Potser perquè el país està sotmès a una migdiada perpètua d’autocompassió o pel simple pas del temps que t’aboca a la caducitat del món, d’aquest any 2024 n’he après que les coses s’acaben tard o d’hora. La meva espantosa ingenuïtat sentimental m’havia fet creure que l’amor converteix les ànimes estimades en una presència quasi eterna; pensava que podria continuar jugant a fer moixaines amb els germans; però han marxat de la ciutat, avorrits de la nàusea barcelonina, a la recerca del tuf de magdalena dels seus poblets de mala mort (igualment espantosos i previsibles, però que els deuen generar moltes menys expectatives). Volia passar més tardes perdudes rient amb els amics, cardant-nos de tot i jugant la partida fàcil de sentir-nos més llestos que els falsos déus de la pàtria; però són a casa, amb la família, paint la seva frustració amb aventures de bomber d’una vanitat femellera.
Els mestres també se’m van fent grans i tot allò que pintava com un últim moviment simfònic fastuós s’ha quedat en una simple coda amb aires de sarsuela (nota mental; si abuses de la metàfora, la prosa també emmalalteix). Encara són els meus herois, només faltaria, però el malparit calendari té la dèria d’anar a la seva i els ha fet pagar la ironia llur tenyint-los de grisor pell bruna. Abans sabia trobar-los al seu racó predilecte del barri antic, però ara s’escapen perquè a ells també els fa una mica de vergonya això de començar a pensar en terminis. No els puc culpar de res, perquè m’han regalat el gest i la rialla; de fet, hauria de tenir prou generositat per moure el cul i agrair-los els serveis prestats amb un llibre que dissimuli com me’ls estimo. Se m’acumula la feina; a banda de les obres que he de fer per sobreviure, ara se m’imposa la feina de deixar per escrit el seu llegat descomunal.
Avui, precisament avui, celebro el lustre d’aquell primer de gener en el qual vaig decidir divorciar-me de la nit. Davant del món, faig veure que me n’alegro i escarneixo les heroïcitats del passat com si fossin els jocs inservibles d’un nen consentit. Menteixo d’una forma pèssima, car se’m deu notar bastant que —malgrat la meva sorprenent adequació al món del deure moral i l’ètica del company exemplar— encara soc aquell pecador que s’alimentava de mugrons amanits amb bourbon. En això l’amic Pascal s’errava de valent; per molt que actuïs com un bon minyó durant molt de temps, la moral del ciutadà correcte no se t’apareix com per art de màgia. Ho podré negar tant com vulgui, però continuo essent aquella menyspreable rata de biblioteca que ho deixa tot a mig fer, el pallasso de festes que s’acaben en plor, i el déu de la nocturnitat mal païda a base d’uns cafès miraculosos.
La novetat d’aquest any 2025 que comença són unes ganes boges de continuar caminant, serà per resistir o per fracassar, però sempre ho faré des del meu cel, des del meu amor, des de la meva cançó
Aquesta constatació, del fet que tot s’acaba, m’ha provocat un neguit molt superior al d’aterrar dins d’aquesta nova normalitat tan tediosa. Fa ben pocs mesos, feia broma amb un amic mentre organitzàvem el proper sopar de germanor; dies després, aquella persona —sempiternament riallera, ironista de la vida com jo— se n’anava a passar la seva darrera nit en una habitació vora el mar, acompanyat d’una amanida de pastilles. Són les mateixes càpsules (droga legal) que em foto al dematí per evitar el dolor al costat esquerre, la tremolor de les mans i el recordatori immediat d’uns somnis que acostumen a barrejar excrements, llàgrimes i fluids corporals d’altres temps. Per paradoxal que sembli, tota aquesta angoixa m’ha retornat les ganes de viure, i ara passo els dies com si tornés a aprendre a caminar; traduït a la vida literària, torno a voler caçar la música perfecta per a cada frase.
La novetat d’aquest any 2025 que comença, qui m’ho hauria dit, són unes ganes boges de continuar caminant (nota mental; cal tenir esperit joliu, però també allunyar-se de la cursileria); serà per resistir o per fracassar, però sempre ho faré des del meu cel, des del meu amor, des de la meva cançó. Espero que m’hi acompanyis, estimat lector, perquè tens molts caus on abocar-te; jo t’agraeixo d’una forma immensa que ho continuïs fent aquí, ara mateix.