Els presidents de Rússia i d’Ucraïna es desafien a distància. A Moscou, Vladímir Putin ofereix la roda de premsa de final d'any, la primera després de la invasió d'Ucraïna. Ofereix detalls inèdits sobre el conflicte: “617.000 soldats russos estan compromesos al front”, diu. “O hi ha acord, o ho resolem a la força”, afegeix. Traducció: la guerra acabarà quan Ucraïna es rendeixi. A Brussel·les, Volodímir Zelenski es dirigeix al Consell de la UE i fa una crida a la solidaritat: “No traïu la nostra confiança”. Traducció: sense el suport d’Europa, no podem guanyar la guerra. El Consell ha decidit iniciar el diàleg d'adhesió a la UE amb Ucraïna i Moldàvia, una altra república exsoviètica amb una franja russòfona que va per lliure, com el Donbàs ucraïnès. La clau ha estat l’absència voluntària de la votació del primer ministre hongarès, el prorús Viktor Orbán. El preu, el desbloqueig de més de 10.000 milions d’euros dels fons Next Generation, que Brussel·les mantenia congelats a causa de les interferències del govern hongarès en el poder judicial.
Les portades de La Vanguardia, d’El Periódico, de l’Ara i d’El País presenten els fets en el mateix espai, una manera gràfica de fer entendre que són dues cares del mateix conflicte, encara que semblen dos esdeveniments veïns més que entrelligats. La majoria de les portades publica la foto de Putin amb la mirada buida i els braços aixecats (“Jo no he fet res”), que és un retrat de la poca vergonya cruel que gasta el dictador de Moscou. Una mostra: el comportament de gàngster amb la situació d’Evan Gershkovich, un periodista de The Wall Street Journal detingut al març i acusat d'espionatge, cosa que ell, el seu diari i el govern dels Estats Units refusen amb vehemència. “Volem arribar a un acord, però hauria de ser mútuament acceptable per a ambdues parts”, ha dit Putin. Traducció: si voleu alliberar Gershkovich haurà de ser mitjançant un intercanvi de presoners. En idèntica situació es troba Paul Whelan, exmarine i executiu d’una empresa, condemnat a setze anys de presó per espionatge.
Carles Puigdemont torna a aparèixer de forma destacada a les portades de Madrid —no tant a les de Barcelona—, confirmant el que ja s’ha comentat aquí altres cops: a Espanya s’ho creuen més que a Catalunya i pensen que les accions del president exiliat comprometen molt negativament l’estat espanyol, mentre que els diaris de Barcelona ho solen tractar com una maniobra política particular. També podria ser que, en singularitzar l’amnistia en la persona de Puigdemont, els diaris contribueixin a presentar-la, a poc a poc, com una solució personal, enfosquint la realitat que entre 300 i 1.300 persones, segons qui t’ho expliqui, es veurien beneficiades per la llei que ja tramita el Congrés dels Diputats espanyol. Segurament no hi ha una conspiració mediàtica amb aquest objectiu, però la conseqüència del protagonisme de Puigdemont —potser inevitable— seria desnaturalitzar els objectius marcats pel mateix president a l’exili en la conferència del 5 de setembre passat.
