Avui que comença un nou any, és bo recordar una afirmació de Plató, que ens fa notar que el passat és irreparable, però el futur és prevenible. El filòsof grec no deia que el futur fos previsible, o sigui que es pugui “intuir per endavant allò que pot ocórrer” i preveure les conseqüències que probablement se'n derivaran, sinó que utilitzava un adjectiu menys freqüent: prevenible. Aquest adjectiu deriva del verb prevenir, que significa “preveure una cosa per impedir-la”, i es fa servir per referir-se a les conseqüències que es poden evitar. La prevenció implica, per tant, prendre mesures anticipades per evitar problemes, riscs o dificultats en el futur. No és una diferenciació qualsevol. En general, la idea de prevenció està relacionada amb la presa de decisions i accions amb antelació per evitar o minimitzar els efectes negatius d'alguna cosa. Els poso un exemple. La vacunació estacional contra la grip prevé l’expansió i el contagi d’aquesta malaltia, específicament entre la població vulnerable, ja que previsiblement repunta tots els hiverns. No és un joc de paraules, sobretot si ho apliquem a la política, on cal prevenir les accions previsibles.

Per a l’independentisme, el 2024 serà l’any de prevenir el que el 2023 ja se sabia que era previsible sobre l’amnistia i el català a la Unió Europa. Oficialitzar el català a les Corts espanyoles ja és un fet, tot i que no era previsible que alguns diputats independentistes, com ara Gabriel Rufián, només en fessin ús quan es dirigeixen a la “tribu”. Tampoc no era previsible que el ministre socialista Jordi Hereu emprès el català per respondre preguntes fetes en català, mentre que la diputada de Compromís-Sumar, Àgueda Micó, no fes servir al Congrés la llengua dels valencians quan denuncia la conxorxa del PSOE i el PP per a ampliar el port de València. És descoratjador constatar-ho, com ja va denunciar-ho Vicent Partal en un dels seus editorials. El valencianisme que va costar tant de consolidar està diluint-se per l’efecte contagi de l’esquerra espanyola. Ho fa al mateix ritme que el sector de l’independentisme català que també s’hi emmiralla. L’espanyolisme no sempre és de dreta.

L’aparició de Ciutadans i la seva croada contra el català ha tingut com a conseqüència que Salvador Illa, el primer secretari del PSC més espanyolista, que té un accent catalaníssim quan parla castellà, en faci ús en algunes de les seves intervencions al Parlament de Catalunya. Abans de l’entrada d’Albert Rivera a la cambra catalana això no passava. Encara que Ciutadans està en procés de liquidació, el “mal lleig” ha fet metàstasi. Tant com la submissió de Compromís a l’esquerra espanyola ha fet oblidar a Àgueda Micó, qui temps enrere havia estat una de les veus més pancatalanistes del Bloc Nacionalista Valencià, que potser calia emprar el valencià a Madrid, ja que el PP s’ha proposat espanyolitzar el País Valencià. Un exemple més. El discurs institucional de Cap d’Any del president valencià, Carlos Mazón, pronunciat des del castell de Santa Bàrbara d’Alacant, va ser en castellà, amb parts en català. La minimització del català, en totes les seves variants i denominacions, és l’aposta de la dreta i l’esquerra espanyoles. Qui no ho vulgui veure és senzillament cec.

A mesura que es vagi “normalitzant” la vida política espanyola amb la claudicació de l’independentisme, més versemblant serà que Pedro Sánchez recorri al PP per marginar uns socis incòmodes i deixar en no res el que ha pactat

Per això és tan important oficialitzar el català a la Unió Europea. Tinc un amic que fa uns dies em va reptar a apostar sobre si el 2024 seria l’any en què el català es convertiria en una de les llengües oficials de la UE. El meu amic apostava pel no, perquè, segons ell, no s’aconseguiria implementar un dels acords d’investidura de Pedro Sánchez per manca de prevenció del govern espanyol davant els obstacles que cal superar per obtenir l’èxit. La previsió del meu amic és la d’un pessimista, no cal dir-ho. Té motius per ser-ho, sobretot si observem el cas del gaèlic o irlandès, l’última llengua oficialitzada a la UE. El procés per oficialitzar el gaèlic va començar el 2005, quan Dublín va sol·licitar-ho, però no va ser fins al 2007 que es va convertir en llengua oficial de treball de la UE. Així i tot, i malgrat que el gaèlic és una de les dues llengües oficials de la República d’Irlanda, la plenitud de drets del gaèlic a les institucions europees no va ser efectiva fins al primer de gener del 2022. Ha calgut esperar disset anys.

