sense deixar-se endur per emocions coreanes, com El País o l’Ara. En canvi, quins diaris piquen l’ham del sectarisme i venen la versió d’una part com si fos la veritat del tot? El Trio de la Benzina, com sempre. Perquè si la teva rutina és ser sectari i partidista per explicar què passa a casa teva… no ho seràs quan hagis d’explicar què passa a casa dels altres? Esclar que ho seràs. A les portades de l’ABC i d’El Mundo d’aquest dilluns en tens una prova fefaent. Una més.