Enguany els ous de Pasqua —i els que es repartiran en la primera quinzena de maig— contenen nous farciments sorpresa. Tots els polítics de Catalunya volen canviar-nos el vot amb paraules més o menys encertades i la compensació d'un artifici de plàstic i xocolata. Com si fos una simple quincalla.

Els propers dies sentirem algun discurs assenyat, però també aniran caient les capes de ceba de l'estultícia que posaran a prova les nostres defenses i ens exposaran a l'àcid sulfúric de la política entesa com a botí. Ja vam conèixer polítics més propensos a enrabiar-nos des del primer moment, sense respecte a la societat ni a la cultura, amb greu desconeixement dels drets humans, però els que no van arribar a poder limitar la seva ira ni amb ajuda del diccionari, s'apropen dolorosament a la inanitat. De nosaltres depèn.

La trivialitat també hi juga. Així, per a alguns, convertir el Hard Rock, amb sobreactuació inclosa, en pretext i principi socràtic que inclou dosi de cicuta, descobreix penoses, diverses i interessades miopies. Al seu costat, els que es passen del bàndol del no al sí a l'amnistia, inventen llocs comuns centenaris i posen en ridícul el seu propi candidat, un salvador més que perdut que intenta amagar la seva trajectòria il·lògica sota un rictus de menyspreu. Ni tan sols les mascaretes de dubtosa procedència no poden acudir a ajudar-los,

Tergiversacions, imprecisions, promeses mai complertes i compromisos difícils de concretar els podem detectar en cada grup polític

Per sobre de totes les malvolences que poden fer el seu últim sospir, brilla amb llum pròpia la de Ciutadans i el PP. Al seu costat, la no entesa (per dir-ho suau) entre ERC i Junts sembla gairebé una trapelleria que requereix foto finish perquè es pugui determinar qui va arribar primer a vostè vagi a saber on... i més quan Junts va cedir l'argument i tota la iniciativa al president Carles Puigdemont. Tergiversacions, imprecisions, promeses mai complertes i compromisos difícils de concretar els podem detectar en cada grup polític. Però només Puigdemont ha aconseguit utilitzar, per segona vegada amb credibilitat prestada, treballada i conquerida, la força de ser el president legítim abatut per un 155 d'indignitat.

Queden per sentir el discurs de la CUP i el que pot ser molt explícit i contundent de Clara Ponsatí i Jordi Graupera. I queden dies també per analitzar-los i valorar-los. Però no sembla el més assenyat sumar-nos al món de la idiòcia i aplicar tots els dèbits i crèdits al mateix candidat o candidata. Fins ara, si hi ha hagut algun discurs de provocació intel·ligent, és el del president Puigdemont, i si hi ha alguna fórmula que pogués ser favorable als guardians del momentum, també l'hem sentida a la població d'Elna.

I la solució no és lluny, entre una Girona que agafa força i un protagonisme molt més gran de gent bona. Tanmateix, només apareix la guia cap a un camí amb els mínims accidents quan invertim els protagonismes i és la gent la que s'obre pas, la que escull i actua, la que aparta les males herbes i esquiva els esculls... la que obliga a reprendre el camí a Ítaca.