Pedro Blanco ha entrevistat avui a la cadena SER a Isabel Rodríguez, ministra de Política Territorial i Portaveu del Gobierno. Una part de la conversa ha estat centrada en Catalunya. I del que ha dit, destaco aquest moment:

La part del discurs relativa a on són les línies vermelles del bla, bla, bla ja és un clàssic que ens sabem de memòria, com també ho és això de que si els exiliats tornen “els aplicarem la Constitució i la llei”. Simplement dir que les repreguntes també són les de sempre: “¿Quina Constitució, la que interpreta al seu gust la majoria de magistrats del TC a les ordres del PP i que fins i tot denuncien els altres membres del tribunal? ¿I quina llei, la que diversos organismes jurídics europeus diuen que l'Estat espanyol ha vulnerat repetidament, està vulnerant encara a data d'avui i no fa cara que deixi de vulnerar? ¿La llei que fins i tot fa que Amnistia Internacional es posi les mans al cap quan veu les sentències?”.

Però la gran novetat, fora de carta, és aquest “Jo crec que haurien d'haver aprés la lliçó”. “SEN-SA-CI-O-NAL!. Un cop més invoquem Bernd Schuster, el nostre filòsof alemany contemporani de capçalera, i el seu mític “no hase falta decirt nada más”. Però, en aquest cas, acompanyat d'un “ministra, y luego me pone un chupito de cynar con grosella. Agitado, no remenado”. Individualment no m'havia sentit tan amenaçat des del dia que vaig rebre una carta certificada d'Hisenda. I col·lectivament des que mai no van arribar a aprovar cap llei que prohibís embrutar les nostres vides amb el putu xarop de Mòdena (que no el vinagre, que és una altra cosa).

Entenc doncs que “aprendre la lliçó” vol dir que per l'actual govern espanyol, que al moment d'escriure això que vostè està llegint encara no ha “matisat” la ministra portaveu, la reacció de l'Estat va ser la correcta. Per tant, PSOE i Podem validen: 1/ L'estratègia del PP, de primer deixar podrir la qüestió sense moure ni un dit i després anar a hòsties amb població que exercia el seu dret a la protesta pacífica, 2/ La decisió d'usar els cossos de seguretat per inventar fets que després eren judicialitzats per una fiscafina que centrava perquè els jutges falders rematessin en planxa, 3/ L'estratègia de enviar servidors públics a mentir a un judici, 4/ La maniobra d'obligar a diversos servidors públics que relacionessin davant d'un tribunal un moviment que sempre ha estat pacífic amb el terrorisme, 5/ La tàctica de l'Estat, en connivència amb diversos mitjans de comunicació, consistent en inventar-se activitats violentes de persones per manipular l'opinió pública, el relat polític i l'activitat judicial i poder aplicar l'anomenada “plantilla basca”, que és l'única que saben fer anar i 6/ La decisió, a través del Tribunal de Que Me Cuentas d'arruïnar econòmicament als empleats públics que feien la seva feina i als dissidents, en general.

Hem "d'aprendre la lliçó" valorant aquest gran gest dels indults, que si fóssim tan ases que ens moquéssim amb les orelles ens creuríem que és això, un gest, però que realment va ser la manera d'evitar-se el calbot del Consell d'Europa, el primer d'una llarga llista que els desmuntarà la paradeta. Una cosa que quan succeeixi -lamentablement- no servirà per a res perquè el mal ja estarà fet. I aquesta sí que és la lliçó que hem d'aprendre.