El gaèlic és una llengua minoritària, molt més que el català, no hi ha dubte. Mentre que el gaèlic és una llengua amb 200.000 parlants, el català és la tretzena llengua més parlada a la UE, per damunt del búlgar (8,5 milions de parlants), el danès (5,5), l’eslovac (5,2), el finès (5), el croat (4,3), el lituà (3), l’eslovè (2,5), el letó (1,9), l’estonià (1,3) i el maltès (0,52). Des de la sortida del Regne Unit de la UE, fins i tot l’anglès ocupa una posició per sota del català, amb 5,5 milions de parlants, que és, precisament, el nombre d’habitants d’Irlanda i Malta. Tenir raó no val gran cosa si està dominada per la passió. Espanya ha convertit el reconeixement del català —i més en general el plurilingüisme peninsular— en un conflicte polític permanent, com si els 46,2 milions de parlants de la llengua de Cervantes a Espanya estiguessin amenaçats per 10 milions de catalanoparlants o pel 45 % dels ciutadans que viuen en un territori amb una llengua pròpia altra que el castellà. Aquesta por imaginària, com constata la investigadora Vicenta Tasa Fuster en un estudi sobre les polítiques de Suïssa i Espanya davant la diversitat lingüística, es tradueix en una aversió al multilingüisme. Els partits independentistes han de prendre mesures aviat si no volen donar la raó a tots els que ja intuïen —preveien— que el PSOE aniria dilatant la qüestió perquè no hi creu.

No cal justificar massa que Pedro Sánchez i el PSOE no són de fiar. Ho han tornat a demostrar amb la maniobra de barrejar en el reial decret llei 6/2023 la necessària reforma de la justícia espanyola amb una alteració de la llei d'enjudiciament civil que consagra deixar en suspens l'aplicació de l'amnistia quan es presenti una qüestió prejudicial a Europa. Ho va explicar millor que podria fer-ho jo ara l’Elisa Beni en un recent article en aquest diari. Als seus doctes arguments em remeto. La maniobra del PSOE és la mateixa que han anat aplicant els diversos governs espanyols (de dreta o d’esquerra) amb l’alteració permanent de les competències autonòmiques fent ús de les lleis de bases. En aquest cas, a més, sembla que Junts va rebre un esborrany de decret llei de mesures urgents en el qual no figurava l’article 43 bis que, de fet, modificaria, retardaria o directament invalidaria la llei d’amnistia que es pogués aprovar. Un engany en tota regla. Insisteixo que la tàctica és coneguda, perquè els estatuts d’autonomia del 1979 i el 2006 van quedar modificats pel recurs centralista de buidar-los de contingut amb diverses lleis de base. El nou decret llei que ha preparat el PSOE està pensat per prevenir l’amnistia. O sigui, per fer-la impossible. Corren rumors molt insistents que el PSOE no seria l’únic responsable del “bunyol” legislatiu, ja que hi ha molts més grups als quals els aniria com l'anell al dit que un jutge decidís optar per la via d’elevar a Europa una qüestió prejudicial per determinar qui pot beneficiar-se o no de l’amnistia. El decret llei porta escrit implícitament el nom de Carles Puigdemont. Dissimulen, però és així.

Junts, a diferència d’Esquerra, va reclamar un mecanisme real per verificar si el PSOE complia o no el pacte d’investidura. La primera reunió entre els dos partits va tenir lloc a Ginebra a principis del mes de desembre passat amb la presència, entre d’altres, del portaveu dels mediadors internacionals, el diplomàtic salvadorenc Francisco Galindo Vélez. És evident que els negociadors del PSOE van ocultar als seus interlocutors la intenció que tenien de reformar la llei d’amnistia, un cop aprovada, per la via d’un decret llei que deixaria en paper mullat l’acord. Un cop descobert l’engany que pretenen fer el PSOE i els seus aliats a l’independentisme, però més concretament a Carles Puigdemont, que és el protagonista que tothom voldria veure mort, Junts ha de donar un cop de puny a la taula. Té capacitat per fer-ho i només així preservarà la credibilitat d’un acord que els desencisats, dins i fora del partit, posen en dubte. No hi ha marge per a l’optimisme injustificat. Cal blindar més l’esperança perquè la paciència no és infinita.

El PSOE i Sumar ja saben que els de Míriam Nogueras no votaran la convalidació del decret llei, però estaria bé que Esquerra, EH Bildu, Compromís, Més per Mallorca i Menorca i el PNB també es plantessin davant una maniobra tan grollera com aquesta. És clar que llavors el PSOE podria optar per pactar amb el PP la convalidació del decret i descol·locar tothom. A mesura que es vagi “normalitzant” la vida política espanyola amb la claudicació de l’independentisme, més versemblant serà que Pedro Sánchez recorri al PP per marginar uns socis incòmodes i deixar en no res el que ha pactat. Torno a un clàssic, per acabar. De la Roma Antiga, en aquest cas. En el seu llibre sobre l’art de mantenir la calma, Sèneca advertia que qui es llança al buit deixa de ser amo d’ell mateix. La inèrcia de la caiguda provoca que no pugui retrocedir. La desgràcia esdevé inevitable, com també la pèrdua de voluntat per aturar caure on no es volia caure si s’hagués sabut resistir. La relació de Junts amb el PSOE té un futur prevenible i, tant si era previsible com si no ho era, cal tallar-li l’arrel maligna de bon començament per no perdre el control.

Bon any 2024!