Si haguéssim de sintetitzar, en un sol mot, aquest ja moribund 2024, tindríem un bon candidat en el terme ‘pacificació’: comparant-lo amb la tensió política i judicial viscuda a Catalunya des del 2017, a l’heterogeni cistell del 2024 hi trobarem, només que el remenem una mica, una bona dotzena de cireretes de la ‘reconciliació’ —amb Espanya, és clar—. Posem-ne quatre exemples: l’aprovació de l’amnistia; el suport independentista al govern del PSOE —una condició necessària per a l’amnistia—; l’arxivament d’algunes causes penals seguides contra independentistes; o la recuperació per part d’Espanya, amb plena normalitat institucional, de la Generalitat, amb nou suport independentista —aquí més reduït— a canvi d’un quimèric finançament singular-solidari —algú sap, per cert, com van les trepidants i sobretot impredictibles negociacions PSOE-PSC?—.

Immediatament, se'ns imposa, però, la imperiosa necessitat d’enriquir el substantiu ‘pacificació’ amb algun complement adverbial que perfili amb més precisió i rigor aquest tarannà tan especial del 2024. Jo en proposo un: ‘en fals’. Hauríem viscut, així doncs, durant l’any 2024, una ‘pacificació en fals’. Comencem per on s’ha de començar: el Parlament i la Generalitat. Més d’un i de dos independentistes —prop d’un milió, per ser exactes— ha decidit, per desídia, cansament o estratègia maquiavèl·lica, deixar de votar i trinxar, per omissió, una majoria sobiranista que, de tant de temps que feia que ens regia, ja la donàvem gairebé per descomptada. L’efecte immediat d’aquest abandonament del vaixell ha estat —així ens ho indica l’aritmètica més bàsica— l’elevació de Salvador Illa a la presidència de la Generalitat, des d’on dedica bona part de la seva nodrida agenda a promocionar coses tan nostrades com l’oli de Jaén. La conjuntura actual em recorda Guerra i pau, de Tolstoi: aquell precís moment en què les tropes russes i els ciutadans moscovites abandonen voluntàriament Moscou, la capital, i la cedeixen en safata, sense lliurar batalla, als francesos. El foc, és clar, no triga a aniquilar la ciutat. Qui diu Moscou, diu Parlament o Generalitat. Caldrà veure, en el cas català, si ens trobem davant d’una rendició definitiva o d’una estratègia victoriosa. O, pel cap baix, fructífera en algun sentit.

A l’heterogeni cistell del 2024 hi trobarem, només que el remenem una mica, una bona dotzena de cireretes de la ‘reconciliació’, amb Espanya, és clar

L’amnistia, una (altra) pacificació en fals. L’article amb què vaig començar la meva col·laboració a ElNacional.cat, pels volts de juliol d’aquest mateix 2024 —sembla que en faci molt més, de temps!—, el vaig dedicar a l’amnistia. Hi vaig fer alguns pronòstics més aviat pessimistes i diria que el temps m’ha donat la raó amb escreix, cosa que, tot sigui dit, no és que tingui massa mèrit, atesos els elements de judici ja disponibles aleshores: l’arxiconegut tarannà judicial espanyol, les manifestacions que, contra la llei del perdó, van protagonitzar desenes de jutges togats palplantats davant les seus judicials… Cal que continuï? Per dir-ho ràpid i bé, sembla que als jutges els sorgeixen més dubtes interpretatius, amb els quals poder acudir al Constitucional o a la justícia europea i demorar així l’aplicació de l’amnistia, quan l’eventual arxivament de la causa penal beneficia un independentista, i, per contra, tendeixen a tenir-ne menys, de dubtes, quan el beneficat és, posem per cas, un policia atonyinador. Si el beneficiat ha de ser el president de la Generalitat destituït pel 155, llavors les giragonses jurídiques endegades per exorcitzar qualsevol hipòtesi propera a l’arxivament de la causa s’eleven a la màxima potència, només a l’abast de la versió més imaginativa i creativa de ChatGPT.

Arxivament de causes penals: la trama russa (o cas Volhov). Aquest arxivament s’ha anunciat com una gran notícia. I ho és, indubtablement, per als investigats i els seus lletrats. Em fa l'efecte, però, que ens trobem, de nou, davant d’una pacificació ‘en fals’: que ara s’arxivi aquesta causa —arran d’una resolució del tribunal superior, que empra contra l’instructor un to d’una duresa insòlita— no exclou que durant la seva dilatada existència hagi pogut acomplir, fil per randa i amb escreix, la funció principal per a la qual va ser engendrada: mantenir viva indefinidament una investigació alhora prospectiva i indeterminada, que podia dirigir-se, en qualsevol moment, contra qui calgués i pel motiu que calgués, de manera directa o clonant una nova —l’enèsima— peça separada, que hom podia extreure del cistellet. El que ara ens hauria d’interessar, una vegada arxivada aquesta ficció judicial de sèrie B —ho dic amb tot el respecte per Roger Corman—, són, més aviat, dues incògnites encara no resoltes: serà factible en un futur alguna cosa semblant a una nova trama russa —rebrà, de nou, el suport de la Fiscalia—, encara que també acabi, al cap d’uns anys, arxivada? Serà admesa a tràmit, o inadmesa, la querella per prevaricació presentada contra l’autor d’aquest aparent ‘frau de llei’ processal, com l’ha qualificat la mateixa Audiència Provincial?

Última cirereta pacificadora: sabeu qui és el magistrat Lucas? No? És qui, des del Suprem, i en els temps més durs del procés, va autoritzar les intervencions de les comunicacions als polítics i activistes catalanistes. Crec que totes les que li van demanar i en tota la seva extensió. Sense cap matís ni mirament, vaja. Doncs acaba de ser flamantment renovat en aquesta funció. Ho deu haver fet molt bé, suposo. Pacificació a dojo.

2024, any de pacificació, certament. Però tot apunta que en fals.