Hores i hores parlant d'un periodista i escriptor conservador que, sense tenir encara un partit polític al darrere, es presenta com un clar candidat a les properes eleccions franceses. Es tracta d'Éric Zemmour i el seu perfil ven perquè ha trobat una insòlita cobertura a les cadenes privades de televisió de França. Li donen una publicitat gratuïta amb l'excusa que ha publicat el seu darrer llibre, 'La France n'a pas dit son dernier mot'. I pels carrers de París, ja es veuen cartells enganxats als fanals amb el seu rostre.

Més enllà de promocionar-se com a escriptor, el que està fent Zemmour és seguir la petjada de qualsevol candidat que vol arribar a l'Elisi. A França, els aspirants a la presidència, publiquen un llibre abans de començar el període electoral i, a més, es publicita a través dels mitjans de comunicació. Això és el que també fa Zemmour. L'única anomalia del personatge en qüestió és que encara no té cap partit que el representi i, per tant, encara no és un candidat oficial. De fet, la seva rival directa dins la parròquia de la ultradreta és Marine Le Pen d'Agrupació Nacional que està veient com se li compliquen les coses. Segons els sondejos, Zemmour ja passa per davant de Le Pen, a qui el gran públic la veu com la figura del clown, i se situa només per darrere d'Emmanuel Macron.

Per què triomfa?

Una altra anomalia és que Zemmour és periodista. A França, la separació amb el quart poder sempre s'ha vist com una premissa indispensable i, ara, es trenquen els esquemes. A més, la seva llarga tradició davant dels mitjans l'han convertit en un perfil amb grans habilitats per parlar al gran públic i també el seu bagatge cultural, que ara utilitza per difamar des d'un discurs persuassiu i carregat de missatges xenòfobs, homòfobs i racistes.

A tall d'exemple, Zemmour ha arribat a prometre que si ell governés, instal·laria una llei que prohibís posar un nom als nadons que no fos francès. Així, aprofita per carregar contra la immigració i aquells que tiren per batejar-los amb noms com Alaa o Mohammed. El més curiós de tot és que Zemmour és d'origen algerià.

Precisament, contra Algèria ha centrat bona part del seu pensament: “Va ser França qui va inventar Algèria. Però els algerians només volen recordar la colonització francesa. Dels seus crims, és clar, quan és l’única que també ha deixat un llegat abundant com carreteres o ports", ha publicat en una columna al diari conservador Le Figaro.

Així doncs, a qui li interessa que Zemmour triomfi? Per què s'emeten debats constants d'ell i surt entrevistat cada setmana en algun lloc? Si establim un paral·lelisme amb la ultradreta espanyola, s'ha pogut constatar com Vox va néixer a través del finançament de grans poders econòmics i no van ser la llavor espontània d'un dia.

Cal recordar que WikiLeaks va destapar 17.000 documents sobre qui hi havia darrere Vox: empresaris i multimilionaris. A tall d'exemple, Ignacio Arsuaga Rato, nebot tercer de Rodrigo Rato i amic íntim d'Abascal. És evident que la ultradreta interessa a Europa i l'arrel de tot el pensament va néixer en una cartoixa a Itàlia, prop de Roma, sota el nom de Dignitas Humanae Institute i liderada per l'exbanquer i executiu de mitjans americà, Steve Bannon.

El problema migratori

Si tornem a França, la via per on troben camí els pensaments radicals se centra en el problema migratori. El descontentament dels francesos amb algunes polítiques migratòries del Marroc, Algèria i Tunísia ha acabat per esclatar després de mesos de forcejament diplomàtic. El govern de Macron acaba d'anunciar que reduirà dràsticament el nombre de visats que concedeix a marroquins, algerians i tunisians perquè viatgin a territori francès. La mesura és una represàlia per les reticències d'aquests països magribins a acceptar la devolució de ciutadans seus que es troben en situació irregular a França i que aquesta, a la vegada, intenta expulsar.

Zemmour sap que això és un ham i l'agafa. Després de cinc anys de presidència d’Emmanuel Macron, hi haurà, segons ell, dos milions d’immigrants addicionals a França. Les dades les aconsegueix sumant les xifres de les entrades legals a les de les sol·licituds d'asil i els menors no acompanyats. "Tot això ens dona uns 400.000 immigrants legals a l'any" , que multiplica per cinc per obtenir, segons ell, el nombre d'immigrants admesos durant el període de cinc anys. "Ni tan sols parlo dels il·legals", assegura. Balls de xifres que pretenen fomentar el discurs de l'odi a la població. I tot plegat, quan tan sols falten set mesos per les eleccions presidencials del 2022.

Fotografia de portada: imatge de Zemmour a Còrsega