L’última vegada que vam sentir a parlar del 150.2, va ser pel Pacte del Majestic. És a dir, fa vint-i-set anys. Va ser per la cessió de les competències de trànsit als Mossos, constitucionalment atribuïdes a l’Estat, així com la gestió dels ports d’interès general, que també eren competències estatals. Una manera, doncs, de “saltar-se” la Constitució espanyola o d’adaptar-la a les necessitats d’autogovern catalanes. Més ben dit, d’adaptar-la a les necessitats aritmètiques del PP d’Aznar. Vint-i-set anys després (27!), és amb un govern del PSOE que s’arrenca el compromís de cessió o delegació de les competències en immigració, atribuïdes constitucionalment a l’Estat, i per tant es reprèn un mecanisme que s’assimila, o es pretén assimilar, a l’època de les concessions importants. Sigui dit de passada, per il·lustrar més sobre aquest article: si eventualment s’arriba mai a un acord amb l’Estat per la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, serà a través també del 150.2.
Després de la notícia han vingut les anàlisis: el PP ha vist de nou ultratjada la unitat de l’Estat; el PSOE ha matisat de seguida l’acord, tot recalcant que manté el control de les fronteres, i que la competència continua essent exclusiva de l’Estat segons la Constitució (com també manté la titularitat dels ports de Barcelona i Tarragona, per exemple, per molt que n’hagi descentralitzat la gestió); i ERC, des del govern de Catalunya, ha fet el galdós paper de criticar l’acord i d’associar aquesta reclamació a unes suposades pulsions xenòfobes. Pinta que Junts s’ha pogut penjar una medalla, en termes d’efectivitat i de pragmatisme i de resultats. El problema, però, és que ara l’independentisme té una altra vara de mesurar. Bona part de l’independentisme ja no jutja pels resultats, no és resultadista especialment a curt termini, sinó que mira amb ulleres de lluny (la independència) i jutja per les actituds i les intencions. El problema que té Junts és similar al que tenia Convergència quan signava el Pacte del Majestic (a parer meu, el millor pacte, en termes de resultats, que ha aconseguit mai un partit català a Madrid): el problema era haver de donar la mà al PP. El problema era el càstig electoral que va comportar. La mala imatge, la sensació d’haver pactat amb el diable, o bé, com a mínim, d’apostar per una política tan graduialista que molts ja no s’hi sentien seduïts. Si això li succeïa a Convergència abans del procés, imaginin-se com no ha de vigilar Junts després de tot el viscut el 2017. Que és realista? Sí. Que és un bon resultat? Sí, o com a mínim sembla molt que sí. Que sembla fet per bons professionals? En efecte. Que això no convida, encara, a crear cap gran il·lusió col·lectiva? Doncs també.
Queda un any per a les eleccions catalanes i a l’independentisme li caldrà molta més confiança per a tornar a creure en alguna formació
Junts necessitarà molts més d’aquests resultats si vol, ni que sigui lentament, recuperar la confiança d’un independentisme encara amb forces tendències depressives. O bé, és clar, arribar a uns acords espaterrants i d’alt nivell polític a la taula de Ginebra (que s’ha fet, en teoria, per a provar de resoldre el conflicte). A mi no em sembla malament que hi hagi un partit que aposti per donar la imatge de fiabilitat, és a dir, sense prometre grans coses a curt termini, i poder garantir com a mínim una progressió sòlida cap a un autogovern com Déu mana. No crec que es pugui tornar a parlar d’independència sense, abans, recuperar la imatge de fiabilitat. A Junts han decidit que la imatge de fiabilitat no es recuperarà tot ressuscitant la DUI demà mateix, sinó creant un estil ferm de negociació i gestionant bé les seves forces. L’independentisme pot tenir-hi un camí, aquí: al 2017 s’hi va arribar, a banda de l’impuls popular, perquè políticament es van gestionar bé les forces fins aleshores. És a dir: quan hi ha força per a negociar amb Madrid, es negocia fort. Quan no hi ha força per a res més que per a protestar, es protesta. I, quan apareix una escletxa per a posar tota la carn a la graella i actuar de forma unilateral, es fa. Però les tres coses es fan donant una imatge de confiança, d’efectivitat, de trobar-se en bones mans.
Tant ERC com Junts es troben lluny, encara, d’aquesta sensació general: la decepció, amb més culpables o amb menys (de dins o de fora), ha estat immensa. Caldran molts més 150.2, molts més acords in extremis, molta més capacitat de risc i prova de determinació, per a tornar a aixecar els ànims. Les competències en immigració no s’han d'infravalorar. És un error i una pallassada que la Generalitat menystingui aquest acord, i un insult que el barregi amb pulsions ultres. Però queda un any per a les eleccions catalanes i a l’independentisme li caldrà molta més confiança per a tornar a creure en alguna formació. Que aquesta sigui una bona línia no significa que, com va succeir amb el Pacte del Majestic, a la gent li sembli suficient, o estètic, o fiable. O que el rellotge s’aturi: el rellotge va molt accelerat i encara costa d’imaginar la foto finish amb què ERC i Junts es presentaran a les eleccions catalanes. Fins i tot a les europees. No tot pot passar pel carisma de Puigdemont. Si el president es presentés a les catalanes, una idea que va escoltant-se en diverses entrevistes, li caldrà alguna cosa més que una pista d’aterratge a la realitat. Ho torno a dir: a l’independentisme no li cal una pista per aterrar, li cal una pista per enlairar-se.