Perpinyà, 23 d’abril de 1925. Diada de Sant Jordi. Fa 100 anys. L’estat espanyol estava governat pel règim dictatorial del rei Alfons XIII i el general Primo de Rivera (1923-1930). I Francesc Macià, líder del partit independentista Estat Català i la figura més destacada de l’exili català; signava l’emissió de l’emprèstit Pau Claris, per un import de 9.000.000 pessetes de l’època (l’equivalent actual aproximat a 60 milions d’euros). Aquell emprèstit es va posar en circulació en bons 25, 100, 500 i 1.000 pessetes (l’equivalent actual aproximat a 150, 600, 3.000 i 6.000 euros, respectivament); i va ser subscrit, principalment, pels simpatitzats d’Estat Català a l’interior del país; i, a l’exterior, pels socis dels Casals catalans d’Amèrica. Però què es volia fer amb aquell emprèstit i per què se’l va anomenar Pau Claris?
El context
La col·laboració d’alguns dirigents de la Lliga Regionalista amb el cop d’estat i amb el règim dictatorial d’Alfons XIII i de Primo de Rivera (1923-1930/31) havia desprestigiat el partit —hegemònic a Catalunya des del 1907— i els seus líders —fins llavors, veritables prohoms del país—. I Macià; que fins al cop d’estat (1923), havia estat l’únic diputat independentista a les Corts, va saber jugar molt intel·ligentment les seves cartes. L’any 1925, Macià era a l’exili —a Perpinyà— però ja estava forjant la figura mítica que, poc després, el convertiria en un actiu decisiu de l’oposició republicana clandestina catalana i espanyola (Pacte de Sant Sebastià, 1930); en el gran guanyador de les eleccions municipals de 1931 (les que precipitarien la fi del règim monàrquic); i en el primer president de la Generalitat restaurada (liquidada a sang i foc el 1714).
La fabricació del mite Macià
La desaparició de Prat de la Riba (inesperadament i prematurament mort el 1917); i la ingenuïtat de Cambó (va apuntalar els governs anteriors a la dictadura sense obtenir cap rèdit per a Catalunya) i de Puig i Cadafalch (va impulsar Primo de Rivera, convençut que el seu únic propòsit era acabar amb la xacra del pistolerisme); va deixar el país sense referents polítics. I Macià, militar de professió i home que els seus biògrafs afirmaven que “era capaç de posar el país dempeus amb un cop de puny al damunt de la taula”, va iniciar la seva particular carrera. Macià va tenir l’habilitat de presentar el regionalisme-autonomisme (el que havia practicat la desacreditada Lliga) com una etapa superada. I presentar la independència com l’objectiu a assolir. I va posar al servei d’aquest objectiu tots els seus recursos personals i polítics.
La revolució catalana i el seu instrument de finançament
Macià va concebre la independència a través d’una revolució armada. Però, per impulsar-la i conduir-la a la victòria, precisava crear un exèrcit; que seria nodrit per la mateixa societat catalana; que estaria format per unitats regulars i per cèl·lules partisanes; i que seria proveït amb armes adquirides a potències estrangeres, o al mercat negre. I per fer realitat aquell projecte (vestuari, avituallament, logística, armament) era necessària una font de finançament que seria instrumentada a través d’un emprèstit. La dimensió que ja projectava la figura de Macià, però, sobretot, l’extraordinària confiança que generava el seu projecte; serien determinants en la “col·locació” d’aquell emprèstit. Els seus subscriptors el van adquirir amb l'única garantia del tresor que gestionaria el futur govern de la República catalana.
Qui va subscriure l’emprèstit Pau Claris a Catalunya?
A l’interior del país; l’emprèstit Pau Claris va ser subscrit, fonamentalment, per persones d’ideologia independentista. Aquella emissió es va comercialitzar —de forma clandestina— a través de la, també clandestina, Societat d’Estudis Militars de Catalunya. La gestió de “col·locació” va ser encomanada a un grup “no fitxat” dirigit pel periodista Abelard Tona; que utilitzava les instal·lacions d’una discreta “tapadora” que s’anomenava Sociedad Cultural Cervantes, al carrer Bertrellans, 4, de Barcelona (a tocar de l’Ateneu Barcelonès); i que feia les funcions de seu clandestina del partit independentista “Estat Català”. Segons la investigació historiogràfica, Tona i el seu grup van aconseguir “col·locar” uns 5,5 milions de pessetes en bons (l’equivalent actual aproximat a 36 milions d’euros) a subscriptors d’arreu del país.
Qui va subscriure l’Emprèstit Pau Claris fora de Catalunya?
Macià es va llençar a una frenètica campanya internacional de divulgació de l’ideari independentista i va traçar una primera etapa seguint la ruta dels Casals catalans d’Amèrica. Aquestes institucions reunien la colònia catalana arrelada al continent americà que remuntava a 1750; però que s’havia engrossit espectacularment amb les onades migratòries derivades de les crisis econòmiques catalanes i europees de les dècades de 1860, 1900 i 1920. Segons la investigació historiogràfica, Macià va aconseguir completar la subscripció de l’emprèstit amb 700.000 pessetes al Casal Català de l’Havana; 550.000 al de Santiago de Cuba; 500.000 al de Buenos Aires; 125.000 pessetes al de Mèxic; 125.000 al de Santiago de Xile; i 1,5 milions de pessetes amb aportacions individuals que es van subscriure al marge dels casals.
Per què es deia “Pau Claris” i com es va invertir aquell esforç?
Macià li va posar “Pau Claris” per glossar la figura del que havia estat 94è president de la Generalitat —durant la crisi que desembocaria en la Revolució dels Segadors (1640)— i primer president de la I República catalana (1641) —a l’inici de la Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/59)—. Una part de l’esforç inversor de l’emprèstit Pau Claris s'invertiria en la creació d’una estructura militar a Prats de Molló (Vallespir, Catalunya Nord) que seria intervinguda per l’estat francès (novembre, 1926). I una altra part es destinaria a la victòria del relat: una extraordinària campanya d’internacionalització de la causa nacional catalana (1927-1931). No s’explica la restauració de l’autogovern —sense demanar permís ni esperar resposta dels espanyols— (1931) sense l’existència prèvia de l’emprèstit Pau Claris.