Si no fos pel més aviat ressò donat i l’anunci de possibles sancions per les vomitives exaltacions del franquisme, el 20-N hagués passat sense pena ni glòria. Uns arreplegats nostàlgics —curiosament amb joves—, descamisats i amb la gola trencada de proferir exabruptes restaria al seu recó autoreferencial llepant-se les ferides autoinfligides per no ser part de la Història. Resta, és innegable, un dit franquisme sociològic, és a dir, una dreta autoritària, pretesament castissa, fonamentalista, corrupta i en bona mesura en partits que es diuen democràtics, però el franquisme pur i dur és pur folklore nostàlgic, més aviat patètic i tavernari, tan d’or massís com la ferralla que porten penjada al pit —dels que duen camisa, clar!—.

La llibertat d’expressió és ben segur la més primigènia base d’una societat democràtica. És la llibertat sobre les que s’assenten totes les altres. Permet que aflori el pluralisme en totes les àrees, la formació d’una opinió pública lliure i la dinamització de corrents socials, culturals, econòmiques i polítiques. Llibertat d’expressió i censura prèvia o sanció administrava són incompatibles i irreconciliables. La paraula i/o la imatge són el vehicle que molts emprem professionalment: periodistes, escriptors, mestres, professors, dramaturgs, cineastes, artistes plàstics, polítics, sindicalistes... . Al cap i a la fi, és patrimoni de cada ciutadà

La llibertat d’expressió no és només una eina de construcció, ben estructurada i valuosa. És també una eina de protesta, de manifestar disconformitats radicals, de forma grollera i poc amable, inquietants fins i tot com té declarat el Tribunal d’Estrasburg. També és una eina de propalar la mentida i per crear confusió. Al cap i a la fi, no hi ha una llibertat d’expressió bona i una altra dolenta. No hi ha llibertat d’expressió bona de rapers, cantants, titellaires o cremadors de fotos de governants i una altra dolenta, dels que protesten contra les nostres creences. La llibertat d’expressió construeix, però també pot destruir; de la mateixa manera que, molt especialment, pot molestar a tort i a dret. Entra en joc la tolerància, mot, avui dia, quasi arqueològic.

No sembla coherent que per defensar la democràcia calgui limitar la democràcia: és un pur contrasentit. Per defensar la democràcia cal esforç i empeny democràtic, no repressió

En un acte de generositat democràtic permetem als feixistes que manifestin la seva opinió sobre fets, fins i tot indubtables, com, per exemple, que una conjura cívic-militar es va alçar en armes contra la legítima República el 17 de juliol de 1936 i que, guanyada una guerra cruenta de 3 anys, va mantenir una fèrria dictadura, tacada de sang durant quaranta anys. Un cop d’estat, una repressió i una dictadura. Respecte no mereixen cap dels seus nostàlgics valedors, però com hi ha diferències substancials entre democràcia i dictadura, ara els que hauriem de callar si ells manessin, els deixem parlar.

Això no vol dir ser ingenu. Cal tenir-los sota control. I si bé l’expressió és lliure, aquests energúmens il·liberals —i lliberticides si poguessin— no poden ser aixoplugats per un règim democràtic que financés les seves activitats contra els valors democràtics. Que parlin, que cridin, que insultin —la guerra del abuelo!— si volen. Que es paguin, tanmateix, els seus vicis: ni un sol finançament ni reconeixement públic. En teoria aquesta és la línia de la nova llei de Memòria Democràtica, encara massa tímida contra les restes, profundes, de la barbàrie totalitària. Però això és una altra qüestió.

Considero improcedent, a la vista dels vídeos que he conegut, sancionar els actes feixistes, si no han tingut conseqüències violentes derivades de la seva agressiva verbalitat d’odi o de menyspreu de les víctimes, com preveu l’art. 62. 1. e) de la Llei de Memòria Democràtica. Primer, perquè, en part, com volen sortir del seu recó d'extramurs de la Història, autovictimitzar-se per la repressió —enorme paradoxa!— és objectiu primari de la seva provocació. En segon terme, una autoritat administrativa difícilment pot establir el que es pot dir o de deixar de dir. La sanció correspon als tribunals, i, en moltes ocasions, als civils, com recorda una recent resolució d’Estrasburg. No caiguem en una policia del políticament correcte. Tampoc no oblidem que les querelles penals contra els poderosos, massa etèries en general, per causa d’expressions més que discutibles, ofensives, sobre tota mena d’afers, en especial contra els col·lectius més discriminats històricament, acaben, degut a la seva vaporositat, en no res, presentant-se aleshores, en conseqüència, els injuriadors com a campions de la llibertat d’expressió que vencen la dictadura de les ideologies de la correcció.

L’ascens dels populismes de dretes, germen potencial del feixisme, ens interpel·la com a societat democràtica respecte a on són els nostres límits. No sembla coherent que per defensar la democràcia calgui limitar la democràcia: és un pur contrasentit. Per defensar la democràcia cal esforç i empeny democràtic, no repressió. És un problema ja secular, que arrenca principalment de l’Alemanya d’entreguerres, i que encara no hem resolt. O bé, l’hem resolt malament, és a dir, amb repressió o covardia, però sense acció política i pedagògica contundent. Caldria aprendre'n i actuar en conseqüència. Un cabdal pas en la bona direcció fora eliminar l’auxili, quan no aixopluc, del qual gaudeixen generosament dins els aparells de l’Estat els enemics de la democràcia. Bona feina democràtica aquesta.