"És el partit de les nostres vides". Aquesta frase guanya sentit cada quatre anys. Els futbolistes acostumen a dramatitzar perquè el futbol és un esport on l'emoció tritura la raó. Però aquesta vegada ningú exagera. Una final del Mundial és l'esdeveniment amb el que molta gent ja ni s'atreveix a somiar. No hi ha res per sobre. Tot queda per sota. França i Croàcia ho saben. Com també saben que l'oportunitat de brodar-se una estrella al pit només apareix una vegada a la vida.
| Final | França | 17.00h | Croàcia |  |
Favorits a la segona
França arriba a l'últim partit del Mundial amb la sensació de no haver regalat cap gota de suor. No ha brillat com equip, però ha tingut les idees clares per superar els primers moments de dubte i acabar imposant el talent desmesurat dels seus davanters. Els inicis, en un grup amb Austràlia, Dinamarca i el Perú demostraven que la selecció era fiable, però li faltava improvisació.
En els creuaments contra l'Argentina, l'Uruguai i Bèlgica, els francesos han vist com apareixien Antoine Griezmann i Kylian Mbappé. Els dos, protegits per una defensa de centímetres i un mig del camp liderat per l'incombustible N'Golo Kanté, s'han encarregat de guiar França cap a la tercera final d'una Copa del Món. Ara, contra Croàcia, afronten el repte més complicat d'aquest últim mes a Rússia.
El seleccionador Didier Deschamps ja ha demostrat que no és amic de canviar allò que funciona. Des que va trobar la fórmula per potenciar Griezmann, amb Olivier Giroud fent de davanter centre, només ha modificat el seu onze per obligació. La seva alineació no guarda sorpreses. Samuel Umtiti, decisiu a les semifinals, tornarà a ser el central titular mentre Ousmane Dembélé esperarà la seva oportunitat a la banqueta.
El cartell de favorits ja no pesa en una generació que sap què és jugar i perdre una final. L'Eurocopa del 2016 contra Portugal és una espina que s'ha convertit en combustible. Aquell partit encara ressona a la memòria d'un país que s'imaginava aixecant la copa a casa. La sensació de fracàs va deixar pas a una altra de buidor. França jugava amb l'exigència de guanyar i les cames no van aguantar tanta pressió. Ara, dos anys més tard, la situació és ben diferent i guarda semblances amb la del 1998, quan va aixecar la primera i única Copa del Món.
Gaudir amb el patiment
Croàcia ja ha fet història independentment del que passi aquest diumenge a Moscou. Un país amb poc més de quatre milions d'habitants s'ha convertit en la sensació del Mundial gràcies a un esperit de supervivència a prova de pròrrogues i penals. Els croats no saben superar eliminatòries en 90 minuts i s'han convertit en especialistes quan la pilota crema. Dinamarca, Rússia i Anglaterra han acabat onejant la bandera blanca per la tossudesa d'un equip que es veu capaç d'escalar l'Everest amb xancletes.
Ni el més agosarat hagués apostat per una final amb Croàcia de protagonista i no d'espectador. Però la golejada contra l'Argentina a la fase de grups va ser una declaració d'intencions. Aquell equip ordenat i treballat podia mirar als ulls a qualsevol selecció. La competició és el motor de molts futbolistes que van créixer marcats per la Guerra dels Balcans.
Tothom lluita, fins i tot quan sembla que no hi ha esperança. Les semifinals es van tenyir de negre als cinc minuts, però aquesta selecció té set vides per empatar i remuntar a la pròrroga. La barreja de jugadors talentosos i compromesos brilla en Ivan Rakitic i Luka Modric. Els dos són rivals a la Lliga, però s'encarreguen de la sala de màquines del mig del camp. No tenen cap problema per crear i destruir. Són uns multiusos de valor incalculable per al seleccionador Zlatko Dalic.
Croàcia mai havia arribat abans a una final del Mundial. El torneig de Rússia és una experiència nova per a un país que renova el record de les semifinals del '98. I això ajuda a suportar el desgast físic dels últims sis partits, on l'equip ha estat a punt de pagar el peatge de les lesions. Tot i l'esforç, superior al de França, Dalic només té el dubte d'Ivan Perisic, entre cotons per una lesió muscular.
Comença el compte enrere per trobar el successor d'Alemanya en el tron del futbol mundial. La glòria espera.