Que el català s’està castellanitzant cada dia més és una realitat que tots coneixem de sobres; però el que potser no sabíeu és que el castellà ha manllevat moltes paraules catalanes al llarg de la història. Com? Quan? Per què? Tranquils, sé que aquesta afirmació us trenca tots els esquemes i pilars de la vostra existència, però tot té (com a mínim) una explicació. El com és molt senzill: un dia, algun castellanoparlant va sentir aquestes paraules catalanes tan formoses i, com era d’esperar, va quedar encisat per la seva sonoritat quasi celestial, tot seguit va venir un període de boca-orella que va desembocar en un grup d’acadèmics que van decidir fer oficial tot l’amor que sentien cap a la llengua catalana introduint totes aquestes paraules al diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola.
El quan és molt més ambigu: un dia van manllevar una paraula; un altre dia, en van manllevar una altra, i anar fent. I el perquè té més d’una resposta (em centraré en la que sembla més probable i provable): principalment, per la proximitat (tant geogràfica com lingüística) entre les dues llengües; però sobretot per enveja, perquè el català té unes paraules precioses que tothom anhela posseir.
Un dia van manllevar una paraula; un altre dia, en van manllevar una altra, i anar fent, [...] principalment, per la proximitat (tant geogràfica com lingüística) entre les dues llengües; però sobretot per enveja, perquè el català té unes paraules precioses que tothom anhela posseir
Bé, prou de palla i centrem-nos en el tema que ens interessa, que per això sou aquí: les paraules que el castellà ha manllevat. Avui us en posaré deu exemples, però sapigueu que n’hi ha molts més (centenars). Són els següents: conrear (del català conrear), clavel (del català clavell), burdel (del català bordell), manjar (del català antic manjar), añorar (del català enyorar), faena (del català antic faena), papel (del català paper), reloj (del català antic relotge), viaje (del català viatge), forastero (del català foraster). Com podeu veure, no us he enganyat, són paraules precioses; s’entén perfectament que ens les hagin volgut copiar. Per cert, podeu comprovar tot el que dic si visiteu el web del diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola.
No em posaré a fer una anàlisi semàntica de les paraules que el castellà ha manllevat del català, ni em preguntaré per què han triat paraules d’aquestes àrees temàtiques i no d’altres, podríem entrar en una espiral conspiranoica innecessària. El que sí que considero important i, per tant, necessari de puntualitzar és que, si continuen el furt lingüístic a aquest ritme, aviat es parlarà més català que castellà a Espanya. Fet, val a dir, que no em preocupa gens, perquè significaria que tots els nostres problemes amb la llengua catalana s’haurien acabat. M’atreviria, fins i tot, a afirmar que aquest és el camí més fiable i ràpid per aconseguir la nostra tan cobejada independència. El pla és aquest: es comença fent-los dentetes amb la bellesa sonora de la nostra llengua i s’acaba parlant català a tot Espanya; i d’aquí a la independència, només hi ha una declaració.