Acaba un any intens, però res com el que ens espera en el pròxim que, per dir-ho en els termes més clars possibles, serà un any trepidant i en el transcurs del qual moltes coses s'aclariran; especialment aquelles que fa temps que s'assenten en l'imaginari de molts i que no són més que ben construïts relats sustentats en convenientment oliades estructures mediàtiques semblaran molt poc o res… perquè el temps tot ho posa al seu lloc.
Els qui han anat insistint en un inexistent diàleg, i en els fruits de tan il·lusori escenari, veuran com el silenci serà, segurament, la millor de les respostes que obtindran i, això, si aquesta no és d'un altre tipus i menys esperada. Els qui han anat insistint en la suposada desjudicialització de la política veuran com el temps demostra que no es tracta més que d'un relat interessat que es repeteix reiteradament producte d'una sucosa i subvencionada informació, però que en res no es correspon amb la realitat a la qual ens anirem enfrontant molts.
Sí, no es pot parlar de desjudicialització quan ens enfrontarem, ja a partir de començaments de febrer, a una sèrie de judicis el denominador comú dels quals és ser part d'una estratègia repressiva, que van poder parar aquells que tant s'omplen la boca amb el diàleg i la mateixa desjudicialització de la política. El calendari els anirà desmentint i, com a exemples, només uns quants: el febrer serà el mes del judici a Laura Borràs que acabarà a començaments de març, a l'abril tindrem el judici a Miquel Buch i Lluís Escola i, al maig, el primer dels judicis a Josep Alay.
Aquesta dinàmica anirà, a més, preparada amb el judici davant el Tribunal de Comptes i, no ho descarto, la repetició del judici als Síndics Electorals de l'1-O més aquells altres procediments en els quals encara no hi ha assenyalada data de judici, però que, segurament, seran al llarg de 2023.
Podrem continuar el 2023 parlant de desjudicialització de la política? Crec que qualsevol persona mitjanament honesta sap que la resposta és un rotund no i que, a més, els qui sostinguin el contrari simplement estaran mentint.
Però l'any que comença no només estarà ple de judicis, també de sentències i resolucions que són, igualment, producte d'una repressió que ni ha acabat ni acabarà mentre no existeixi una autèntica voluntat de solucionar el conflicte polític existent entre Catalunya i l'Estat i, sincerament, no crec que tal voluntat es trobi present ni se la pugui esperar… molt menys quan és la rendició, la submissió i el vassallatge el que marca les pautes de la interrelació, que no diàleg, amb l'Estat.
Destaco, entre aquelles resolucions que veurem al llarg, però ja des del començament, de 2023, les següents:
- La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre les prejudicials de Llarena que es dictarà, si no succeeix res estrany, el pròxim 31 de gener. En ella no es definirà, com esperen alguns, la sort dels exiliats sinó, més aviat, la viabilitat de les derrotes patides fins ara pel Jutge Llarena en la persecució dels exiliats.
- La sentència del Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) sobre la decisió adoptada al seu dia per part del Parlament Europeu de no defensar la immunitat dels eurodiputats catalans. Veurem per on es decanta el TGUE, hauran de resoldre's alguns dubtes que en res no afecten ja la situació dels exiliats, però sí l'enteniment que s'ha de tenir respecte del que és la immunitat parlamentària i com i des de quan s'ha de protegir, la qual cosa és un tema d'interès general per a la Unió Europea a partir de la incorporació de països de l'Est que tenen tan poca tradició democràtica com Espanya.
- La sentència del Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) sobre el suplicatori al seu dia cursat pel Jutge Llarena que, amb els canvis legislatius, cobra més rellevància perquè demostra que existia —de fet, continua existint— un fumus persecutionis sobre el qual el Parlament Europeu no es va pronunciar correctament estant obligat a això.
És més, tot el que vam dir en la vista del dia 25 de novembre s'està demostrant en aquests dies amb les precipitades reformes legals ja aprovades i reforça la idea de falta d'imparcialitat per part del president del Comitè d'Assumptes Jurídics del Parlament Europeu —l'ascendit a l'abisme de Ciutadans, eurodiputat Adrián Vázquez, i del ponent dels suplicatoris, el neonazi Ángel Dzhambazki—.
- La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) en el recurs de cassació que vam interposar en contra de la sentència del TGUE de 6 de juliol de 2022 i que aclarirà moltes de les confusions generades a partir d'un error interpretatiu del TGUE; es tracta, òbviament, d'una sentència que cobra més rellevància si fos possible, a partir d'acreditar-se la persecució política a conseqüència d'una reforma legal l'objectiu de la qual no és cap altre que el d'“afavorir l'extradició de Puigdemont” tal com va reconèixer la ministra Calviño.
- Les diverses resolucions que haurà de dictar el Tribunal Suprem per revisar les sentències dels condemnats en el judici del procés i adaptar les penes d'inhabilitació a les noves sorgides per la reforma del Codi Penal; segurament serà una tasca que, sent complexa tècnicament parlant, el seu resultat agradarà molt poc a aquells que han xifrat les seves expectatives electorals en aquestes revisions.
- La decisió que haurà de dictar el Suprem, Sala Contenciosa Administrativa, respecte a la demanda de VOX en contra de la concessió dels indults als condemnats en el judici del procés; veurem per on acaba sortint aquest sector del Suprem i quins escenaris juridicopolítics sorgeixen a partir d'allà.
Com si res de l'anterior no fos prou, qui té el que vulgarment es denomina "un merder” és el jutge Llarena que, en vista d'una reforma del Codi Penal gestada per beneficiar uns quants, amb nom i cognom, però l'objectiu de la qual no és un altre que perjudicar els exiliats tal com va reconèixer Patxi López quan va afirmar que “Amb aquesta legislació, Bèlgica o Alemanya haguessin lliurat Puigdemont”, haurà de dictar una sèrie de resolucions que, estic segur, no li agradarà emetre.
Com es pot veure, els escenaris futurs disten molt de correspondre's a la placidesa d'una molt esbombada desjudicialització de la política i sí molt més al d'una voràgine repressiva que no s'ha superat ni a través de tertúlies muntades entorn d'una taula braser, que no de diàleg, ni com a producte d'una rendició incondicional els beneficis de la qual només són per a uns pocs i no per al conjunt del represaliat independentisme català que suma més de 3.000 afectats amb causes obertes per la seva condició d'independentistes o, simplement, per intervenir com a defensors dels independentistes.
Però si res d'això no sembla prou a l'hora de preveure com serà el 2023, segurament haurem de veure com altres relats també s'acaben per desmuntar en funció d'una realitat trepidant i aclaparadora que deixarà al descobert, per exemple, a qui afirmava ser l'única persona perseguida per rebel·lió i que, ara, acabarà tornant sense que l'esmentat tipus penal hagi estat ni tan sols tocat… realitat versus relat.
Dit tot això, continuo sent optimista sobre el futur, però, alhora, realista i qui pretengui continuar fent-nos creure que el pròxim serà l'any de l'“apaivagament” del conflicte entre Espanya i Catalunya, el de les “solucions felices” que mencionava Iceta, simplement ens està mentint... El 2023 serà un any trepidant, però, també, una oportunitat.