Llegeixo de tant en tant que hi ha qui diu que el 9N va generar frustració. Es refereixen al procés participatiu que es va inventar Artur Mas i no pas a la innecessària ratificació sobiranista d’un any després. El 9N va ser un èxit però va dividir el sobiranisme fins a uns extrems surrealistes. La “revolució dels somriures” no va evitar que els partits sobiranistes es tornessin a barallar per si calia o no bastir una candidatura unitària per a les eleccions del 27S. Aquella batalla campal es va resoldre, després de la mediació de la societat civil, amb l’acord de Junts pel Sí.

Les eleccions del 27S van demostrar que l’independentisme havia crescut molt més del que no ho havia fet mai en dècades. Aquesta dada és incontestable. Cap partit independentista no havia obtingut mai 62 diputats al Parlament de Catalunya, ni el 47,8% dels sufragis, si comptem els vots de la CUP. Per bé que no es va assolir l’objectiu desitjat, la victòria independentista va ser rotunda. I per aconseguir-ho, ERC va haver de cedir en la seva pretensió de derrotar CDC, i CDC va haver de fer un salt qualitatiu importantíssim, que va consistir a desfer-se alhora d’UDC i del pujolisme. Tots dos partits van contribuir substancialment a la victòria independentista de Junts pel Sí. No va ser poca cosa. Aquella victòria va barrar la possibilitat de fer marxa enrere per retornar a una mena de pujolisme 2.0. El viatge de CDC per esdevenir el partit sobiranista democràtic és cap endavant i no cap al passat. Només els ressentits en dubten.

Si el sobiranisme troba fórmules per presentar-se junts a Madrid, serà congruent amb la il·lusió de la majoria de la gent que va omplir les urnes el 9N i avui dóna suport al Govern Puigdemont

Si Junts pel Sí hagués arreplegat un grapat de vots més el 27S, ens hauríem estalviat un nou drama i no haguéssim perduts actius. Tothom hi va perdre, encara que hi hagi qui no ho cregui perquè no va haver de sacrificar res ni ningú des d’un punt de vista partidista. Aquella disputa va provocar moltes ferides i va estendre el pessimisme entre la bona gent de la societat civil que omplia els mítings. L’obligació del sobiranisme és sumar i no pas restar. Si t’esbatusses per sectarismes incomprensibles a ulls del teu elector, et passa com li va passar al PSUC. En menys de set anys, del 1977 al 1984, va passar de ser un gran partit a esdevenir un grupet residual. Dels 25 diputats de 1980 als 6 de 1984. Han hagut de passar 31 anys perquè En Comú Podem recuperés el nervi que tenien els comunistes.

Fa 100 dies que es va constituir el primer Govern independentista de la història contemporània de Catalunya. Una gran victòria que tensa la política espanyola perquè el sobiranisme català no afluixa en les seves pretensions. Si CDC o ERC haguessin claudicat, Espanya tindria el govern que no aconsegueixen pactar els partits de l’establishment. És per això que ara que sembla que es repetiran les eleccions a Corts, el sobiranisme hauria de reflexionar sobre què fer. Si fa cas als poca-soltes, tornarem a repetir els drames del passat. Si troba fórmules per presentar-se junts a Madrid, serà congruent amb la il·lusió de la majoria de la gent que va omplir les urnes el 9N i avui dóna suport al Govern Puigdemont. L’autoderrota seria el pitjor final.