La Bèlgica de Robert Martínez ha superat Anglaterra i ha culminat el millor Mundial de la seva història (2-0). La selecció belga ha vist premiada amb la tercera posició la seva gran Copa del Món de Rússia i s'ha consagrat a l'elit del futbol mundial. Southgate i els seus, per la seva banda, no han pogut acomiadar la competició que ha viscut el seu renaixement amb una alegria.

L'eterna promesa ja és una realitat

El partit que ningú vol jugar d'un Mundial és, curiosament, un dels més agradables de veure per a l'espectador neutral. El fet no jugar-se pràcticament res desinhibeix els futbolistes, els allibera de pressió i permet que els entrenadors donin minuts a jugadors que no n'han tingut molts durant la resta de competició. La por a perdre i el conservadorisme peculiar dels tornejos entre seleccions deixa pas a un futbol ofensiu, vistós i, en definitiva, més divertit. Només falta que s'ajuntin dos equips com Bèlgica i Anglaterra, que han estat dels conjunts que millor han jugat, per gaudir d'un espectacle esportiu sense especulacions. Per fruir sense que la dictadura dels resultats imposi la seva llei.

I, és clar, en un tipus de partit d'anades i tornades, d'ocasions i un ritme frenètic, la selecció belga té les de guanyar. Perquè domina l'atac posicional i perquè també se sent molt còmode jugant al contraatac. Només han hagut de passar quatre minuts perquè Meunier culminés un contracop de manual, dels que s'ensenyen a les escoles, i avancés el seu equip. El lateral ha posat la cirereta al pastís i s'ha acomiadat amb una diana de la Copa del Món que l'ha col·locat, a ell i a la seva selecció, en el primer nivell del futbol professional.

Els diables vermells, avui vestits de groc, no volien que el Mundial que ha viscut la seva mutació de promesa a realitat acabés sense premi. Consagrar-se com a la tercera millor selecció no és cap ximpleria. De fet, fins avui Bèlgica mai no havia aconseguit un podi en la màxima competició internacional. Els homes de Robert Martínez ho sabien i s'han imposat a Anglaterra en joc, però també en ambició i, en conseqüència, en el marcador. Els de Southgate, que després de gairebé trenta anys han fet tornar a somriure i somiar els seus aficionats, no han tirat la tovallola a les primeres de canvi. Han acceptat amb personalitat l'intercanvi de cops, però no han aconseguit sortir-ne ben parats.

Els minuts han anat passant i el fet de veure la medalla de bronze tan a prop ha espantat Bèlgica. La necessitat britànica ha posat a prova Courtois i la solidesa del seu equip. Si bé és cert que Rússia ha estat testimoni de la contundència ofensiva dels belgues, no ho és menys que la defensa és una assignatura en la que aquests hauran de millorar si volen competir com han fet durant tot el que portem de 2018 i, sobretot, a la Copa del Món. També en la d'aprendre a tancar partits. Poc a poc, la possessió dels anglesos s'ha traslladat a l'àrea rival i els de Robert Martínez han patit les conseqüències.

Tot i el patiment, Bèlgica ha sabut gestionar la situació i ha aconseguit evitar l'empat. A més, amb els contrincants bolcats, Hazard ha fet el segon. Les dues victòries dels belgues contra Anglaterra a Rússia són representatives de la seva maduració: si fa poc més de dues setmanes, a la fase de grups, van demostrar que guanyen fins i tot quan no els convé, avui han evidenciat que també ho saben fer quan no ho mereixen. I això és quelcom que ha de tenir tot equip que vol ser, valgui la redundància, guanyador. Anglaterra, almenys, es podrà consolar amb la Bota d'Or; si aquest diumenge no ho eviten Griezmann o Mbappé amb una actuació estel·lar i, com a mínim, tres gols, el màxim golejador del Mundial serà anglès: Harry Kane (6).