Després del fort impacte polític que va provocar divendres la decisió de la militància de Junts per Catalunya d’abandonar el Govern de la Generalitat, l’equip del president Aragonès ha sabut ocupar tots el focus anunciant els nous consellers. Un anunci fet de cop, sense filtracions i en menys de 48 hores. Comunicativament impecable. I la setmana ha començat amb molt de soroll, retrets i tota mena de delícies que ens prometen un final de legislatura poc gratificant, lamentablement. És per això que no trobo interessant deixar-me anar per l’actualitat que fa baixada i intentaré subratllar un fet, que considero rellevant, i que obre alguns interrogants de futur dins l’independentisme: la consulta de Junts.
Més que dues ànimes, soc del parer que a Junts hi conviuen dues cultures polítiques. Una guanya les consultes i l’altre guanya els congressos. Recorrent a Vicens Vives, el seny i la rauxa. I la rebentada, que és on es troben de tant en tant.
Tres apunts sobre les dues cultures de Junts: primer, va tenir sentit plantejar unes primàries el novembre de 2020. Sobretot si es pretenia que almenys una llavor del que havia sigut Convergència es pogués preservar tot i les escasses opcions. Segon, va tenir sentit que Laura Borràs i Jordi Turull arribessin un acord per dirigir el partit conjuntament, defensant la vocació de ser un espai majoritari i introduint la validesa de l’acord, és a dir, de la cessió, com a procés de construcció. I tercer, és molt positiu que els que han perdut la consulta anunciessin que en cas de no convèncer amb la seva tesi no abandonarien el partit. A diferència del que va anunciar Cuevillas insinuant una possible escissió si guanyava el sí.
A Junts hi conviuen dues cultures polítiques. Una guanya les consultes i l’altre guanya els congressos. Recorrent a Vicens Vives, el seny i la rauxa
Sobre la consulta en si mateixa, també en faig algunes consideracions, ja que se n’han elevat les virtuts fins a nivells estratosfèrics i a mi em sembla que no n’hi ha per a tant. Potser perquè el cessament del vicepresident Puigneró ho va precipitar tot, però hi ha aspectes millorables. Informació: L’element clau per a demanar una consulta era conèixer una auditoria sobre l’acció de govern; encara no és pública. Mètode: Instruccions confuses de la sindicatura electoral sobre posicionaments públics: els líders no les van respectar. Etc.
Pel que fa als resultats el més destacat, tot i que la tònica es manté, és que en processos d’alta participació de la militància, per sobre del 75%, la cultura que prové de CDC ha augmentat del 20% de les primàries al 42% de la consulta. I la cultura que pot representar una altra manera de fer, amb notables exconvergents liderant-la —parlo de cultura i no de persones— ha baixat del 75% de les primàries al 55% de la consulta, tot i el suport explícit i actiu de molts dirigents importants. A banda de resultats numèrics, d’aquesta decisió se n’hauran de valorar, sobretot, els resultats polítics que, més enllà de tothom qui ha votat, tenen responsables.
Davant el sorprenent silenci de Jordi Turull sobre una de les qüestions més importants que havia de prendre el partit que dirigeix, Laura Borràs i el president Puigdemont han liderat el No. En canvi, orgànicament, el 42% del sí, no ha tingut rostre. Ha sigut evident i notable l’esforç i el lideratge dels consellers Giró i Alsina a favor d’aquesta opció. Però em refereixo a lideratges orgànics. El 42% no ha tingut rostre. Segur que n’ha tingut molts d’anònims i serà interessant veure què fan. En sortirà un líder? Com es refaran els ponts si hi ha hagut trencadissa entre aquest sector i Jordi Turull? Controla els òrgans territorials i del partit aquest 42%? Serà interessant seguir-ho, ja que votant diferent que Borràs i Puigdemont han passat del 20% al 42% amb una participació superior al 75%.