Els nord-americans Nada Surf publiquen el seu vuitè (i millor) disc, You Know Who You Are

Dues dècades enrere Nada Surf debutaven amb High/Low (1996). Va ser aquell un disc trampa. El seu single Popular va convertir-se en un dels himnes oficiosos de l’eclosió del rock alternatiu que es va viure durant aquells anys, alhora que eclipsava la resta de la seva producció. Matthew Caws (guitarra i veu), Daniel Lorca (baix i veu) i Ira Elliot (bateria i veu) seguirien facturant treballs molt més que remarcables: The Proximity Effect (1998), Let Go (2002), The Weight Is a Gift (2005…, però els va costar, com dirien aquells, Déu i ajuda desfer-se de la injusta etiqueta de one hit wonders que penjava sobre ells.  

Els de Nova York, ara reconvertits en quartet amb la incorporació a la formació de l’exguitarrista de Guided By Voices Doug Gillard, acaben amb quatre anys de silenci amb You Know Who You Are (2016), el seu vuitè àlbum d’estudi i la seva millor referència en els seus vint anys de trajectòria. Un treball que, insistint en un discurs que troba la seva veu en la mescla de les ensenyances de noms com The Velvet Underground, Bob Dylan i The Cars, amplifica les millors virtuts del grup: melodies magistrals que, tot i estar banyades en certa sensació melangiosa, irradien una lluminositat gairebé cegadora. 

Nada Surf no tornaran a ser la banda més popular del pop independent, però mentre continuïn escrivint temes com Waiting For Something, Cold to See Clear, Believe You're Mine, New Bird o Out of the Dark ningú els podrà negar que són un dels més notoris referents del gènere.   

Nada Surf. You Know Who You Are. Ernie Records. 

 

BONUS TRACKS

Love of Lesbian

El poeta Halley

Warner

Afirmen Love of Lesbian que “a Bowie l’haguessin dit de tot si hagués creat el seu  Ziggy Stardust aquí”. Una sentència que té molt de veritat (quan Bowie va crear el que va ser un dels seus zenits creatius, aquí la majoria de les crítiques van ser negatives), però que a la vegada és perillosa, ja que, encara que sigui indirectament, s’estan comparant amb el Duc Blanc… amb tot el que això implica. El poeta Halley (2016), com The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars (1972), és un àlbum conceptual (que tanca Joan Manuel Serrat recitant, en forma d’epíleg, un text de Santi Balmes), però que peca de ser excessivament llarg i, pitjor encara, (tot i tenir moments interessants) ressona a reiteració i reformulació del seu pop rock independent per a totes les audiències.  

Primal Scream 

Chaosmosis

1st International/[PIAS]

Habituats als constants canvis estilístics que disc rere disc protagonitzen Primal Scream, aquesta vegada la sorpresa és que el grup capitanejat per Bobby Gillespie entrega un àlbum que mescla sense complexos ni miraments el rock suorós de Give Out But Don't Give Up (1994) i Riot City Blues (2006) amb les alenades electròniques de XTRMNTR (2000) o Evil Heat (2002). Una mena de repàs autobiogràfic però versat en composicions noves, on destaquen títols com Golden Rope, Trippin On Your Love, When The Blackout Meets The Fallout o I Can Change.

Underworld

Barbara Barbara, We Face A Shining Future

Astralwerks/Caroline

Finiquitant sis anys de baixa voluntària, Underworld reapareixen amb Barbara Barbara, We Face A Shining Future (2016), àlbum en què han comptat amb la producció del mag del drum and bass High Contrast. Lluny queden els anys d’incunables de l’electrònica com Dubnobasswithmyheadman (1994) i Second Toughest in the Infants (1996); i tot i tenir instants destacats, com l’arebesca Santiago Cuatro, ja des de la seva extensió (únicament set temes), sembla que els anglesos han entregat un disc més per confirmar que encara estan vius que no pas per seguir marcant tendència en la cultura de club.