El millor resum de l'entrevista que la Sexta va fer al president Puigdemont el va publicar ahir Elisenda Paluzie a Twitter, en una piulada que recordava la brometa que Jordi Évole va fer al Molt Honorable: “Avíseme si entra la Guardia Civil, porque no los veré.”
Aquests dies he vist espanyols proclius a fer brometes de mal gust als seus amics catalans, probablement per banalitzar una situació que, en el fons, saben injusta. També veig catalans que perden la paciència que havien tingut amb amics espanyols que justifiquen el matonisme de Madrid o fins i tot l'alimenten i encoratgen.
Jo mateix em vaig trobar ahir al vespre la meva mare amb un disgust de mort perquè havia sentit unes declaracions d’Andrea Levy. “Aquesta nena s'ha assegut a la nostra taula per Nadal”, em va dir com si li haguessin profanat la casa. Sense les amenaces de la policia i dels fiscals, les ferides de la història no haurien pres de sobte tanta profunditat.
Per afinar la seva equidistància, potser a Évole li hauria anat bé que alguns dels seus avantpassats haguessin estat empresonats, afusellats o arruïnats en nom de Catalunya o que els Mossos d'Esquadra campessin pel país amenaçant els activistes partidaris de la unitat d'Espanya.
Evidentment no li vull cap mal al periodista. Però sí que vull posar de manifest fins a quin punt se li notava que se sentia més protegit que no pas el president Puigdemont, i com això va condicionar el to de l'entrevista i la seva recepció polaritzada -per exemple, he quedat parat de veure que el meu professor de guitarra Toni Xuclà, que recordo molt mansoi i poc polititzat, havia escrit una carta plena d'indignació, dirigida a l'Évole, viralitzada a través de whatsapp.
Puigdemont no es va defensar bé perquè va tenir por de dir una cosa tan senzilla com que CiU s'ha passat 30 anys omplint-se les butxaques i tractant de criatures els seus electors per por de les represàlies espanyoles, i que ja n'hi ha prou. En canvi, Évole va actuar com aquestes vedets narcisistes que disfressen les seves posicions de bonrotllisme o de fals sentit de la justícia, per dissimular el seu malaltís afany de reconeixement.
L’entrevista em va recordar els temps en què Albert Rivera semblava un gran orador perquè els polítics convergents es defensaven contrafets per l'imaginari autonòmic, que ells mateixos havien creat per no fer enfadar Espanya. Fins i tot em van venir al cap les converses que Soler Serrano i Josep Pla van tenir a la ràdio i a la tele en els anys 60 i 70.
Soler Serrano: ¿Cómo ve usted el futuro del catalán?
Josep Pla: Bueno, ya conoce la situación.
Gràcies a Rajoy, el marge per emmascarar l'ocupació militar de Catalunya es va reduint de forma dramàtica. A la curta, això tindrà conseqüències en les relacions personals, i els que vivien còmodament instal·lats en el procés de putrefacció del país podran donar-se la raó dient que hi perdem més que pas no hi guanyem.
Però com explicava Carles Boix en un article a Jot Down les relacions de dominació embruten totes les parts sense remei. Els que es troben en una posició de força injustificada tendeixen a tornar-se cínics perquè mai se senten genuïnament reconeguts i acceptats, mentre que els sectors sotmesos a un poder estrany també abracen el cinisme a còpia de sentir-se prostituïts i utilitzats.
En el seu exili sud-americà, Américo Castro va escriure: “El castellano ha de confesarse al catalán y viceversa”. Aquesta confessió no es va produir durant la Transició perquè el soroll de sabres era massa fort i les ferides de la història, massa recents. Heribert Barrera va ser un dels pocs polítics que va tenir el coratge d'advertir que els fonaments de la Constitució eren injustos.
El referèndum hauria permès tenir converses pendents si els polítics i els periodistes -especialment els joves- no haguessin sigut tan cínics i covards. Ara la veritat farà més mal perquè ha esdevingut un problema personal de molta gent. El fet que la carta irònica d'Albert Pla hagi pogut passar per seriosa dóna una idea del nivell de contaminació i de maldat que hi ha en el debat sobre Catalunya.
El dret a l'autodeterminació ja havia estat votat i aprovat pel Parlament en dues ocasions, quan la majoria es pensava que la comèdia podria durar eternament i Évole no sortia encara a la televisió. Ni a Barcelona ni a Madrid no hi ha polítics que mirin gaire més enllà del seu partit. Però per més que els polítics actuin com si estiguessin a la barca dels Germans Marx això no vol dir que no s'acosti una tempesta de la bona, ni que es pugui impedir o instrumentalitzar.
Al tuiter llegeixo un piulador que parla d'infern democràtic. No sabria definir millor els temps que s'acosten. Totes les impostures de la transició quedaran socarrimades fins a convertir-se en cendra. Perquè ja no importen ni els fiscals ni la policia, ni els diaris, ni els bancs ni les estratègies dels polítics i els seus assessors. Ja només importen l'esperit i el sentit de la supervivència.