El 2024, per molt que els ben pagats corifeus del poder pretenguin instal·lar aquest relat, no ha estat l'any de la normalització del conflicte entre Espanya i Catalunya, ni tampoc el de la solució dels problemes que realment preocupen els ciutadans. Més aviat, el recordarem com l'any dels “relats” efímers, els incompliments planificats i sistemàtics dels pactes i l'exacerbació de la confrontació política, on els extrems i els populismes en van treure major profit. Si existís un premi al fracàs col·lectiu, el compartirien aquells polítics i actors que, per motius poc confessables però evidents, insisteixen a bloquejar solucions polítiques reals a problemes que no desapareixeran darrere de cap titular grandiloqüent, i molt menys en una Sala de Justícia.

Segons la meva opinió, i per molt que es tracti d'ocultar o aigualir, si alguna cosa veritablement va marcar aquest any, va ser l'esgarrifosa normalització dels escàndols de corrupció i la penetració de xarxes del narcotràfic als cossos i forces de seguretat de l'Estat i altres institucions. Les notícies sobre agents involucrats en xarxes de tràfic de drogues —una veritat coneguda però no publicada— es van succeir amb una rapidesa digna de qualsevol thriller. Tanmateix, el realment sorprenent no va ser la magnitud dels casos, sinó la indiferència institucional que els va envoltar. Mentre s'anunciaven pactes polítics incomplerts com si fossin miracles caiguts del cel, els titulars destapaven connivències més pròpies d'un càrtel que d'unes forces de l'ordre compromeses amb la seguretat i la legalitat.

L'alarmant no és només la freqüència d'aquestes revelacions, sinó també la falta de conseqüències reals i la nul·la voluntat d'arribar al fons de la troca... no sigui que el que trobin sigui encara més preocupant. Les investigacions semblen limitar-se a identificar unes quantes “pomes podrides” mentre s'ignoren problemes estructurals. Els responsables romanen en les seves posicions, i els ciutadans, desconcertats, comencem a preguntar-nos si la justícia no és més que un mite urbà.

En aquest còctel explosiu, alguns fiscals tampoc no es van quedar enrere. En molts casos, i sempre amb un ús espuri i impune dels recursos públics, van desplegar una creativitat més propera a la ficció que al dret. En el personal, he viscut acusacions que semblaven més un guió de drama polític que un exercici de rigor judicial. Recursos que s'haurien de dirigir a aclarir delictes greus s'han malgastat en perseguir fantasmes i enemics polítics, mentre escàndols de més rellevància, com la corrupció i les inconfessables relacions del narcotràfic amb determinats sectors de l'Estat, romanen impunes.

Si alguna cosa va marcar aquest any va ser l'esgarrifosa normalització dels escàndols de corrupció i la penetració de xarxes del narcotràfic als cossos i forces de seguretat de l'Estat i altres institucions

Per descomptat, els polítics tampoc no han estat aliens a aquest espectacle. Patrimonis inexplicables, decisions preses a l'esquena de la ciutadania i una notable habilitat per evitar qualsevol responsabilitat caracteritzen la seva actuació. En aquest clima d'opacitat, les institucions semblen funcionar més per protegir-se a si mateixes que per complir el seu propòsit.

El conflicte entre Catalunya i Espanya tampoc no va trobar alleujament. Discursos grandiloqüents van prometre tancar ferides històriques, però els acords polítics van quedar atrapats en un incompliment sistemàtic i planificat, així com en la manipulació. La Llei d'Amnistia, acuradament dissenyada com un instrument de reparació i reconciliació, va ser distorsionada per certs sectors de la judicatura i de la Fiscalia que, des de foscos despatxos, van reescriure la seva lletra per convertir-la en un camp de batalla ideològic.

El que hauria d'haver estat una oportunitat per mirar cap al futur es va transformar, en mans d'alguns fiscals i jutges, en un pretext per perpetuar un conflicte que no és jurídic, sinó polític. Mentrestant, els acords polítics, sense una veritable voluntat de compliment per una de les parts, van deixar un panorama desolador: ni justícia, ni reconciliació.

I a nivell internacional, entre guerra i guerra, sembla cada vegada més evident que alguns s'han entossudit a arrossegar-nos a una nova Guerra Freda, en aquest cas híbrida, on les coses tornen a ser monocromàtiques, negres o blanques, bons i dolents sense que els matisos estiguin permesos i la sensatesa i el sentit comú només són vistos com a actes de col·laboració amb els dolents.

Què podem esperar de 2025? Primer, que abandonem aquest cicle interminable de relats i assumim responsabilitats. Que els cossos de seguretat —i els qui els protegeixen— enfrontin la seva corrupció interna amb la mateixa fermesa amb què persegueixen un lladregot. Que els fiscals recordin que el seu deure és garantir el respecte a la legalitat, no alimentar agendes polítiques ni desmentir boles. I que els polítics comprenguin que la transparència i l'honradesa no són opcionals.

Els meus desitjos per a l'any vinent són clars: que deixem de justificar l'injustificable i comencem a construir sobre bases sòlides, honestes i reals

Catalunya i Espanya —més enllà de sigles concretes— tenen una oportunitat històrica per superar dècades, fins i tot segles, d'enfrontament. Aconseguir-ho serà tasca d'estadistes, siguin del signe polític que siguin. Però això no serà possible mentre les institucions continuïn funcionant com un espectacle de llums i ombres. El veritable repte serà transformar els grans titulars de 2024 en accions concretes que tornin la confiança als ciutadans.

I a nivell internacional poc de bo en podem esperar, perquè més enllà de la política, els interessos creats entorn de la polarització entre blocs donaran un escàs o nul marge per millorar un escenari que, a tot estirar, ens permetrà veure el final de la guerra a Ucraïna i el preu que Europa pagarà pel seu paper en aquesta.

Tanquem l'any amb més promeses que assoliments, però també amb la possibilitat d'un 2025 diferent. Els meus desitjos per a l'any vinent són clars: que deixem de justificar l'injustificable i comencem a construir sobre bases sòlides, honestes i reals. Que la Llei d'Amnistia s'apliqui amb rigor i sense reinterpretacions interessades. Que la corrupció policial —que va camí de ser sistèmica— deixi de ser tolerada o fins i tot fomentada per aquells que creuen tenir la legitimitat per determinar qui són els bons i qui els dolents. I que les institucions siguin part de la solució, no del problema.

El futur necessita alguna cosa més que discursos; necessita voluntat política, responsabilitat institucional i un compromís real amb la justícia. Que el 2025 sigui l'any en què per fi deixem enrere el subvencionat escenari mediàtic i posem fil a l'agulla. Perquè, en cas de no fer-ho, correm el risc de repetir aquest espectacle... cada vegada amb menys espectadors, alimentant un caldo de cultiu per als populismes que, com la història demostra, només serveixen d'avantsala per als totalitarismes.

I que, com va dir Winston Churchill, “Ara no és el final. No és ni tan sols el principi del final. Però és, potser, el final del principi”. Feliç 2025!